Quatre formatges.

Un sopar decebedor. No vull ni saber quin dels meus companys va tenir la brillant idea de recomanar aquell restaurant. És que tots són iguals! Excel·lent carta de vins i productes de primera qualitat, però maridatges agafat pel pèls i combinacions desafortunades d'ingredients que freguen el mal gust; en nom de la cuina moderna i de fusió... de l'esnobisme més aviat. Per no parlar de les racions minses a preus maximitzats, presentades en unes vaixelles que fa cosa usar-les, no fos cas que es fes malbé l'obra d'art. Ho sento, però a mi m'agrada saber què estic menjant, i ni tant sols els noms quilomètrics dels plats d'aquell restaurant en van servir per al meu propòsit. Però és que fins i tot em vaig quedar amb gana!

Van ser la gana i aquestes reflexions al volant les que em van conduir a una petita pizzeria de les afores del poble on tenia l'hotel i un llit esperant-me. Al entrar-hi vaig estar a punt de girar cua. Era un local petit i bulliciós ple de jovent que celebrava estridents tiberis previs a la nit de festa de dissabte que els esperava i de famílies amb canalla petita que els concedien el caprici setmanal de sopar fora de casa. No vaig poder fugir d'allí perquè una cambrera jove es va afanyar a col·locar-me a la única taula per a dues persones que quedava lliure a l'establiment, per sort una mica aïllada. Quina diferència ambiental amb el restaurant del que venia. Vaig passar de les llums tènues, relax i fil musical Chill Out; al dinamisme d'una pizzeria animada pels èxits dels "40 Principales" a plena llum.

Amb bones maneres, la cambrera, que no devia passar dels divuit anys, em va informar de que degut a les avançades hores de la nit la carta estava minvada, però que com a compensació em veuria obsequiat amb un còctel de benvinguda. Un combinat d'aperitiu a una pizzeria? Si tenia carta de cocktails i tot! Se'ls havia reduït el ventall de pizzes? Què passava? Se'ls deurien haver acabat els dauets de pernil dolç o les anxoves de llauna? Si més no els noms dels combinats eren curiosos i em vaig demanar el "Bloody Mary Andalús".

Ho sospitava, però no em va deixar de sorprendre que el cocktail en qüestió es tractés d'un gaspatxo claret, segurament colat, amb Vodka i al punt de sal i pebre. Em va agradar tant que en vaig encarregar un altre mentre esperava que em portessin la meva comanda, una pizza quatre formatges. La vaig triar tot i saber que aquestes pizzes s'haurien d'anomenar realment "Pizza Rocafort", donat que, per més formatges dels que en constin, la predominancia del blau és tal que anul·la la resta.

Em va molestar que la noia que m'atenia no em demanés per la beguda després d'escollir el menjar. Es pensava que pretenia regar l'àpat amb el meu segon combinat? No va ser així, seguidament d'informar a la cuina es va presentar amb quatre copes! I al confirmar-li que desitjava acompanyar la pizza amb vi les va disposar; tres per vi i una per l'aigua. No vaig tenir l'oportunitat de triar el caldo ja que m'intrigava el desplegament de cristalleria que tenia al davant.

L'arribada de la pizza va venir de bracet d'una agradable sorpresa. Tres ampolles de vins diferents i una d'aigua. No ho vaig entendre fins que no em vaig fixar en la pizza pròpiament dita. Aquesta constava de tres sectors diferenciats sobre la mateixa base de salsa de tomàquet, mozzarella i orenga, paliant així el problema d'invasió de gustos que he esmentat abans. Però aquella pizza no només contenia formatge.

Vaig restar atent a les explicacions de la jove amfitriona. La primera part de la pizza la conformava un manxego curat acompanyat per fines tiretes de codonyat casolà que havia de ser maridat amb un vi rosat suau que va servir-me a la primera copa. La segona divisió constava de llesques de mozzarella fresca de búfala amb tomàquets cirerol i alfàbrega disposada a damunt. A aquestes porcions els hi pertocava un blanc jove i afruitat que em va ser escanciat al segon recipient. Per acabar la configuració d'aquella singular pizza em vaig trobar amb la part dedicada al formatge blau, acompanyat per simples i humils nous i emparellat amb el tercer vi, un Rioja potent.

La degustació d'aquella menja va ser un festival. Anava passant de la mozzarella, el sabor realçat del tomàquet al forn i la frescor de l'alfàbrega, regat amb el finíssim blanc; a la potència del Rocafort, les seves nous afegides després de la cocció per no torrefactar-les de més i el colpidor efecte del Rioja; per finalitzar amb la familiar combinació del codonyat i el formatge curat, recordant berenars pretèrits, aquest cop remullats en vi. Això ho feia tot separant els tasts amb glopets de l'aigua mineral que descansava a la quarta copa. Va ser la primera pizza en la que podia degustar els seus formatges per separat, de la mà de companys discrets i adients a cadascun d'ells.

Al haver acabat amb la pizza i la meitat de cadascuna de les ampolles; i sense fer ni cas de l'excés etílic que s'acumulava als combinats anteriors, vaig demanar per postres un altre còctel que em va cridar l'atenció quan vaig fer un cop d'ull a la carta de combinats. La "Llet de Cuba" va ser un excel·lent fi de festa d'orxata fresqueta i rom envellit.

No em vaig adonar de l'estat d'embriaguesa en el que em trobava fins que, després d'haver pagat un compte molt inferior a l'esperat i de deixar una propina exageradíssima un cop que hi vaig reflexionar, en vaig aixecar de la taula i vaig marxar del petit restaurant, que ja s'havia buidat de tota clientela, amb un somriure als llavis. Vaig decidir travessar la vila caminant i deixar el cotxe aparcat allà on era per a que em passes l'efecte de l'alcohol de camí a l'hotel.

Poc s'imaginaven els amos de la petita pizzeria la sorpresa que els esperava d'ençà a uns quants mesos, quan es veiessin recomanats com a possibles candidats a la obtenció d'una estrella de la Guia Michelin.