Quan vegi la carta... (Equívocs)

Aquest relat és molt intens i real com la vida. Felicitats Fredia.



Nina Abril

mira que m'ho fas passar malament amb aquestes belleses que escrius, trossos de vida, bocins trencats, llàgrimes que cremen al desert de les ànimes properes. I aquest ensurt clavat, com una daga esmolada, que no fa sang, fa foscor.

Preciós com sempre. Aquest punt d'humanitat acollidor, de febleses sabudes i descobertes. Tant a prop nostre te'ns poses que ens manca l'aire per respirar.

petons!

gypsy

Un exemple admirable de com el mateix fet pot ser contemplat des de punts de vista oposats, viscut com dues històries diferents. Fins i tot quan es conviu en el mateix món, cada membre de la parella pot habitar un continent aïllat per oceans d'incomprensió i quilòmetres d'aïllament.

Vaig llegir i comentar Regals i en veure aquest títol, m'ha semblat que lligava caps: efectivament! Una molt bona opció aquesta de completar aquell relat amb un text, prou ple per sí mateix, però que d'aquesta manera s'arrodoneixen l'un a l'altre.

En llegir el primer, el protagonista masculí era vist des d'un angle i aquí ens el fas present de més a prop, amb veu pròpia i provocant emocions oposades.
Això no és res més que un mèrit a destacar de les teves paraules, expressives i reveladores, i de la teva sensibilitat i capacitat d'observació, que demostren totes plegades el poder de crear per evocació personatges amb ossos i carn i pell i pigues i defectes: molt humans!

T'envio avui una abraçada sense equívocs de cap mena: encantada sincerament d'haver-te llegit!
Unaquimera

Excel.lent!
Admire la facilitat què tens de disseccionar els personatges, amb ben poques frases ens ho dius tot d'ells. I el ritme... ja t'he dit què em captiva el ritme dels teus relats?
Sucós, brillant, precís. agut... un preciós sortilegi què em farà tornar.

...et volia fotre canya, pero ...hòstia, quin relat + guai, noia.

D'aquest relat tan curt com ben escrit, se'n podria fer una llarga penicula(ara que he apres a dir penicula, crec que en diuen "flim"). I al damunt, me la fots al dia de Nadal...uf!.

Sols una coseta, qui es el dolent?, doncs me'ls has fet estimar als tres...

Sols faltaria que haguessis posat el relat davall de la nostra boira ETERNA de Lleida...

una abraçada

He vist que has escrit aquest relat impulsada per un comentari. Jo faré una cosa semblant i, en comptes de comentar el teu relat (magnífic, com sempre, tot i que per les característiques té un cert aroma de déjà vu) comentaré els comentaris.

No m'he pogut estar d'observar que la majoria (o potser tots, tampoc els he comptat) plantegen les seves opinions des d'un punt de vista moral més que no pas des d'un punt de vista literari. A mi en general no m'agrada que el lector es quedi pensant si un personatge és bo o dolent o si es mereix guanyar o perdre (com si a les ficcions hagués de prevaler sempre el criteri de justícia i els bons sempre haguessin de guanyar). Però suposo que quan aconsegueixes una descripció prou bona dels personatges, és fàcil que el lector els prengui com éssers humans (reals com la vida mateixa, susceptibles d'ésser jutjats). Tot i que en aquest cas, t'he de confessar que em quedo amb el dubte de saber si tu has volgut fer un judici moral.

que et va fer en marco3434 (amb arguments molt ben enfocats, des del meu punt de vista), i que m'alegro que t'hagin inspirat un relat com el que acabo de llegir. Sincerament, és cert que quan vaig llegir el primer vaig sentir compasió per aquell home malgrat la seva insensibilitat. Això de rebre una carta així i el dia de Nadal... Però un cop llegit el segon, també et dic que la compasio s'ha esfumat i fins i tot he sentit una mica de ràbia per aquest individu que no és capaç d'estimar ni de valorar a la seva companya més enllà de la intendència. En fí, que segur que la incomunicacio crea distàncies en la parella però és que tampoc crec que el diàleg servis en un cas així.
Un relat magnífic Fredia, com tots els que t'he llegit fins ara, cadascun amb les seves particularitats.
Una abraçada ben forta

Arribem a conèixer realment a la parella per molts anys que haguem viscut junts?
Segur que es donen casos com els que expliques. En quin món viu en Ramon? On punyeta guarda la sensibilitat? O millor dit, en te de sensibilitat?
Estimar una persona no és només tenir ganes d'estar amb ella, fer-li l'amor de tant en tant i compartir pis i criatures. Estimar una persona vol dir conèixer-la una mica cada dia, saber donar i saber rebre. Evidentment que sense una atracció inicial (o generada a mesura que la vas coneixent) potser no es va enlloc, però la cosa no s'acaba aquí, i encara diria més, no s'acaba mai.....
Després de llegir-lo he anat a buscar el comentari que dius que et va inspirar. D'entrada felicitar-te perquè has parit un "contra relat" magnífic, i sobre el text en sí què t'he de dir... solvència contrastada.

uns petons!
manel

molt ben escrita, tal com ens tens acostumats. Amb les descripcions precises que et permeten situar-te al lloc dels fets i fins i tot viure la situació dels personatges.

En la meva opinió l'equívoc és el de la protagonista a l'hora de decidir el dia i com deixar a la seva parella. Per molt malament que estiguis amb algú i per molt que costi, al meu parer, s'ha de dir a la cara i potser en altres dates o en altres circumstàncies, al cap i a la fi no deixa de ser algú amb qui s'han compartit coses i que en algun moment es va estimar, per molt que les coses hagin canviat.

Sempre és un gran plaer llegir els teus relats.
Una abraçada,

Leela