Quasi un casament (versió corregida)

*


De cop ho he vist molt clar: no pots tornar mai enrere, però tampoc pots deixar d'intentar-ho. Ha estat un d'aquells pensaments, o tal vegada simples idees, o només imatges, que m'assalten mentre em dutxo, al matí, sentint relliscar l'aigua des del cap fins als peus. Després he fet tot aquest enfilall de coses quotidianes que faig cada matí, a un ritme vertiginós, especialment els dies que no hi és el Georges: preparar l'esmorzar, despertar el Jordi, espavilar-lo, preparar-li l'entrepà que durà a l'escola, acompanyar-lo a l'escola desafiant el trànsit de la ciutat en aquesta hora impossible... Els dies que no hi és el Georges... que són tants! Tants viatges, tant d'aquí cap allà, Paris, Milà, potser Nova York... Quan ell hi és, els matins són més plàcids, puc notar-lo a casa, la seva presència física, imposant benestar. Encara que no es llevi amb nosaltres, encara que faci el ronso al llit i reposi del viatge immediatament passat, el noto com un efecte sedador que esllangueix i aplana el sentit tan esmolat del temps quan ell falta.
I, alhora, m'adono que no em fa falta, o no tanta quan ho penso, quan em desespero, quan el Jordi se'm rebel·la, i ens barallem, i arribem tard a tot i ens cridem. El Jordi farà vuit anys, i m'adono que és ja algú dins un món que ja no és només el meu. Són aquestes coses que diuen que sentim les mares: com els fills se'ns fan grans i van tallant els llaços amb què els lliguem des que neixen, o abans que neixin, aquest cordó umbil·lical invisible, com s'ha definit aquest exhaustiu i extenuant àmbit de zel protector que estenem vers ells. Fora d'aquests moments de vertigen, em sento cada cop més traquil·la, en relació amb el Georges. És a dir, sé que no puc ser jo tampoc tot el seu món. Suposo que mai no ho vaig pretendre, però succeeix que ara sí realment ho sento. Vaig fer veure que ho creia, que quan ell em va dir que Barcelona seria la seva llar, però que això no aturaria el seu món de viatges, les seves ocasionals relacions -juraria que així ho va dir, i no afers, que és una paraula tan francesa-, el seu sistema de vida tan atrafegat, jo ho acceptava plenament, que hi confiava, que establia un pacte mutu de respecte i amor sense exigència d'absolutisme, un pacte de llibertat i dependència sense clàusules d'exclusivitat. I durant quant de temps he estat patint el fantasma d'una gelosia no declarable, impregant-lo tot d'un mal humor soterrat i maligne que ens viciava la relació. Suposo que una altra de les clàusules implícites al pacte seria la de d'acord, cadascú pot muntar-s'ho amb un altre, però no cal que ens ho expliquem. I en canvi jo solia pensar que, si almenys la sospita, o la certesa, que ell havia estat al llit d'alguna a París, o a Montpeller, es pogués discutir sobre la taula de la cuina, tot aniria millor.
Però crec que ara ho he acceptat. Sé que ell també ho nota, igual que sé que ell acceptaria que tinguis les meves... relacions. Però sobre això... Potser és per aquest desordenat pensament que la dutxa m'ha parlat -així de vegades m'entenc jo amb les meves reflexions al bany- de la impossibilitat de no mirar de tornar al passat.
En pocs dies he tingut dos correus que m'hi han traslladat, a aquesta zona indefugible però que és irrecuperable, el temps perdut, el temps passat. L'un, del Miquel, l'altre, del Víctor.
El Miquel ja m'havia escrit, fa cosa d'un mes. Sospito que tot ve d'aquell primer correu. Em comunicava, aquest cop sí amb clara sobrietat i amb decidida eixutesa la mort del Ton, el nostre gran Ton. Aquell correu, expeditiu i concís com una nota de premsa, em va provocar, tanmateix, una allau de reaccions i commocions. Em descrivia el funeral, una mena de show d'una mena de secta on sembla que s'ha ficat la Sara Raquel i on tan difícil se'ns faria imaginar als seus bons dies el nostre indomable taverner, i després l'enterrament, amb el Marçal prometent a la tomba del Ton que mai li faltaria una estelada i la bandera del Barça. I jo em vaig veure allí, de cop, la que vaig ser, la noia que va entrar per primer cop a la taverna, amb el Víctor, que aleshores es deia o feia dir Tròtsir, i em vaig veure ara, quan ja he depassat l'equador de la quarentena, la dona que ha publicat llibres, llibres que es van gestar allà a Tavanne i les hores d'estudi i recerca, sobre les dones a les brigades internacionals durant la Guerra Civil, sobre el gran escriptor de Tavanne, el Connor Williams, sobre la literatura catalana a l'exili. Els llibres que m'edita el Georges. La dona amb un fill que aviat galoparà cap a l'adolescència i un marit a temps parcial -així m'ho dic amb alguna amargor de vegades-, la dona que ha perdut ja els pares, la dona adulta que sóc, amb arrugues i flonjors delatores...
