Quan un persona és negra i quan és blanca

Un relat de: T. Cargol

No us penseu que em referiré directament al cas del Michael Jackson i el seu delirir de ser blanc, vull comentar-vos una altre aspecte menys cridaner però igualment present als mitjans.

Em refereixo al fet que hi ha gent que no sembla negra i en canvi ho és!. Concretament, per a que ens entenguem, Nelson Mandela, és negre? Clarament no! I direu, si, però té el cabell arrisat i la pell fosca; i jo us reponc: això és un detall anecdòtic, menor, que no significa res i encara menys no pressuposa la condició de negre.

El Sr. Mandela - i fixeu-vos que començo ja dient-li Sr.- d'entrada, riu, té un posat confiat i mira la gent a la cara, o sigui, no és negre! Aquests són els trets, aquesta és la fesomia fonamental! Irradia confiança, autoestima, admiració.

El que si que podem dir és que a un negre li costa molt més arribar a ser blanc que als propis blancs i per contra els blancs són negres menys vegades. El Sr. Mandela ha acreditat la seva condició de blanc sobrevingut passant-se a la preso uns trent anys i això ha fet que hagi sortit blanc, molt més blanc que els suecs, que ja és dir!

Tornant al cas de Michale Jackson - el Sr. Jackson no?- el camí emprès per ell ha estat equivocat, ha volgut fer una transformació merament cosmética i li ha sortit malament, li ha quedat una cara d'extraterrestre que destila patetisme. Un no es por rebaixar mai: només li diran negre si realment, internament, admet que tenen raó. Aquest és els eu cas, en lloc de reflexionar sobre la seva condició de partida i arribar a la conclusió que ell no és negre, els ha donat la raó i s'ha volgut canviar la cara i posar-se-la de blanc, via cirurgia. No sé si m'explico!

Un camí intermedi és el de O.J. Simpson, si, aquell que el van acusar de matar la seva dona - blanca -. Se'n va sortir; va emprar un sistema diferent - així com un advocat de co.... -, no va deixar de ser negre tota vegada que semblava que tingués algun complexe de culpa, però va actuar amb desimboltura i cinisme i això el va fer blanc - per la part del vicis -. Però, això si, mai, mai va apareixer acobardit, que jo diria que és l'aspecte fonamental.

És clar que hi ha casos en que la persona és tan extremadament guapa que res del que acabo de dir s'aplica com és el cas de la Naomí Campbell; però això és tema a part.

Per concloure i arredonir la exposició, voldria només referir-me al cas dels blancs que semblem negres - i aquest paradoxalment van ser el que em va fer descobrir el secret que us estic explicant - ; eren dos policies surafricans que, sense armes, en pantalons curts, rebregats ii plens de pols, amb uns quants quilets de més, miraven espaordits a la gent amb cara de pocs amics, des de darrera d'un cotxe - que debia ser el seu - esperant rebre algun clatellot. Em va semblar que la seva cara i faccions s'havien enfosquit i s'havien tornat negres.

Podeu, ara, a continuació afegir les vostres, preguntes, idees i reflexions al respecte.
Moltes gràcies!

Comentaris

  • Complexa i difícil[Ofensiu]
    brumari | 15-10-2005

    Intentant respondre a la teva pregunta, el meu poema pretén ser un elogi de la introspecció, és a dir, de l'anàlisi sincera dels sentiments i pensaments propis. Un exercici que avui escasseja i que em sembla imprescindible per entendre als altres.

    Passant al teu relat, plateges una qüestió complexa i difícil. Em sembla que caus en falses generalitzacions. Tu creus que es pot dir que la fesomia dels blancs irradia confiança, autoestima, admiració? Una altra pregunta: Una persona es rebaixa per admetre internament la seva condició de negre?

    Jo crec que tots, blancs o negres, som producte de la nostra genètica i del nostre entorn, amb independència de les connotacions que vulguem donar-li al color de la pell des del discurs intel·lectual de cadascú.

    Una abraçada

  • difícil[Ofensiu]
    qwark | 08-10-2005

    És un relat difícil d'escriure i també d'opinar al respecte. En alguns punts sembla que t'emboliquis en arguments que s'apropen molt a negar la tautologia (la qual cosa és un absurd per sí mateix) i en d'altres passes fregant la frontera del políticament correcte en matèria de racisme. Al final d'un relat jo acostumo a prescindir del que diu realment i em quedo amb la sensació que m'ha deixat. En aquest cas, m'he quedat amb la idea que la majoria de les persones som el que hem nascut per ser, la nostra naturalesa, el nostre destí. Unes altres, més escasses, per bé o per mal, acaben sent una altra cosa, sovint el contrari.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: