QUAN LI DEIEN QUE PERDIA EL TEMPS

Quina culpa en tenia ell de ser com era? S’ho preguntava cada vegada que els seus pares el trobaven sense fer res, assegut i pensatiu, cosa que, per cert, solia fer sovint. Sabia de sobres el reguitzell de frases que anirien caient com una gota malaia. —Ets un somiatruites... —Sempre perdent el temps...—Amb aquesta actitud no et guanyaràs mai la vida... —Si segueixes així seràs un inútil i un pobre desgraciat...—Has de treballar i ocupar-te de fer alguna cosa de profit... i moltes altres per l’estil. Totes, però, en el mateix sentit: calia fer coses de profit. Aquesta era la clau de volta. No fer-les era perdre el temps i, per tant, estar vagarós equivalia a ser un dropo i un gandul. Era lògica aquesta posició contrària a la del noi, doncs, per als seus pares, l’esforç del treball era el màxim i gairebé únic valor que enaltia i dignificava la persona.

Tot i que el xicot n’era conscient i, fins i tot, els comprenia, n’estava tip de sentir la mateixa cantarella, una vegada i una altra. No podia, ni volia, canviar el costum de desconnectar-se de l’entorn i abstraure’s de la realitat. Tenia una gran capacitat de concentració i aïllament que li permetien deixar el cap en blanc, només obert i receptiu al seu món imaginari, al somni, a la fantasia, a les emocions, a la sensació de sentir-se lliure. Llavors era feliç.

Per als pares, aquesta actitud era una pèrdua de temps que dificultava la preparació del fill per a la dura realitat de la vida. Imaginació, creativitat, art i pensament, eren conceptes inconcebibles des del seu pragmatisme. Mai no es van interessar per les causes d’aquell comportament del noi, perquè no formava part de la seva cultura. Per al xicot, ben al contrari, era l’essència de la vida, de la seva vida i l’ha viscuda amb absoluta coherència. D’ençà que va marxar de casa, mai més no s’ha parlat d’aquest tema en l’àmbit familiar.

Ara, el seu fill ja comença a manifestar els mateixos símptomes i una actitud similar a la que tenia ell de petit i que tant li recriminaven els seus pares. Ell en cap moment ha estat temptar de fer, en aquest sentit, ni el més mínim advertiment al seu nano. No n’està segur de si fa ben fet o no, però s’arrisca a no dir res, perquè encara te massa ben gravat el record de la seva infantesa, quan li deien que perdia el temps.