I ara han arribat aquests nous correus. Obro l'ordinador i els rellegeixo. Primer, el del Miquel. El veig a la foto que m'adjunta, i poso un disc de Bill Evans, perquè sempre m'ha recordat a ell, el Miquel, alt, o més llarg que alt, amb aquesta indecisa esveltesa que ara ha esdevingut flaquesa, una mica malgirbada, els ulls miops darrera les ulleres que ara ja són quasi invisibles, a la foto, amb la seva muntura a l'aire que li canvia l'aspecte i el rejoveneixen, potser tant o més que l'absència de la barba sempre més aviat descurada que va dur tants anys. I així encara hi veig més semblança a l'Evans, retratat a la portada del disc que escolto, A simple matter of conviction, amb aquesta roba una mica de professor universitari nord-americà que també és molt del Miquel -encara que en la foto que m'envia porta una roba d'estiu molt lleugera-. Fins i tot els assimila la postura amb la mà pel darrera del maluc de la cama dreta sobre la qual reposa gairebé tot el pes del cos. Escolto Danny Boy, l'inconfusible fraseig del pianista, i crec que també això em remet al Miquel, a la sòbria capacitat descriptiva usual en la seva forma d'escriure, una sobrietat que de vegades sembla eixuta, però que crema silenciosament com un foc ocult, un foc que potser ara s'ha obert i es manifesta en el seu aparent rejoveniment. I imagino que hi tindrà molt a veure el mosso ben plantat amb el qual el Miquel s'abraça a la foto que m'ha enviat. L'Elisabet ja m'havia explicat com havia anat tot allò, quan el Miquel els va presentar un bon dia la seva parella, una mica enrojolat, però no se sabia si de timidesa o de pueril felicitat.
Suposo que tornarà aviat, ella, si no em truca abans i diu que allarga la seva estada, amb la forma en què explica les seves difícilment comprensibles decisions, com si ho expliqués una nena entremaliada. Encara continua anant i venint de Tavanne, ella sí galopant cap a l'adolescència, però en sentit invers al Jordi -això és el que ella mateixa diu, deixant anar una de les seves escandaloses riallades-. M'explicarà la seva versió de tot plegat. Llegeixo ara el que em deia el Miquel, ara fa dos dies.

Benvolgudíssima Milena,
Acabo d'arribar a casa. Ja saps que casa meva és ara la de l'Alain, aquest xicot de què ja t'he parlat. Bé, el meu xicot. M'adono que no t'he enviat mai cap foto, te l'adjunto. Quina meravella, oi? La foto és d'avui mateix, i d'aquí a uns minuts la podràs veure, només que engeguis l'ordinador i obris la teva bústia de correu. No hauran passat gaires hores i podràs llegir això i veure la foto que ens ha fet l'Olívia al vaixell i serà una mica com si estiguessis aquí, no? Ja, te'n riuràs... Com diu l'Alain, que em pren el pèl quan dic coses com aquesta, sóc un cavernícola de l'època dels tinters i encara em meravellen aquestes dimensions de la cibernètica.
Però corro massa, ja t'he parlat del vaixell i no t'he introduït degudament. Bé, imagino que he de començar per explicar-te que el Marçal ens va dir fa una setmana, encara no deu dies, que ens convidava a tots a un creuer. Ja saps, érem al cafè del Casal -ja t'he explicat que ara ens hi trobem allí sovint, recordant els vells temps a la taverna-, i de cop i volta ho va deixar anar. Ens va dir que havia llogat una barca, una vella clofolla, segons la seva expressió, i que faríem una navegació al voltant de l'illa i que ningú no se'n podia excusar. Però ja ens coneixes, o no, vull dir que ara estem carregats de romanços, de manera que un va començar a al·legar que treballava, l'altre que si ja havia quedat amb algú... Res, un cop de puny a la taula i ens va sentenciar a no faltar a la cita. Havíem de sortir dissabte -ahir- de bon matí, anar a fer una "visita de compromís" a la tomba del Ton i plantar-hi dues banderes, l'estelada i la del Barça, tal com ell li havia promès solemnement al cos ja colgat del Ton, i després baixaríem al port esportiu i salparíem tant si feia bo com si els tornados capgiressin l'illa i la retornessin al cràter d'on va sortir. Tot en paraules textuals, ja t'imagines.
