Quan obro les mans

molt maco. Ets molt dolça.

A UN POEMA QUE SUSCITA TANTA CALMA I BELLESA?

Glòria,

Obres les mans en un gest de sinceritat que perviu igual que ho fan els silencis i les nits que l'acompanyen.

Fum i cendra... preludi d'una cerimònia on els pensaments es condensen en un de sol, clar i veritablement pur.
Un ritual que domines i abraces: el de retornar als mots la seva funció més essencial.

Amb els teus poemes les abraçades no són efímeres.

La Lluna... quina indiferència! El temps, algun dia, li reclamarà totes les paraules esplèndides fetes de petons i setí.

Petons Glòria!
Moltes gràcies, les teves comparacions m'afalaguen i les guardo com un tresor.
:- )

PS. Sissí és el nom d'una varietat d'un roser. Les seves roses foren de les primeres que tenien un color blau-lila molt suau i que amb el sol no perdien la seva elegància. El seu perfum és molt tendre i la planta té un creixement força esvelt... potser com la princesa.
(Si te'n fes una descripció completa, podries comprovar que els noms amb els quals són batejades les varietats intenten reflectir la seva personalitat. És una varietat alemanya).

...i t'envejo. Per molts anys per aquest poema, un tros de cor, una sensibilitat que, interna, batega. Seda i setí a les teves mans, a la vibració de l'ànima.

Una abraçada.

Que be que l'atzar hagi escollit el teu relat d'entre milers de relats i hagi deicit posar-lo al capdamunt d'una llista de relats a l'atzar.
Que be que li hagis posat un titol tan bonic i interessant, que convida a llegir-lo.
I que be, que be que jo hagi estat en el moment i lloc oportu per llegir-lo.
I que be, que fantasticament rebe escrius!!
...pero el millor de tot es que encara que ella no et miri, tens el do de les lletres per fer-les eternes.

Una abraçada,

m

Molt bonic! M'agrada la teva manera d'expressar-te, els recursos que utilitzes i la capacitat que tens de descriure els llocs i les situacions transportant al lector al que vols explicar.

"Després, avergonyida,
obro les mans
i se m'emplenen
de silencis.

I la lluna indiferent
i esplèndida
ni em mira!!"

"Obro les mans i se m'emplenen de silencis", fantàstica manera d'explicar que no saps ben bé com expressar-te (almenys això és el que en dedueixo jo, és clar!).

I la Lluna, guaitant des de dalt del cel intens, brillant i il·luminant la nit d'una llum clara, no presta atenció. Tens la sensació que ningú està per tu, que ni la Lluna t'observa.

Molt bé!

...noia! Em transportes a l'escena que tan dolçament descrius.

Felicitats!

Crec que tens una gran creativitat, amb unes imatges precioses, entre altres coses que ens porten a l'emoció. Felicitats!

no et mira indiferent, no. No t'adones que l'Enlluernes amb la teva lluentor? Està esplendida perquè vos li doneu la llum necessèria.

Sempre impregnes els poemes d'una musicalitat impressionant. Estic embadal·lit!

Bell poema Lavínia. Et comento el que em suggereix: “Alguna vegada haguessis abraçat l'absència. Simplement, ni un gest, ni una paraula. Fins i tot les anacròniques esperances t’amanyagaguen, sense acerbs comentaris. Però ullant-te a tu mateixa te'n vas adonar i t’encomanares confiança, amb dilació. Semblava haver-se't despertat una tàcita conversa...”

També, et vull donar les gràcies per el teu comentari al meu relat. T'ho agraeixo molt i em fas contenta que t'agradi. La dramatúrgia moderna ha ressuscitat a Antígona i l'ha fet sortir de la seva tomba. És la jove emancipada que deixa el panteó familiar, el despullament de la innocència, aixafada per els hàbits i coaccions socials. És Antígona la rebel; però en la mesura que s'indigne contra la tirania familiar, i roman encara, però, psicològicament depenen i presonera. Però bé, la llegenda simbolitza la mort i el renaixement d'Antígona, però una Antígona arribada a ser ella mateixa a un nivell superior de l'evolució...(diuen.)

Una abraçada i fins aviat!

Veig equilibri, bona poesia, bons resons. Anirem tots creixent, no et càpiga cap dubte com poetes. Si ho volem ser ho serem. Llegeix molt i escriu menys però no t'allunyis molt de temps d'ella. La literatura, com l'amor necessita que l'atenguis dia a dia. Si li fas un petó i una abraçada és que estàs llegint, si escrius es que fas l'amor amb ella i de totes les maneras et recompensarà de l'única manera que sap, donant plaer dins el seu món oceànic i etern.
Ah¡ I Gràcies pel teu comentari.

SALUT
CESC

...és calma i bellesa. I alhora transmet aquest sentiment d'impotència que de vegades sentim quan contemplem la misteriosa immensitat que ens omple i ens fa desitjar buidar-nos als altres, volent regalar-los la felicitat, un tros de la nostra placidesa, del nostre goig, sense saber ben bé com fer-ho. Sí, de vegades sembla que l'argentada lluna ens pugui escoltar. I també els arbres i les flors i els ocells i els insectes. I els fem partíceps d'allò que sentim com si ens poguessin comprendre i cridar-ho al món sencer, encara que hi ha moments, i això ho penso jo, que sembla que veritablement ens escoltin molt més que qui té orelles per a escoltar.
Una abraçada Lavínia!

La màgia de la nit que ens permet deixar lliure la imaginació i brollen màgiques paraules.
Dius que llavors escrius per tots els que demanen consol, però et trobes amb la impotència de les mans plenes de silencis i que la lluna ha ignorat el teu intent d'escriure somnis. Voldríem fer esclatar il·lusions i somriures, motius per alegrar a tothom, però en general, esdevenim impotents
i les paraules no semblen arribar a tots els que les necessiten.
És un poema amb un missatge fantàstic i amb un ritme i una composició molt original i ben aconseguida.
Felicitats!
Una abraçada d'allò més gran!

què n´ets de bella...
quan uses pinzells (i sembla que no pintes)
quan escrius (i quasi no hi ha lletres)
quan parles (i sembla que no dius res)
quan somrius (sense tenir llavis)
quan imagines (i ni la lluna et comprèn)
quan sospires (sense gemecs prepotents)
quan toques (sense destrossar la pell )
quan dius ( jugant amb l´abstracció difuminada)
quan estimes (sense anul-lar a qui és estimat)

això fas TU, Lavínia-poesia!!! jo sí que et miro i admiro, encara que només sigui UN pensament teu!
felicitats... i una abraçada!

en un poema teu parlàvem de la màgia de la nit. Ara hi tornem! I és que la nit és encisadora per ella mateixa (sinó, per què nassos estic a la una de la matinada escrivint-te aquest comentari?).

En aquest poema ens parles de silencis i de pensaments. De l'escriptura. Del fet d'escriure.
I és just en aquell moment, quan obres les mans per oferir-nos el que tu ets:

"Llavors i sols
llavors escric,
a la llum tènue
de cent pensaments
i a la brillantor efímera
d'un de sol."

Que aquesta brillantor efímera sempre t'acompanyi! Així podrem gaudir de les teves belles paraules.

Salut!

LLIBRE