Quan tornin les foscors (XIV)

Introducció:
- Quant de temps, eh, Mestre?
- Com dius?
- Dic que quant de temps!
- Ah! Sí. Tu mateix, ves-hi si vols.
- On, Mestre? On he d'anar?
- D'acord, d'acord, ... ja en parlarem més tard.
- ???

---

CAPÍTOL XV. On trobem la Perpètua, escoltant la radionovela en una luxosa cambra d'un hotel de set estrelles, set, als Alps italians, on es va retirar quan tothom l'havia abandonat.

Es veu que, mentre el relat anava per altres verals, la dona va conèixer un home molt ric, molt ric, molt ric que li va solucionar la vida. Quina sort, no? O almenys això és el què m'han comentat a l'hotel.
Però bé, com que he d'anar acabant aquest relat, i sembla que a la mare de la Margot les coses li van prou bé, passarem d'ella olímpicament, deixant-la amb les seves històries radiofòniques:
"-Renoi, quina lluminària, sembla Nadal, comenta en Qüentinho.
- I tant, tu. Hi ha més de $%& fanals, aquí al carrer Major. O potser més i tot, afegeix en Raspall, que no dóna crèdit al que està veient.
- Tot un rècord, quefa!, afirma l'altre"

---

- Mestre, què és aquella cosa tan fosca, allà al llunyedar?
- Fill meu, són les foscors! Són les foscors, que estan tornant!
- Les foscors? Això vol dir que ... estem arribant! Però si només han passat catorze capítols!
- Catorze capítols, catorze anys, què importa el temps que hagi passat! Allò que importava no era gaudir del viatge, sino arribar al nostre destí! ... o era al revés? I veure aquest doll de llum en mig de tanta foscor!
- Renoi, Mestre, ja ho podeu ben dir, quants de fanals a banda i banda de carrer!

---

Arribat a aquest punt, les neurones del relataire es planten i es neguen a seguir amb aquest relat sense sentit. Per la seva banda, el lector reconeix que cada vegada li costa més seguir-ne el fil. Es nota que l'autor s'està fent gran, pobre home.
-A veure, a veure si ens aclarim, reclama en Perdix, que encara no ho dóna tot per perdut. I afegeix -Els personatges del relat sembla que s'han esfumat. Dóna la impresió que el mestre i el seu deixeble han arribat a lloc, això sí, però i els altres personatges?
-Unes ratlles més amunt he llegit no sé què de la mare de la protagonista, però l'autor n'ha passat olímpicament, diu en Linkinpark.
-Ai, ai, ai, que això serà una ensarronada! Sospito que en Miquel ens està preparant una ensarronada, -avisa l'Ambrós, que ja ha acabat els exàmens.
- Si us plau, una mica de calma ,-si us plau, -demana en Miquel. -Deixeu-me que miri d'acabar l'història. Ja me n'enpescaré alguna. -No us volia pas ensarronar jo, de veritat. -Com pots pensar una cosa així, Vicens, home?
-Ep, perdona, no t'ofenguis, -No era la meva intenció, contesta l'Ambrós -Però, i aprofundint més en l'aspecte formal del relat , -No et sembla que en aquests diàlegs t'estàs fent un embolic amb els guionets?
-És que m'esteu posant nerviós, tots plegats! I tu, Laura, abaixa la música!, que així no es ot treballar, replica l'autor.
-No, si encara en tindré jo la culpa d'aquest enrenou -remuga la Tiamat, que estava escrivint un epitafi per al seu hamster barceloní.
-Potser que anessis enllestint el tema noi, que jo tinc una mica de pressa, fa en Perdix a l'autor, una mica mosquejat.
-L'autor, mosquejat?
-No!, vull dir en Perdix.
-Doncs mira, ja que insistiu, us diré d'una vegada què se n'ha fet dels personatges, conclou en Miquel, que fa d'autor:
En Qüentinho, quan va sortir de l'hospital -sense mans, pobre noi- de seguida el van col·locar en un taller de jerseis, ajudant a descabdellar troques de llana.
En Raspall, sense la seva gabardina, va esdevenir un home sense esperit. Ara mateix li estan tramitant la paperassa per ingressar-lo a un sanatori suís.
-I en Quitolis? I la Margot? reclama impacient en Linkinpark, que ja frisa per enviar un comentari.
-Quin parell, aquells! respon en Miquel, -Des del dia que van trobar l'os d'en Neró que no n'he sabut res més, tu.
- I del foraster misteriós, hoé! què se n'ha fet?, pregunta un lector que encara no s'ha registrat a RC.
-Perdó, perdó, talla l'Agustí, d'Omatech, si no està registrat, no pot sortir al relat. Les normes són les normes.
-Per cert, qui era el foraster?, pregunta en Biel, que acaba d'entrar, sense saber com interpretar els comentaris que li fa en Miquel.
-El pare de la Margot!, li aclareix l'autor que es va fent vell. -No te n'enteres de res, tu!
-No, si ja m'ho pensava que em fotria un moc, comenta en Biel en veu baixa, des d'un racó de la pantalla.
-Jo no hi entenc res, diu la Dea intrigadíssima, mentre la Maria saltarina fa els últims retocs a una acuarela on es veu en Neró llepant l'os.

(continuarà ...i tant!)