Així que ahir ens tenies allí, encara no a les nou del matí, plantant les banderes, l'estelada i la blaugrana, el Marçal, l'Olívia, el Perutxo, la Montserrat, el Víctor, l'Elisabet, en Les i la Cherni, l'Alain i jo. I després vam anar a veure "aquella vella clofolla", que va resultar ser un veler d'allò més coquetó, d'aquests que llogues per dies o per hores, amb un tal capità Queneau de patró i amb un tripulant, una noia que aviat vam veure que era filla seva i que semblava haver-se criat damunt d'una embarcació.
Un pic vam ser a dalt, i abans de fer cap a mar obert i que consegüentment els primers ens comencéssim a marejar, el Marçal ens va anunciar que ens convidava "oficialment" al seu casament, i que qui no hi volgués prendre part només havia de saltar per la borda i tornar-se nedant a port, perquè l'acte seria imminent i la festa extensiva a dos dies i una nit. I que si algú pretenia no acabar la gresca borratxo com una cuba, ja sabia igualment el camí que havia de prendre.
Et pots imaginar, ningú no ens vam creure res, i qui més qui menys va fer la seva brometa, llevat de l'Olívia, és clar, que va ratificar la seriositat absoluta de l'acte i ens va notificar que e
lla era l'orgullosa contraent del matrimoni amb el Marçal, per si hi havia cap mena de dubte. "Però com, com penseu casar-vos, aquí dalt?", va fer la Montserrat, que era l'única que no es partia de riure. "Som a un vaixell, oi? I tenim un capità, oi? Doncs, Monsieur Queneau, pouvez porcéder, va respondre el Marçal. El capità, un home rodanxó, galtavermell, tot empolistrat amb un immaculat vestit blanc de mariner, va procedir, en efecte. Sense gaires embuts ni preludis, va demanar si algú dels presents tenia alguna cosa a oposar quant a la celebració d'aquell acte, el Marçal va acotar que si algú la tenia ja sabia per on havia de saltar. Després, el capità, circumspecte i polit, va preguntar, primer al Marçal i després a l'Olívia, si volien la respectiva i el respectiu com a esposa i espòs. Els dos van assentir, en català, francès i anglès, i tot seguit el capità va declarar-los solenmement marit i muller, va fer constar que el que ell unia sobre el vaixell no ho podria separar ni déu si no era també sobre el mar, i els va comunicar que seria una bona idea segellar aquell pacte amb un petó descomunal.
La veritat, Milena, mai no havia vist besar el Marçal ningú com ho va fer ahir. En acabat, el capità va tornar a posar en marxa el motor i vam deixar endarrera el cap de Santa Margarida, mentre començàvem la festa: un apoteòsic esmorzar per agafar forces, amb arengades, pa torrat amb tomàquet, xampany per beure. Vam continuar bevent, vam passar Gascoigne des de força mar endins, i després el vaixell va seguir la sinuosa línia de La Pergole. El dia era magnífic, i encara que algú s'havia marejat el sol i la brisa ens mantenien desperts i del millor humor. Finalment, vam arribar a la Punta Est , just davant les llacunes. El capità va apropar el vaixell cap a la costa amb molta precaució, és una zona molt baixa i perillosa però se la coneix a ulls clucs, segons sembla, i vam fondejar. El Marçal va preparar el dinar, un enorme plat de pasta. Es van banyar els més animosos -la Chernichevski, és clar, amb la seva natació perfecta, la Montserrat, l'Alain, no gaire en Lester-, i la resta vam continuar xumant i picossant. Després vam dinar apilonats a l'entrecoberta, amb el capità i la seva filla. La pasta era magnífica i el vi era boníssim.
L'Olívia va tallar unes síndries i al final no sabíem si preníem les postres o berenàvem, quan el capità va aparèixer amb un enorme pastís i vam estar forçant-nos a empassar-lo amb grans dosi de xampany altre cop.
La nit ens va sorprendre encara allí, però vam continuar desperts, fins ben entrada la matinada. Ens vam anar deixant caure cap al pis de sota, distribuint-nos a l'atzar entre les quatre cabines que ens va deixar lliures el capità.
