Quan vas fer que comencés una altra vegada

S'alcen altra vegada les parets d'acer anti-dolor. Els ulls de les persones que estimava es tornen opacs i vuits.
Tenen la mirada sense vida.
Els braços els hi cauen al costat dels malucs. Morts. Inútils. Sense oposar resistència.
El seu cor es torna negre.
Les seves venes estan impregnades d'odi i ressentiment cap a una persona a qui ho van robar tot i van deixar sense res.
Verí.
Qualsevol contacte físic transmet tristor i ràbia. Sempre els hi cau una llàgrima pel seu rostre. Una gota dolorosa que crema la seva pell fins deixar-la desfigurada. Sempre impregnada de somnis trencats que intenten reconstruir amb els dels altres. Somnis que mai intentaran aconseguir.
Llàgrimes provocades pel mateix pecador.
Súbdits que segueixen els camins del dolor.
Però ja no té la més mínima importància, perquè aquestes persones no sóc jo. I mai no ho seré.
Tinc una mà lligada a una altra de més forta a través d'un fil invisible. Per ell hi passa l'esperança i l'amor. La confiança i el respecte.
T'has begut l'enteniment? Aquella mà serà la que subjecti la meva quan ja no em quedin forces. Serà instintiu. Com una ràfega d'aire que et colpeja totes les idees i et deixa sense alè. La mateixa ràfega d'aire que calma en acariciar-te la cara brutalment.
Les seves mans agafaran les meves i m'aixecaran de l'abisme en el que caic.
Com volar.
L'amor és com volar.
Les seves ales són pures, dins del seu cor hi ha la seva ànima que sempre el guia. Inclús quan no el podia veure, hi era. No ho sabies, eh, que ell seria l'àngel de la meva guarda?
Almenys el seu rostre és negre, però brilla.
Les seves mans són delicades, però fortes.
El seu cor és tancat, però sincer.
Ara ja ho saps, però ho continues sense entendre. M'has apunyalat allà on feia més mal.
Però ja no me'n fa. El contrari, va deixar d'importar-me.