Quasi l'últim viatge.

Quasi l’últim viatge

De Denpasar, capital de Bali, a Holanda, no hi ha cap vol directe que hi vagi, per tan aquest trajecte s’ha de fer per via Yakarta, capital de Java. Els avions són petits i el grup Mazda, més d’un centenar, en el que nosaltres vam fer el viatge, el número era superior a la seva cabuda, per aquest motiu es va dividir el grup en dos.

Al matí, va sortir el primer, nosaltres anàvem al segon. Com acostuma a passar sempre, els retorns no són mai tan alegres com les anades, tots estàvem silenciosos i pensatius, enrere quedaven aquells dies al paradís, perquè Bali casi es pot considerar com a tal.

La natura és majestuosa, els seus arbres mil•lenaris són d’una bellesa exuberant, a vegades tot fent glops d’algun suc de les seves fruites, et donaves compte que el que atreia la teva atenció era simplement un arbre, n’hi ha moltes varietats i són nombrosos els que es destaquen per la seva alçada i el que és alt i no té bellesa la pròpia la fauna l’ajuda, , ens en van ensenyar uns en que totes les branques eren plenes de rat-penats gegants penjats cap per avall, en picar de mans nosaltres es despertaven i es posaven a volar, aleshores un es quedava esglaiat de la seva dimensió, de les seves mides, més d’un metre d’amplada tenien les ales esteses quan volaven, no ens creiem que fossin reals, si no es veu jo crec que ha de ser difícil d’imaginar una bandada d’aquesta bestialitat. El guia ens en va apropà a una cabana que en tenien un de domesticat i de veritat que la mida feia esgarrifar i esporuguia, mirant-lo bé de la cara semblava un gos però no t’atrevies a acostar-t’hi, s’estava menjant un plàtan, ens van explicar que el seu plat preferit són les jugulars de les vaques, que són capaços de debilitar fins a la mort a tot un ramat d’elles en menys de vuit dies si les deixen al camp durant la nit.
Les vaques balineses en són una raça única al món, tenen una taca blanca sota mateix on comença la cua, d’uns quaranta centímetres de diàmetre, encara que estigui en un lloc poc polit la pluja diària es cuida de tindre’n cura i poden presumir d’unes vaques d’un color canyella amb la seva impremta blanca quasi immaculada.
Un altra atracció són les flors, tota la illa n’està plena, per tot arreu n’hi ha gran quantitat d’elles i a vegades delicades i d’altres d’una bellesa salvatge, les pots contemplar per la carretera, les veus a cada cantó com si fossin les voreres formant unes grans catifes, perfectes, com per donar-los pas a les fades, això depenent de la fantasia del viatger, n’hi ha que afloren de l’aigua, estancada per la pluja que cada dia els visita amb gran abundància, a través de les fulles sobresurten uns nenúfars seductors, amb diferents tons de rosats, l’aigua les protegeix de potser mans poc escrupoloses, també sorprèn grans manades d’ànecs que pertanyen a les cabanes costals, els treuen cada dia a pasturar, a menjar bestioles, cargols, donant amb els seus variats i tornassolats colors, el desig imperiós de voler perpetuar la imatge, amb una fotografia o filmació.
Tots estem ansiosos d’arribar, sabem que els nostres companys de Mazda ens estan esperant ja fa una hora a Yakarta per poder agafar el vol cap a Holanda.
Ja hem traspassat l’equador del viatge, anem cap a la última etapa, la il•lusió continua, ja no pel que ens falta veure sinó per poder explicar-ho, ja que els descobriments que es fan en altres cultures, a vegades xocant per nosaltres són riqueses internes que adquirim de per vida sense adonar-nos i gradualment transmetim el que ens ha envoltat.
