Quant les fulles deixin de caure

Em desperto, aixeco la mirada, el meu cap es posa ben recte i fa que torni a observar hi ha creure que estic a un hospital.
Les parets blanques, fredes sense cap tipus d'amor, donen un reflexa trist i deprimidor, volen mostrar un aspecte que mai aconseguiran, la hospitalitat, mai ens sentirem com a casa, quant obro els ulls i observo el passadís o l'habitació una fredor plena d'odi s'apodera fràgilment de la meva ànima.
Ara et miro, ets al llit dormint plàcidament, i jo estic amb els braços creuats deixant caure tot el meu pes cap a la taula intentant dormir.
Però es impossible, el veure't estirada aquí ja em resulta incòmode, i el veure la imatge que tinc al costat, fa que em desesperi. Una mare asseguda al costat de la seva filla, la filla esta inconscient, altre sobredosi deia en veu baixa la mare.
Una noia molt jove d'uns 18 anys, força maca, però amb una imatge a la cara impossible d'esborrar, tot un seguit de llàgrimes es reflexaven en la cara de la noia estesa al llit, en ella podia veure el transcurs del dia a dia des de que va entrar en aquell món perillós, els plors de gent com de la que tens al costat, la teva família destrossada de veure't així, de veure com acabarà la seva nena.
La mare mostrava un món ple de tristesa, la desesperació de no poder ajudar a la seva filla, tenia els ulls secs de tant plorar, se que no ho a passat be, és veu, es evident.
Tu que sembles tan tranquil·la dormida al llit, has fet passar els pitjors malsons a la gent que t'estima, un infern han descobert gràcies a les teves errades.
Se que si ara despertessis i amb una mirada i un pensament clar i seriós veiessis tot el que a succeït m'abraçaries a mi que tot just se el teu final de la teva jove vida i ploraries cridant perquè.
Però se que no despertaràs, aquesta es la teva segona caiguda des de l'alt penya segat, aquesta vegada dolça desconeguda no resistiràs.
I mentre penso en les meves desgracies i observo les de la dona que tinc al costat, em cau una llàgrima sincera on posa escrit: Quant les fulles deixin de caure, tots observarem la nostra cara i ens sentirem orgullosos de ser persones.
Fins llavors, tu seguies dormida al llit, la teva mare plorant al teu costat, jo volent escapar e intentar donar-me forces a mi mateixa per pensar que la persona a la que estimo i tinc davant, torni a ser ella mateixa, i torni a despertar.
Ja no puc aguantar més, surto de la habitació intentant escapar dels plors d'aquella dona que cada vegada són mes forts, intentant que no s'escoltin els meus plors silenciats dintre del meu cor marxo.
Intento tancar la porta, però abans d'això quant només faltava un pam per ser tancada, veig com la mare agafa la mà de la seva filla i amb llàgrimes tristesa i desesperació diu: Tan de bo t'haguessis mort la primera vegada que vas prendre aquelles pastilles. La porta es va tancar i jo vaig deixar-me caure recolzada a la porta. Quant les fulles deixaran de caure ?