Aquest matí ens hem llevat molt tard, i ha resultat que estàvem navegant força mar endins. No es veia indici de costa. Ja l'Olívia i la Montserrat havien preparat l'esmorzar. Havien encès una cafetera elèctrica i l'aroma penetrant del cafè ha fet que tothom hagi anat apareixent, qui més qui menys ullerós i pansit, llevat del Marçal, que tot i ser dels últims a llevar-se -crec que només l'Elisabet ha trigat més, i ha calgut usar astuts enganys per fer-la pujar a coberta-, estava en un estat de bona forma insultant. Hem esmorzat com a llops un altre cop, però estàvem a alta mar i alguns ho han lamentat de seguida. Els marejos han acabat aviat amb els indicis de recuperació física i el capità ha virat en rodó i hem tornat cap a Tavanne. Aviat he pogut distingir els penyalots i illots de la costa nord, amb les baluernes lletges i sòrdides de la Courbette i Jackson Island retallant-se a la llunyania, sota l'implacable sol.
Hem continuat cap a l'oest, pel davant de Taco Bay, i finalment hem atracat al moll del microdelta. Hem baixat i hem fet una exquisita paella de marisc al Quiosquito, que encara deus recordar perquè està igual que fa vint anys. No sé com hem retornat a bord, marejats ara de menjar i beure i riure, i per a horror general el vaixell ha tornat a endinsar-se cap a mar, vorejant els penya-segats. Quan ja vèiem la llarga catifa groga de Fisherman's Drive, el capità ha tornat a fondejar. Els mateixos animosos d'ahir han tornat a banyar-se. D'altres preferíem fer becaines, fins que un xivarri enorme ens ha despertat. En Les, sembla que després de fer-se el ronso una estona davant les invitacions, burles i imprecacions de la Chernichevski, la Montserrat i l'Olívia, s'ha acabat tirant de cap en pilota picada. Al cap de pocs minuts, els banyadors de les noies havien volat fins a coberta i el voltant del vaixell semblava un pati de col·legi a l'hora d'esbarjo. Total, que ens hem anat despullant i llançant tots. Als més porucs, el capità ens ha convençut plantant-nos una armilla salvavides, i així la festa ha acabat amb tots els convidats en remull per fora i per dins, perquè les ampolles de xampany també han acabat sobre el mar.
Ja caiguda la nit, mig borratxos evidentment, ens hem separat, no sense haver estat seriosament comminats pels cònjuges "davant la llei marítima a no sentir-nos obligats a fer cap mena d'acte de servitud als costums i usos socials de retribuir el convit amb un desorbitat regal". Cosa que et dic també perquè no se t'acudeixi a tu caure en aquesta convenció, i perquè sàpigues que tots ens hem recordat de tu més d'un cop al llarg d'aquestes memorables jornades i hem brindat per tu i la teva família més d'un i de dos cops.
Molts petons,
El teu Miquel.

Obro després el correu del Víctor. Trio conscientment un altre disc. Coltrane, el seu lirisme extrem, de vegades fosc, la seva eloqüència barroca i hermètica que adés t'arravata com un cicló i ara t'amanseix en un estat contemplatiu proper al son hipnòtic.

Milena, amiga, sempre evocada i enyorada.
No sé si et caldrà una justificació per explicar-te per què t'escric, ara després de tants anys. Quants? Farà prop de deu que vas venir a Tavanne per última vegada, oi? I no hem parlat mai més. Tampoc vam parlar gaire aquell cop. Bé, no et caldrà la meva justificació, però igual te l'explico. No sé si t'ho ha dit, però estic residint, diguem que de pas, al pis del Miquel. Ell, i això sí ho deus saber, viu ara amb el seu enamorat, a la casa d'ell, de l'Alain -així es diu-. Jo m'havia quedat al carrer. Bé, ja saps que hi estic acostumat. I també el Miquel a acollir-me, com si fos un gosset d'aquests que un cop i un altre, seguit el seu instint forassenyat, s'escapa de casa i no la sap retrobar. Ara porto aquí unes setmanes ja, però no pateixis, estic bé. Vaig perdre la feina i no podia pagar el lloguer, però el Hornet m'ha trobat un lloc a la Universitat. Sí, jo, un senyor acadèmic. En realitat una mena de noi dels encàrrecs, una plaça de subaltern al rectorat. Un xollo, no creguis, ara que la crisi ha enviat tants a l'atur, un lloc fix encara que mal pagat és el somni de milers per aquí. Així que li he dit al Miquel de pagar un lloguer, però ja saps com és, no en vol sentir a parlar.