Ja veiem l’aeroport i les pistes d’aterratge com a petites carreteres sota nostre, s’ha sentit desplegar el tren d’aterratge, en poc segons ja ens trobem damunt de les copes dels arbres, de cop sentim un estrèpit, més que fortíssim, un soroll esfereïdor, no l’havia sentit mai i per sort no l’he tornat a sentir, els motors van canviar el seu brunzit per un so eixordador. Desconcertats, no sabíem el que havia passat, i la por va aparèixer en la cara de tots. Els respatllers d’alguns viatgers es van trencar i el seu ocupant d’estar assegut es va trobar amb el cap a la falda del que ocupava el seient del darrera, les mascaretes d’oxigen es van desplegar i connectades pel cable del seu al compartiment la resta volaven per damunt dels caps de la gent, pel passadís del mig, per terra, corrien les coses rodolant cap a la cua de l’avió, és perquè aquest moviment quan ens vam donar compte o deduir que l’aparell s’ha via posat vertical, cara amunt. Oloràvem el perill.
No es veia ningú de la tripulació, amb les mans fortament premudes amb l’Esteve, el meu marit, teníem la mirada fixa preguntant-nos “i ara què?” les cares de tothom eren de por, una suor freda em va cobrir tot el cos, ningú deia res, no se sentia cap comentari però si haguéssim pogut plasmar les nostres cares en aquells moments el ritus d’elles era terrible, incert, cadascú de nosaltres va posar el pensament en el lloc de la seva preferència.
Van passar uns minuts, continuàvem sense saber que havia passat, ningú es bellugava, el brunzit ja no era tan fort, aleshores per l’altaveu ens van dir alguna cosa però en anglès, continuàvem ignorant que havia provocat el fet i en el nostre entorn els que entenien l’idioma de mica en mica van anar fent circular el missatge.
El pilot havia rebut l’ordre d’aterrar, però quan es disposava a fer-ho va veure la pista anegada d’aigua, segurament degut per la turmenta que acabava de passar, allà els xàfecs són d’origen tropical i cauen a bots i barrals, l’home, va comprendre que amb el pes de l’aparell i la quantitat d’aigua que hi havia al terra de l’aeroport els frens li patinarien i no podria controlar l’avió, va ser aleshores quan en fracció de segons va decidir enlairar-se altra vegada, va sortir bé, però ningú dels que hi anàvem ho oblidarem mai. Al cap d’un parell d’anys, per televisió vaig veure el cas d’un accident pel mateix problema, però no van tenir la nostra sort, tots van morir.
Els nostres companys que havien marxat en el primer avió, van passar quatre hores d’angoixa, no sabien exacte que havia passat, només els digueren que degut a una avaria havien hagut d’anar a aterrar a Surabaya, un petit aeroport enmig de la selva, a una hora i mitja de vol des de Yakarta. A nosaltres també ens ho digueren així quan ens vam veure a Surabaya, on només hi havia palmeres, homes trajinant uns cabassos plens de terra i una petita estància que deuria ser l’edifici de l’aeroport. No ens van deixar baixar de l’aparell perquè a Java només teníem el permís de trànsit, no podíem trepitjar terra de Java, per tan van obrir la porta, van posar l’escala amb una barrera a la meitat de la baixada i només ens aquests quatre graons podíem sortir a respirar, ens ho anàvem tornant amb els companys. Ara explicat fins i tot sembla graciós, però en aquells moments i saben que teníem de tornar a Yakarta al mateix aeroport els ànims eren diferents. Sempre recordaré el nom de Surabaya i les seves palmeres. En aquests vint anys, per internet he vist que ni la ombra s’assembla a l’aeroport que estaven construint aquell temps.
El segon vol fins a Yakarta, aquest cop va ser normal. Les abraçades van ser moltes i l’emoció gran, la resta del grup que ens estava esperant també havien passat una mala estona, afegint-ne un grau més els dirigents de Mazda, la seva angoixa era doble, com amics i com a responsables del grup ja que la comesa que comporta dirigir un grup com aquest és alta, som amics de diferents ciutats d’Espanya i sempre formem una petita i premuda pinya, i quan en algun altre viatge ens hem tornat a trobar, sempre hi ha hagut un record d’aquell dia, doncs per tots quasi va ser l’últim viatge.