Quan un persona és negra i quan és blanca

No us penseu que em referiré directament al cas del Michael Jackson i el seu delirir de ser blanc, vull comentar-vos una altre aspecte menys cridaner però igualment present als mitjans.

Em refereixo al fet que hi ha gent que no sembla negra i en canvi ho és!. Concretament, per a que ens entenguem, Nelson Mandela, és negre? Clarament no! I direu, si, però té el cabell arrisat i la pell fosca; i jo us reponc: això és un detall anecdòtic, menor, que no significa res i encara menys no pressuposa la condició de negre.

El Sr. Mandela - i fixeu-vos que començo ja dient-li Sr.- d'entrada, riu, té un posat confiat i mira la gent a la cara, o sigui, no és negre! Aquests són els trets, aquesta és la fesomia fonamental! Irradia confiança, autoestima, admiració.

El que si que podem dir és que a un negre li costa molt més arribar a ser blanc que als propis blancs i per contra els blancs són negres menys vegades. El Sr. Mandela ha acreditat la seva condició de blanc sobrevingut passant-se a la preso uns trent anys i això ha fet que hagi sortit blanc, molt més blanc que els suecs, que ja és dir!

Tornant al cas de Michale Jackson - el Sr. Jackson no?- el camí emprès per ell ha estat equivocat, ha volgut fer una transformació merament cosmética i li ha sortit malament, li ha quedat una cara d'extraterrestre que destila patetisme. Un no es por rebaixar mai: només li diran negre si realment, internament, admet que tenen raó. Aquest és els eu cas, en lloc de reflexionar sobre la seva condició de partida i arribar a la conclusió que ell no és negre, els ha donat la raó i s'ha volgut canviar la cara i posar-se-la de blanc, via cirurgia. No sé si m'explico!

Un camí intermedi és el de O.J. Simpson, si, aquell que el van acusar de matar la seva dona - blanca -. Se'n va sortir; va emprar un sistema diferent - així com un advocat de co.... -, no va deixar de ser negre tota vegada que semblava que tingués algun complexe de culpa, però va actuar amb desimboltura i cinisme i això el va fer blanc - per la part del vicis -. Però, això si, mai, mai va apareixer acobardit, que jo diria que és l'aspecte fonamental.

És clar que hi ha casos en que la persona és tan extremadament guapa que res del que acabo de dir s'aplica com és el cas de la Naomí Campbell; però això és tema a part.

Per concloure i arredonir la exposició, voldria només referir-me al cas dels blancs que semblem negres - i aquest paradoxalment van ser el que em va fer descobrir el secret que us estic explicant - ; eren dos policies surafricans que, sense armes, en pantalons curts, rebregats ii plens de pols, amb uns quants quilets de més, miraven espaordits a la gent amb cara de pocs amics, des de darrera d'un cotxe - que debia ser el seu - esperant rebre algun clatellot. Em va semblar que la seva cara i faccions s'havien enfosquit i s'havien tornat negres.

Podeu, ara, a continuació afegir les vostres, preguntes, idees i reflexions al respecte.
Moltes gràcies!