Bé, tot això només per explicar-te que entre altres coses puc disposar del seu ordinador, perquè ell ja té el portàtil i el seu equip de totes maneres ja és vell encara que només tingui tres o quatre anys, ja saps com va tot això. La qüestió és que avui he obert la seva bústia de correu, per pur error i a causa de la meva poca traça amb aquestes coses de la informàtica, i inopinadament la bústia s'ha obert directament sense demanar-me contrasenya. Ja anava a tancar la finestra quan he vist el teu nom entre els correus enviats. I no l'he obert, que consti. Només he copiat l'adreça i l'he enganxat a la meva pròpia bústia.
Ha estat allí, parpellejant amb aquesta poca definició de la vella pantalla del pc, com si aquesta ondulant vibració electrònica dels caràcters fos la meva pròpia indefinició. Escriure't, per què? O, encara més, avorrir-te, a quin fi? Però en definitiva està bé, igual que fa deu anys vas fugir de mi, de les confuses explicacions que no sabia si podria oferir-te, ara pots simplement no obrir el correu, enviar-lo a la paperera de reciclatge i no saber res d'ell en absolut.
I no pateixis. Ja no busco explicar-te res. Segurament perquè ja no puc explicar-m'ho a mi mateix. El que ha passat és que aquest cap de setmana he vist algunes coses clares. Sobre mi, i sobre la resta de gent. Potser te n'han parlat, l'Elisabet, el Miquel al correu que no he espiat. Aquest cap de setmana ens hem reunit de nou, tots els que quedem per aquí, o gairebé tots. El Marçal ens va convidar a una excursió en barca que ha resultat ser una excusa per al seu casament. O quasi un casament. A bord, un capità de debò, encara que sigui de vaixell d'esbarjo, els ha declarat marit i muller, i després hem continuat navegant, no lluny de la costa, simplement vorejant l'illa.
Tot havia començat a bona hora. Havíem quedat citats al cementiri de Tavanne, on el Marçal ha col·locat una estelada i una bandera del Barça a la tomba del gran Ton. Fa un mes li ho va prometre, al peu d'aquella mateixa sepultura. Jo sentia tanta ràbia com ell. No sé què vaig dir, i ell, el Marçal, se'm va regirar i em va fúmer a la cara que jo no havia volgut saber res del Ton des de fa anys. Just els que tu faltes, me'n recordo bé. Va coincidir la teva visita al congrés del Connor Williams amb la crisi del Ton, quan va tancar la taverna i va perdre el cap. Però tots hem pecat del mateix. És clar, no t'estic acusant a tu, tu a la que menys, vaja, tu ets allà, i jo aquí. I ningú vam saber res, la Sara Raquel se'n va fer càrrec i el que ella hagi fet amb ell, ara és irremeiable i segurament al Ton no li importa. Punt i a part, no és d'això que et volia parlar.
La festa va començar no ben bé el capità havia acabat d'oficiar la seva breu cerimònia de boda, i després vam fer nit arrecerats a la costa, davant les llacunes, allà on -recordes?-, un dia vam anar a visitar el mateix gran heroi de les lletres, el Connor Williams -he llegit la teva biografia, impecable, impagable-. La nit era estrellada, clara, èbria. No sé si va dormir alg
ú, hi havia núvols lluminosos pertot arreu i els somriures eren magnífics, ens véiem joves, i no és que ens enganyés el cansament o una boira d'encens i de baf d'alcohol, és que ens havíem transfigurat de veres i érem els nois i noies que havíem pres uns anys enrere l'illa com a teatre d'una exaltada i efervescent joventut, que l'havíem afaiçonat a la mesura del nostre desig insaciable, de la vehemència de la nostra absoluta i candorosa ignorància.
