Quan simplement escric...

“De vegades m`envaeix una tristesa densa i espessa que s`acomoda dins del meu pit. Llavors, aquest, comença a palpitar per dolors estranys a mi, llunyans però alhora incomprensiblement propers. En aquests moments és com si tot el dolor del món penetrés dins meu, com si cada plany s`embolcallés al meu organisme, aferrant-lo amb força per no deixar-lo escapar del seu crit mut i esgarrifós. En aquests instants les meves cèl•lules pateixen d`una mutació temporal, transformant la meva realitat en esqueixos d`altres realitats no viscudes, solsament sentides. I quan l`únic que m`acompanya són els continus sospirs planyents i un espès i, cada cop més diàfan, boirim velat de desesperació, llavors escric. I escric per buscar respostes, per fer-me preguntes o, simplement, per somniar amb utopies imaginades que em reconfortin mentre em duri aquest procés metafísic, que no místic, on el meu ésser es desaliena i s`emmotlla a les forces vibratòries de tots aquells éssers que viuen, cauen i moren.”

La vida és trànsit,
camí d`anada vers nous moments
que s`intenten atrapar i guardar,
afegint-los a la nostra col•lecció particular,
creant, així,
tant colossals i ferms monuments
com incipients projectes de traç feble
i encís esmorteït.

La vida és un collage
-o ho hauria de ser-
en continu procés creatiu,
on cada particular i únic artista
deuria tenir dret a fixar la vista
-guiat per una idiosincràtica matriu-
en aquell punt llunyà de l`horitzó
que clama per ser visitat,
o en aquest caliu proper
que anhela sortir del calaix.

La vida és efímera,
fet que la fa infinitament més valuosa.
Tant de bo arribés el dia
que cada alenada deixada pel camí
fos com una pista a seguir
per als qui, rere nostre,
transitessin per aquesta senda sinuosa
anhelant desigs de vida plena,
de vida viscuda,
de vida viscuda plenament sencera.