Quan menys t'ho esperes...

Feia poc que el coneixia, i li pareixia la persona més fantàstica d'aquest món. Sempre havia estat un amic, més bé, un conegut dels seus germans petits, ella tan sols en coneixia el seu nom. Just va passar aquell desastre tan gran a la seva família, que ell tot d'una es va preocupar per ells, es va aproximar més a ells... i a ella. L'Auba tenia 18 anys, i el Tomeu (l'amic dels seus germans), només 16.
L'Auba estava molt unida a la seva àvia, i quan se'n va anar la va omplir un sentiment molt gran de buidor, tristesa, culpabilitat per no haver estat tot el temps que hagués pogut amb ella, nostàlgia...
Va ser llavors quan va aparèixer ell, demanant-li com estava cada dia, com es trobava... Ella pensava que només s'interessava per ella com a mitjà per arribar als seus germans, però a poc a poc aquell noi a cada nova conversació anava afegint paraules més d'afecte, de cariny, suposo que per a pujar-li un poc l'autoestima ja que en aquells moments la tenia pel terra. Li deia coses tan boniques que, clar, ella s'enamorà. Només pensava en ell, en quan el veuria, quan li parlaria,... Va anar il·lusionant-se cada cop més, sense saber si ell realment estava interessat en ella. Perquè alguns dies sí que li parlava i li deia coses maques, però d'altres passava olímpicament d'ella, i ella aquests dies estava destrossada. Es sentia molt sola. La seva felicitat depenia completament d'ell, de si li havia dedicat qualque paraula aquell dia o no. I és el que té l'amor, és molt fàcil caure-hi, i és tan complicat...
L'Auba sempre havia estat una noia d'il·lusions fàcils, i es veia atrapada, molt atrapada per aquell noi. A vegades l'invadia el pensament "m'estima, mira el que em diu", d'altres era més bé "bé, també podem ser amics..." i finalment "no li importo, no em parla, no em busca". Anava per tot on anava ell, i veia com els amics d'ell la miraven estranys; pot ser sabien que havia passat per un desastre gran (la mort de l'àvia) o pot ser veien que d'un dia per l'altra aquella noia apareixia per tot on hi havia en Tomeu. Per això, l'Auba també pensava que pot ser era un destorb, una cosa nova i estranya per aquell grup d'amics del Tomeu i per en Tomeu mateix, com una càrrega de més. Perquè sí... havia estat ella qui s'havia enganxat totalment a ell, però és clar, quan un necessita afecte i n'hi donen una miqueta ja s'aferra amb totes les seves forces a aquell que li dóna afecte, sobretot en aquests moments. És com un nàufrag, enmig del mar, que no sap nedar, li donem un ditet, la maneta per ajudar-lo i ens agafa tot el còs. Així ho veia l'Auba, i realment no sabia que fer, deixar-lo o no deixar-lo. L'únic que podia fer, era deixar passar el temps, que passés el que hagués de passar, i no mostrar tant d'interés en aquell noi, que pot ser i quasi segurament, només volia ser el seu amic o fer-se més amic dels seus germans. Deixar córrer el temps i estar amb persones de la seva edat, amb els seus amics de sempre... Perquè també podria ser que el Tomeu estàs enamorat d'ella, però pensàs que per la diferència d'edat no hi tenia res a fer... I és que la vida a vegades és tan senzilla i a vegades tan complicada...