Em vaig despertar l'endemà, arraulit a l'entrecoberta. Quan vaig pujar a la coberta, el capità, que divertidament es diu Queneau, i la seva filla feien navegar el vaixell. Creuàvem la planúria de Blake amb tota la vela desplegada. Vaig dir si podia ajudar i vam estar unes hores ocupats, feliços, en el silenci i la vibració enigmàtica de la fusta lliscant sobre la falsa calma de l'oceà que ens envoltava completament, sense cap visió de terra. El capità duia el governall i ens donava ordres amb una veu reposada i profunda, una veu monòtona com l'onatge que ens sacsejava indolent. Vaig fruir de l'exercici, la concentració, la feina vigorosa i cauta i lenta de mariner. Vaig fruir com feia anys que no ho feia, quan feia la ruta a Jacksonville amb el meu camió, i era la cabina del camió com el vaixell, com un petit veler que m'esperava com un illot de llibertat i magnànima soledat enmig del trànsit i el tràfec i la pudor dels mercants,aquells monstres indiferents, falsament lliures, esclaus de la rutina i els nolis establerts. Certament, una vana il·lusió, ja que jo era també era una peça de l'engranatge, el camionet i jo, criatures petites, petits Jonàs dins la balena, esclaus a la fi de l'esclau. Però de les il·lusions vivim, encara que ens acabin passant la factura de les compensacions fingides. Aquell matí jo era un mariner, un aprenent de mariner que obeïa el capità i el veritable mariner, la noia. El sol, la brisa, la flaire neta i brusca del mar, i també el cos de la xicota, el seu cos jove i impregnat també de sal. No cal descriure't res, coneixes tan bé com jo -millor que jo- la meva incapacitat de resistir-me a la seducció d'un gest, d'una mirada, d'aquest complex joc de nimis detalls que conformen el ritual de la seducció, i més quan em relaciona amb la inexperta i atabalada atracció d'una dona que encara no ha ingressat en l'artifici impostat que atorga el costum, la pàtina d'encobriment i cinisme que ens va dipositant la reiteració del nostre fracàs. Paro, no et vull cansar ni espantar ni foragitar, en el teu paper de lectora. Per això t'aclareixo que si vaig jugar el joc amb la filla del capità, va ser només el recurs apropiat que reclamava l'entorn: la navegació lliure i gratuïta, lliure per a mi, sense rumb conegut, gratuïta perquè no semblava tenir fites en el mar obert a un horitzó sense interrupcions. La noia era, és, més aviat rodanxoneta, cepada, com son pare, i encara que la seva cara no és de cap manera desagradable, tampoc es pot dir que sigui guapa ben bé, però la frescor de la seva carn jove, la carícia de la seva pell que segurament no era sempre involuntària, la seva corporeïtat rotunda que se'm manifestava contínuament, eren, per dir-ho així, la necessària inclusió de la humanitat en aquell món massa titànic, massa sobrehumà en què em movia. Fins i tot el capità Queneau, la seva veu recurrent, metàl·lica i sense inflexions, era només un altre element d'allò que desconeixia encara la presència dels homes.
No creguis que justifico la necessitat vergonyosa de la traïció i la renúncia, la covardia d'afrontar la soledat i la derrota. Això vindria després, a la nit, ja t'ho explicaré al seu degut moment, aleshores no, allà al mig d'aquella planúria blava la noia Queneau només era aquella pueril crida cap a la part meva que encara no estava morta i que, per una estranya llei d'equilibris, es manifestava i se suscitava enmig d'aquell paisatge d'esfereïdora grandesa intemporal i il·limitada.
No sé quanta estona ens vam allargar, però progressivament van anar treient el cap a coberta els altres membres del passatge. Primer va ser l'Olívia, i poc després la Montserrat. Finalment vam ser-hi tots, vam esmorzar i l'onatge de mar obert ha fet els seus estralls, de manera que el Marçal va dir que era hora de tornar a l'illa. Vam parar al microdelta, a un d'aquells xiringuitos que preparen peix, i ens van servir una paella força acceptable.
Encara ens unia aquella sensació exultant de pletòrica i temerària joventut, i la noia Queneau, que era de fet l'única realment jove de tots nosaltres, tenia uns ulls brillants que cada cop em cercaven més descaradament. Jo em mirava son pare, però l'home semblava força més interessat a xerrar amb l'Elisabet, que li donava corda amb aquella beneïda poca vergonya que tan bé li coneixes. Quan ja tornàvem al moll, després del penúltim "visca els nuvis"", ella, l'Elisabet, m'ha deixat anar que almenys havíem lligat tots dos, però que el que li havia tocat a ella estava una mica més desgastat que la meva. Jo no he lligat pas, li vaig protestar, i ella va deixar anar una riallada que -crec- va fer envermellir la noieta que anava caminant a pocs metres al darrera.
A la tarda ens vam banyar a la vora dels penya-segats, des del vaixell, a aigües profundes, i en Lester es va treure la roba sense molestar-se a buscar un banyador. Al cap de poc, tots estàvem a l'aigua despullats. Ja no érem només joves: érem simples infants. Creu-me, no hi havia més sexe que el que hi pot haver en un pati de parvulari. Només les mirades de la noia, esquives i pudoroses, i l'evident torbació del seu gest que prenia la tibantor de la senyoreta al càrrec del jardí d'infants, em van resultar graciosos i -ho reconec- excitants.
