QUASI.

Vivia jo llavors en un estat de desassossec. Era com una pastilla de sabó, tot em relliscava damunt, però era conscient que aspirava a alguna cosa més. La meva percepció del món es dividia en dues parts i es basava en un rerafons comú. Una de les parts la constituïa el meu món interior. Els meus pensaments, les meves pors, les meves frustracions tan difuses i tan concretes alhora. Això absorbia un tant per cent majoritari del total. El que percebia visualment completava la resta.

Sempre he estat una persona amb molta fantasia i poca pràctica (descarto ara fer una llista d'analogies; n'intueixo un abast important). També molt visual. El refotut món intrapsicològic abans dit em perjudicava en aquells dies gaudir del plaer dels ulls. En allitar-me, tot eren imatges d'un puzle que abandonava fer per masses peces. De dia em refugiava en ella, però fins i tot ni els seus cabells, escassos però plens de possibilitats, em proporcionaven la pau desitjada.

Era jo i el món. Jo i aquell país que no entenia malgrat parlar-ne la seva llengua. Jo i aquells detalls que em cridaven l'atenció després de passar els controls policials, vull dir, psicològics. Jo i la meva solitud...Que no ens fèiem companyia precisament. En part era lliure. En part no.

Tinguis en compte doncs que els primers dies d'ésser allà i sofrir aquella situació paraesquizofrènica no van fer més que empitjorar el meu estat d'ànim. El consol a tot plegat era en cada detall. En cada paperera, en cada semàfor, en cada cartell de les diferents estacions de metro, en cada un dels rostres que em creuava...En ells trobava possibles còmplices per a ajudar-me en una hipotètica fuga secreta cap a un futur, si més no, més lúcid.

Tot i haver desestimat qualsevol possibilitat de nou afrontament, encara em mantenia amb un peu a dins per si de cas. Millor dit, les meves accions eren automatismes controlats. La ràbia...L'empenta...La rauxa. Anul·lades en esperit però presents en moments puntuals (venien de sèrie quan vaig néixer).

Com tantes altres persones, n'estic convençut, en tantes altres ocasions, allà seia jo, sol enmig d'unes dues-centes més. Tot fosc. Els detalls visuals davant els meus ulls, i jo, buscant l'èxtasi en l'evasió, no podia treure'n les ninetes de sobre.