Quatre idees senzilles per la meva filla Sarah, encara petita.

Les bales xiulant.

I una bala
al bellmig
de la teva
petita esquena.

No ha vaig poder evitar,
t'ho juro per tot!

Em vas mirar
amb uns ullets nous
d'una increïble soledat.

Em vas mirar
mentre queies de genolls
i m'allargaves els braços
demanant-me un miracle
que no podia fer.

No la vaig poder evitar
aquella bala.

Era per mí,
que no pas per tu.

Morires als meus braços,
mentre jo, apretant
el teu pit contra el meu,
moria també,
en el teu darrer alè,
ofegat amb la teva
preciosa sang.




Cada nit
que no puc veure
com es clouen
els teus ullets,
de mica en mica,
quan et ve el son,
sé que mai més
no podré veure
com es clouen
els teus ullets,
de mica en mica,
quan et ve la son,
aquella nit.

I un trocet de mi mateix
es perd per sempre
i queda en suspens,
a l'aire,
com una cançó
que mai no es cantarà
o un vers
que mai no es dirà.




Escolta'm bé,
perquè no tindràs
gaires oportunitats
d'escoltarme,
creu-me.

He estat un frau
en la teva vida,
com una dolça ofrena
d'enganys i acritut,
de solemnes promeses
que mai no s'acompleixen,
de llunes en un cova
i ous podrits
amb etiqueta d'ous Callís.

Suau,
escolta'm bé,
perquè parlo
sense cridar;
no hi ha crits
al meu sí,
només una entitat
sense nom
que torna caduc
el que és nou
només amb un pensar-hi.

Marxa quan abans.
agafa el petit mirallet
i no t'hi pensis més.
Marxa quan abans
i no miris enrera,
perquè així com la pols
s'aixeca amb el vent
i no en queda res,
també jo
m'aixecaré amb el vent
i no n'ha de quedar res.





Aquesta és la meva veritat,
la única i darrera
veritat.

Vaix néixer
quan al gaf
ja no hi quedaven ànimes.

Ho sento, nina.

Ara la feina és ben teva.
Fes-ne de tu i d'ella
el que hagéssis volgut
que jo hagués fet
de totes dues.

Ho sento,
estic vençut.

Demà et somriurà
la vida.
T'ho prometo, non.
Demà et somriurà
la vida.





Salta,
si us plau, salta.

Corre,
fes-me el favor, corre,
que jo ja no puc.

No aprenguis les lletres encara,
no les aprenguis,
si us plau, no ho facis,
perquè llegir és la clau
del saber i la maduresa.

No aprenguis a sumar,
no aprenguis res
encara.

Dona'm més temps!
Necessito més temps!
Més! molt més temps!





I aleshores Tu.
Retornes entre la boira
del Tot i del No Res,
des de més enllà
dels horitzons
i de les veus clares.

I aleshores Tu.
Omples de Tot
el meu No Res,
com si fos un canti buit
o un nàufrag de mil dies
en la rondalla dels nens.

I aleshores Tu.
Preuada.
Fueteges la meva son escasa
amb l'estrep del Faetó,
i em desperto
en una lleu creuada
de bellesa inalterada,
de cabells al vent
i d'elegància infinita.

I aleshores Tu,
un cop més,
em recordes que el meu No Res
encara te coses a dir
i paraules a fer,
que la meva tremolosa inseguretat
te un clau roent on agafar-se,
que sempre és primavera
al teu costat
i que l'amor floreix
a cada instant.