Quan vam desembarcar, a la nit, però, de cop i volta em vaig adonar que potser només era jo el desemparat i el perdut. El Marçal i l'Olívia semblen haver trobat el seu acord raonable per acoblar-se l'un a l'altre. Qui sap, potser se'n sortiran. La Chernichevki i el Lester ja semblen haver trobat aquest espai comú. El Perutxo té la seva família, ja és avi. El Miquel, el bo del Miquel que sempre ha estat el nostre solitari incorruptible, ara té el seu Alain. La Montserrat... bé, ella té els seus nens de l'escola i potser algun dia n'adoptarà un. Ja li dóna voltes. Tu tens els teus Georges i Jordi. L'Elisabet...bé, ella sempre tindrà la seva indefectible coqueteria. Mentre ens acomiadàvem tots plegats, encara jugava als romanços amb el capità Queneau.
Hi ha un moment en tota escenificació d'aquest joc en què s'ha de creuar una línia decisiva, a partir de la qual ja cessa el joc en si i cal definir el tombant en què els jugadors volen situar-se, la prolongació en l'encontre, l'assalt i l'acollida, o la finalització, el cessament del que només era un dèbil conjectura i no arribarà ja a ser res més. I el moment era justament aquell, al peu del vaixell, per a la curiosa doble parella que formàvem el capità i la seva filla i l'Elisabet i jo. Curiosament, vaig pensar, estàvem d'alguna manera agermanats l'Elisabet i jo, compartint el mateix vèrtex d'un triangle en què ens projectàvem com el deixant del camí ja recorregut -l'Elisabet- i la promesa d'una experiència que ens és destinada -jo-. Tot va quedar en el no-res, en la dissolució del projecte des de les endevinades esperances. I el que em resultava dolorós era, només, pensar que tal vegada la conclusió dels dos Queneau és que la presència de l'un i l'altra havien estat els esgarriadors de l'aventura que podien haver prefigurat, i que allò els podria sembrar una ombra de rancúnia que, el pitjor de tot, no podrien mai admetre l'un a l'altre, ni a si mateixos tampoc.
Vaig oferir-me a l'Elisabet a apropar-la a casa seva, i ens vam allunyar, deixant pare i filla allí, dempeus sobre el moll, amb el seu vaixell amb les veles recollides. Recollim nosaltres, també?, vaig fer. El què?, va replicar l'Elisabet. Les nostres veles, vaig contestar. Ah, no, parla per tu, jo continuo al mig del ball, amic meu.
De manera que era cert, només jo estava sol i desemparat. L'Elisabet té els seus jocs i els seus galantejos i la seva obsessiva autoprotecció. Encara que no sé què et contarà. La vaig deixar al seu portal i jo me'n vaig anar, a la nit sobre terra ferma. Sentia, curiosament, que es movia sota els meus peus, com si encara llisqués sobre l'oceà. Tant de bo, recordo que grotescament vaig pensar, almenys que es mogui el terra, que no pari l'impuls i que demà hi hagi un nou sol.
El vell gras sol un cop més, un i un altre i un altre cop. Potser això és tot. Només algunes paraules, els ulls brillants d'una jovincella que ens ha desitjat, el vent del mar inflant les veles, i la sempre inútil especulació sobre el que no va arribar a ser. Res que no hagi estat dit ja tants cops, des que el sol va il·luminar el primer ésser humà capaç de diferenciar els seus ulls de la llum que els enlluernava. Ja està, alluyant-se en el secret d'una ment cansada i tortuosa, veïna del que sí va existir i es va produir, barrejant-se amb l'emmetzinadora dissipació de la memòria, aquesta insidiosa mistificació del passat sobre el que creiem ser i el que esperem fer.
Per què cansar-nos, doncs, Milena? Per què aquest afany i aquest perseverar? Si només poguéssim sentir el vent a les pròpies veles i el pessigolleig del sol a la pell nua! I sentir el que és i no pensar, i ser només i deixar-se estar!
(tens la meva adreça, aquesta és la via que pots seguir, un correu electrònic comporta un rastre ubic però identificable, el contrari de les cartes que ja no enviem, aquelles cartes que no comportaven necessàriament la identificació del remitent però només podien partir i ser recollides en el lloc).


