Quan posseeixis tots els estels -1-

Novembre. Cada pas que feia deixava lloc a un so trencadís de les fulles de terra. No era ni molt menys agradable caminar sola pel bosc, per molt que fos de dia, però no l'hi feia cap mena d'angoixa la soledat.
Podia reconèixer, per la poca distància que quedava entre l'internat i ella, la figura d'en Joan, el director del col·legi. Semblava esperar-la. No per això la Teba va accelerar el pas, d'una manera o altra la va precipitar fins i tot a anar més a poc a poc. En arribar a la gran porta de l'edifici va trobar-se obligada a parar:
-Bon dia.- Va dir en Joan amb una aura de tristor a la veu.
-Bon dia.
-He de parlar amb tu un minut, si no t'importa.- En Joan la va mirar directament als ulls.
-És clar.
-Mira enllà, a la parada de l'autobús.- Li va dir, tot senyalant-la.
La Teba va observar que hi havia un noi dret al costat dels seients, ros, no molt alt, potser de la seva mateixa edat, i amb unes maletes a la vora.
-És nou?
-Sí. Es diu Zac. Té la teva mateixa edat, disset anys. Es orfe de mare. Pel que fa el seu pare... - no va poder acabar la frase perquè la Teba s'hi va avançar.
-Està amb una altra dona. -ho va dir com si ho sabés, com si ho donés per evident.
-Què el coneixes? -va preguntar en Joan, sorprès.
-No, hi ara! Però era el més convincent. Un noi com ell no està aquí per plaer o perquè la seva mare, només la mare, sigui morta.
-Potser.
-Volies res més?
-Bé. El cas es que crec que trigarà a relacionar-se. Encara està superant la mort de la seva mare i...-un cop més no va acabar la frase perquè la Teba s'hi va avançar.
-Vols que sigui la seva amiga, oi?
A en Joan li feia gràcia la Teba per això. Sempre tenia respostes per tothom. No li va costar gens d'assimilar que els seus pares no la volien, no se l'estimaven. Sonava molt malament, donava fins i tot esgarrifances, però la Teba era forta, madura, assimilava la realitat des d'una finestra d'optimisme tot i que mai havia tingut el suport dels seus pares al costat. I per molt que en Joan sempre intentava que no estigués sola, a la Teba se li veia de lluny que no l'importava ser acompanyada per la soledat, fins i tot semblava agradar-li.
-Si no t'importa... Està molt sol i encara no se'n ensurt. Ho faràs?
-M'ho prendré com una cosa personal. -va dir la Teba, tot i que no volia donar lloc a pensaments estranys. Només el volia conèixer. -Com has dit que es deia?
-Zac.
-Bé, si no t'importa he de marxar.
-No, espera. Ajuda'l amb les maletes i almenys li dius el teu nom.
La Teba no va poder marxar. Es veia obligada a veure-li la cara a aquell noi, Zac, i almenys mantenir una conversa amb ell durant uns deu minuts com a mínim per tenir satisfet a en Joan.
Es dirigien cap a la parada i en Zac va apujar el cap. Per fi va veure-li la cara. En arribar, en Joan li va preguntar pel viatge, pel seu pare, pel seu estat d'ànim i coses per l'estil. Després li va presentar a la Teba.
-Bé, ella es la Teba, també viu aquí. Suposo que us avindreu.
-Hola, molt de gust. -va dir la Teba.
-Hola, igualment. -es va limitar a respondre el noi.
La Teba potser va esperar dos petons o que li donés la mà en senyal amistós. Però no va ser així, es va limitar a dir-li un simple << hola >> acompanyat d'un somriure de cortesia. No li va importar. Es va fixar en la seva cara. Tenia uns ulls grans, negres, tot i que tenien una gran vitalitat, la seva expressió era trista. Els seus cabells eren rossos, i es movien amb la brisa de la tardor, suau i a la vegada freda. Tenia uns llavis carnosos i un somriure perfecte. Es podria dir que el noi no estava gens malament, i a ella li havia tocat acompanyar-lo en aquell lloc on hauria de passar una bona temporada.
-Vols que t'ajudi amb alguna maleta? -es va oferir la Teba.
-No, tranquil·la. Ja puc sol, gràcies.