Quan un té el cap en una altra banda, sol passar...

No fa res més que pensar, tancar-se en el seu món de les immenses paranoies que giren entorn del seu cap com esbufecs d'algú que té ganes d'inquietar-lo i sí, això és el que sembla, que algú tingui ganes de tocar-li la moral.

Les seves activitats habituals continuen fent-se soles perquè no és ell qui s'hi posa, sinó la part més automàtica del seu cervell seguida del seu mecànic cos.

Per en Ferran no té cap alicient sentir el soroll del despertador insistent a les set i dotze minuts cada matí, tenir la obligació d'obrir els ulls i deixar penetrar aquella immensa claror que surt de la petita finestra de forma estrambòtica a les ninetes de negre intens que té col·locades, com incrustades amb pinces, dins els seus ulls petits i insignificants; si no fos pel color verd quasi fosforescent que els caracteritza.
I és que no li produeix ni el menor intent de repugnància trobar-se cada matí amb la teranyina desfeta que té penjada al cantó més vistós de tot el sostre de la nefasta habitació.
Com vulguent semblar que ell sí que no perd el temps es disposa d'una revolada a introduir els dos peus alhora dins les espardenyes que ja es deixa preparades cada nit al costat del llit i corre cap al lavabo ja meditant, i no precisament què menjaria per esmorzar. No li costa gens d'esforç decidir amb què s'ha de vestir perquè no hi ha dia que no utilitzi l'atzar en totes les peces necessàries.
I quan no han passat ni cinc minutets en Ferran ja es troba prenent-se les seves torrades i saborejant una bona tassa d'una xocolata molt peculiar, de la seva marca preferida, (tenint en compte que va ser la primera que van atrapar els seus dits allargats i d'aleshores ençà l'única que havia tastat) rara al mercat, difícil de trobar, i això sí, sense deixar escapar ni un segon per posar atenció en qualsevol assumpte que no sigui el que es manega.
El trajecte de casa cap a l'estació del bus tampoc és cap motiu de desconcentració per aquest home tan estrambòtic, ja està ben acostumat a tota mena de sorolls, llums i tot el que et puguis trobar a les grans ciutats. Dins del bus tampoc té cap mena de problema perquè sempre està ple, a penes utilitza la llei del mínim esforç per agafar-se amb una mà a la barra que hi ha més a prop.
Així que arriba a la feina tot concentrat, i com que només necessita les mans per manipular quatre botons, està clar que no el despatxaran per falta d'atenció. I així és com es passa la totalitat del temps. No cal dir que el temps lliure que li queda després de la jornada laboral se la passa assentat al sofà mirant la tele (naturalment apagada) o fent una mica de neteja (més que res la bugada i els plats, perquè la pols és la seva companyia).

Però, ja que ell no dedicaria ni una dècima de segon a qüestionar-se perquè mai no perdia el fil d'allò que traginava, permete-m'ho a mi.

Hi havia d'haver alguna cosa que el tragués d'aquestes cabòries i, encara que un no faci ni una miqueta de vida social, sempre es pot cometre algun descuit. Així que a l'hora d'anar a buscar tot el que li feia falta a casa, en Ferran (sense pensar-ho, és clar, només pel fet que és un costum universal) es va comprar un telèfon! "Descuit imperdonable" va ser la primera cosa que li va passar pel cap quan va sentir, una fresca tarda de tardor al mes de desembre, el soroll curt però estremidor de cada "pip" que va fer aquell telèfon que ja no recordava ni que tingués i hagués conectat. No podia permetre que ningú li pogués interrompre aquella inspiració que ara li venia a la prodigiosa ment, així que s'aixecà, més que per curiositat per saber qui era qui el trucava, per saber com venjar-se de la terrible mala passada que li havien fet. Així que despenjà el telèfon amb ganes de deixar ben clares les coses i li contestà una veu masculina que no parava d'esbufegar. Es veu que era un d'aquests que es dediquen al màrqueting que tenia la intenció d'entabanar-lo amb un producte molt peculiar...

I en Ferran continua pensant, donan-t'hi voltes, tancant-se en el seu món de les malignes paranoies que giren entorn del seu cap com esbufecs d'algú que té ganes d'inquietar-lo i, és aquesta la veritat?