Busco una foto als àlbums que tinc encara mal classificats. Remeno una estona abans de trobar-la: Víctor i jo, més de quinze anys endarrera, també a coberta d'un vaixell, prop de Formentera. Mirem la càmera amb les cares galta amb galta i el sol produeix una mica de contrallum que tornassola les pells i esvaeix lleugerame
nt els nostre somriures i els ulls, els ulls tan bells d'ell i els meus que em costa de reconèixer. Sé que he viscut aquell moment, però no sé com he deixat de viure'l. Ja no busca explicacions, diu ell. No crec que les hagi buscat mai. Jo sí, jo em vaig torturar moltes vegades, pensant si no vaig ser jo, en definitiva,més culpable que ell, si no era l'ansietat d'atrapar el que considerava una oportunitat massa esmunyedissa la que ho va espatllar tot. Però van ser els dies de vent a les veles i pessigolleig de sol a la pell nua. M'adono, o potser ja m'he adonat fa un temps, que després de tants anys d'avaluar i fer balanç només del cantó de les pèrdues, ara vaig aprenent a valorar les coses pels guanys obtinguts. Els pocs mesos amb el Víctor, Formentera, una excursió a Montserrat, el funicular al Tibidabo... O el temps que ara tinc amb Georges, prescindint del que no tinc.
Torno a la taula de treball i recullo els volums d'història del món grec que hi tinc escampats i que consulto a la recerca de dades que traspasso meticulosament a fitxes, en el treball de documentació del qual confiava que hauria de sortir l'argument de la meva primera novel·la. Va estar el Georges qui em va suggerir la idea. Una novel·la històrica, però amb rigor i sense concessions a la comercialitat facilona, és clar. I m'assalta la certesa del que fins ara només havia estat una vaga sensació, una mena de malestar o de recança que em feia anar postergant una decisió que en realitat, ara ho sé, volia prendre: no vull fer aquesta novel·la. No vull ser infidel a mi mateixa per ser fidel a Georges. Ell és un professional de l'edició i sap fer bons productes i li va prou bé. I a mi m'ha anat molt bé amb ell, ho reconec, i no es pot dir de cap manera que estigui penedida del que he fet. Però no em veig creant aquesta història que no és la meva. I, alhora, sé positivament que els homes i dones que van moure's en aquell món no són en absolut distants. M'adono perfectament que dels rastres directes que ens van deixar, els que per sort han sobreviscut i ens han arribat, en sorgeixen veus tan actuals com ho són les nostres, les dels homes que ja havien après a interrogar-se sobre totes les qüestions que encara avui ens plantegem.
Per què cansar-nos, Víctor? Per què aquest afany, doncs, de dir el que ja ha estat dit milers, milions de vegades? Perquè ens cal narrar-nos a nosaltres mateixos, Víctor, Miquel, un i mil i un milió de cops, des que vam descobrir que érem difererents a la llum que ens permetia veure'ns, perquè ens cal lluitar contra la dissipació de la memòria i de la seva contrafigura fosca, la matèria obscura de l'oblit, unir les nostres veus al clam que perdura en els mil·lennis, aquest murmuri de fons que és la senyal desesperada de la nostra espècie, la representació en les matèries canviants que hem anat descobrint per mantenir el caliu, la il·lusió de la permanència. Perquè no tenim més armes per poder ser qui som, transmissors de missatges en la llengua que un geni va descobrir, el creador d'aquesta tasca d'inconcebible complexitat que va ser l'elaboració d'una llengua completa amb la qual poder-se plantejar tots aquests interrogants que encara ens són oberts. No cap savi desmesurat i omnipotent, sinó només la confluència de tantes veus i tantes tasques individuals i generacionals, el geni col·lectiu que som nosaltres mateixos, els que van venir abans i els que ens succeiran fins que el món, el planeta o l'univers hagin de recórrer un temps que ningú ja no podrà narrar. I tot el que tenim és la possibilitat de recordar el temps que vam tenir, encara que es mistifiqui amb l'engany o la forma positiva de l'oblit, l'error, o amb la inútil especulació sobre el que no va ser.
Engego l'ordinador, obro la bústia i busco les adreces del Miquel i del Víctor. Tornarem endarrera, els tres, les nostres veus, i les dels que ens han explicat totes les històries que nosaltres hem viscut a través d'ells, la del Marçal, que ara té l'Olívia al seu costat, la del Dídac, que no sabem on para, narradors que han d'unir-se al cor de veus que tots plegats hem de modular per recrear el Tavanne que hem habitat, en el que hem viscut, el que hem imaginat, el que hem somiat.