Quasi tot poc caure en l'oblit (Venjança)

Quasi tot pot caure en l'oblit. Aquesta vida vertiginosa que portem fa que, no puguem mirar enrere i recordar certs passatges del nostre passat. Ens tornem inconscients davant seu com si mai no haguessin ocorregut.

Tanmateix, hi ha records que, per molt de temps que hagi transcorregut, per moltes coses que ens hagin succeït, no podem oblidar mai. Aquests records viuen amb nosaltres, romanen perennes com les fulles d'un eucaliptus. Fa quinze anys que va passar i encara avui em provoca una forta cremor en les entranyes, que per moltes pastilles que prengui mai podré mitigar. També sento coïssor en el meu cor provocat per l'odi, la desesperació, la impotència. He anat de psicòleg en psiquiatra durant tots aquests anys. Han intentant posar-hi remei, però sense èxit.

Venjança i odi són unes d'aquestes coses que crec que perduren. I ho dic des de l'experiència. Encara segueixo veient la seva carona somrient. Li va somriure, també a ell, com havia fet durant tota la seva curta vida. No tenia mai un mal gest, una mala cara, ni tan sols una espurna de ressentiment.

Què pensaria la meva filla si em veiés amb aquesta pistola a la mà, amagada darrere d'una cantonada, i amb aquestes terribles ànsies de venjança?

Diuen que ell ja ha complert la seva pena, que se sent penedit, però jo creo que encara li falta una prova. Per això, l'apuntaré amb l'arma, l'obligaré a mirar-me als ulls i li diré qui sóc. Espero que mai oblidi la meva mirada mirada; espero que mai oblidi el seu últim somriure.