Quan les pomes cremen (part3)

L’Andreu no es podia treure del cap aquelles pensaments en que a través d’aquella pàgina d’internet, on teòricament els usuaris només buscaven satisfer les seves necessitats, ell havia conegut una dona, no un objecte, una dona que fugia del dolor de la seva vida anterior, i es refugiava en uns moments curts de plaer.
L’Andreu la mirava amb senzillesa, i de forma paternal, li acariciava els bastos i enredats cabells que coronaven la part superior de la seva dolça cara. La Natàlia respirava amb suavitat, i l’Andreu restava al seu costat pensant amb les paraules acompanyades amb la trista melodia de plors i llagrimeig.

“...Jo suposava que devia ser molt dur per ella haver perdut el marit i la custòdia de les seves dues filles. Les llàgrimes que li regalimaven per la cara eren manifestació del dolor que havia afogat a través de compartir les seves passions amb els homes. Malgrat tot, era una ànima tendre i bondadosa que estava sola davant la vida i que reclamava l’amor que li pertocava, i que per un error de joves, s’havia casat amb un indesitjable, i el pitjor era que encara l’estimava, viva en el record d’un amor que havia fet descarrilar la seva vida...”

Un parell de setmanes més tard es van tornar a trucar i l’Andreu es va excusar davant la Neus que havia de marxar tot el dia i que faria nit a casa de l’Enric. La veritat era que passaria tot el dia amb la Natàlia. No pretenia fer el mateix que l’última vegada, dins al cotxe en el bosc de la Dona Morta, més aviat volia donar-li una estona de companyia i de confort d’alguna manera més carinyosa que una simple amistat, però sense tenir intenció d’anar més lluny.
... la següent vegada que ens vàrem trobar ja va esser a la platja...
Feia molta calor, i els termòmetres marcaven prop dels trenta-vuit graus. A la carretera es veien unes petites protuberàncies que feien veure borrós més enllà de nou o deu metres.
... Amb el cotxe de la Natàlia recorríem la platja Dels Pescadors. Feia dies que deia que tenia ganes de prendre el sol i banyar-se a la mar. En un primer moment, després de fer-li la proposta, vaig pensar que era arriscat, perquè qualsevol ens podia reconèixer, a ella o a mi. De fet, era difícil de trobar-hi algú conegut, però de pròpia mà sabia que el món era un mocador, i en el moment més inesperat i més indesitjat et podies trobar en una situació grollera, escandalosa i desagradable. És per això que vàrem triar una platja “solitària” i allunyada durant el mes d’Agost. (No estic segur que ho sospitessis mai, però quedàvem els dos cada vegada que et deia que havia quedat amb l’Enric per temes de despatx i administració). Amb una cara més aviat desgradable em vaig adonar que semblàvem turistes... No estava acostumat a anar amb aquella roba freaky que m’havia donat la Natàlia. Pel que m’havia explicat, aquella roba era del seu ex marit. S’havia quedat a la rentadora el dia que ella va fer les maletes i va marxar de casa. Amb tot es veia que era una dona que patia, i jo estava fent el que podia per distreure-la dels seus pensaments referents a alguna cosa del seu passat...
Malgrat tota la comprensió, l’Andreu pensava: . Per ell el pitjor de tot era el conjunt, amb una camisa blanca de màniga curta i amb unes flors pintades de color lila, rosa i vermell. Els pantalons de color verd feien siluetes de fulles de bambú i el calçat eren unes nàutiques de color marró clar. Portava unes ulleres més pròpies d’una mosca en una pista d’aterratge que d’una persona d’un planeta anomenat Terra, però malgrat tot sentia que amb aquella roba no el reconeixeria ni la seva pròpia mare.
“...així que vaig deixar de mirar el conjunt abans que em traumatitzés i em vaig dedicar a contemplar les tàctiques de conducció de la Natàlia...
La veritat, la Natàlia, no és que conduís gaire bé, i a semblança amb tantes altres dones, conduïa amb inseguretat i lentitud.
“...Que un conductor vagi insegur és de les pitjors coses que et poden passar en pujar a un cotxe, però malgrat tot m’arriscava a estar al cotxe amb ella. En fixar-me amb el conjunt d’ella i en tornar a mirar el meu, un somriure breu es va dibuixar en el mirall del cotxe. Em feia gràcia que amb aquell aspecte era una manera esbojarrada de la Natàlia d’anar d’incògnit. En aparcar en el primer aparcament que trobàrem, el cotxe es va encastar amb al vorera i va fer un bon sotrac, les ulleres i el mòbil van acabar per terra i el cotxe es va calar...”
L’Andreu va preferir no mirar-la, però podia sentir com estava nerviosa per ser ja a la platja. En tornar a engegar el cotxe, va baixar de la vorera i el va col•locar endavant per a aparcar-lo bé, però va fer un xoc violent amb el cotxe de davant. L’Andreu pensava que era millor fer com si res no passés, la va mirar amb un somriure i va obrir la porta. En sortir, la xafogor es va fer notar, però el fet de veure el mar alleujava qualsevol cansament i pesadesa. Ella es va dirigir cap a la porta del maleter, el va obrir i en va treure les tovalloles i una petita bossa de mà on hi tenia les cremes per prendre el sol.
“...veient el seu comportament veia que no era el meu prototip femení i veia que era curiosa la situació, perquè normalment no havia sentit cap atracció per les bledes, i ella n’era un bon exemplar. Malgrat semblés tonteta, jo sabia com era realment. El fet de que fos la meva amant, no volia dir que no pogués comprendre el seu caràcter, després de tot el que havia viscut...”
La Natàlia, emocionada per anar a la platja, li va demanar que, abans d’assentar-se a la sorra, li venia de gust fer un tomb pel passeig, contemplar la gent, mirar les botigues.
...Davant d’aquell comportament començava a entendre la seva verdadera intenció, ella no volia passejar per passejar. El fet d’anar amb un home agafada de la mà, era una manera d’exhibir-me com si fos un trofeu de gran valor. No li vaig dir res perquè veia que necessitava que la gent veiés que no estava sola, sinó que estava amb un home, un home que possiblement l’estimava d’alguna manera o altre i que suposadament eren una parella feliç. Els altres homes que havia conegut s’havien aprofitat d’ella, l’havien tractada com a un objecte. Al llarg d’aquell llarg dia em preguntava sobre què feia una dona sensible i sentimental amb un usuari en una pàgina web on no es buscava res més que sexe. Estar amb tants homes encara li desgraciava més la vida, però ella no se’n donava compte, o simplement no volia adonar-se’n. Era bonica, però el que s’estava creant entre nosaltres no era una relació de dos amants que quedaven en algun lloc per follar i per descarregar tensions. Com més ens vèiem, més teníem ganes d’explicar-nos, d’expressar-nos, de viure la vida sense compromisos, de parlar, de notar comprensió l’un per l’altre. Sense tenir-ne intenció, vàrem començar a crear alguna cosa més que una simple relació d’amants, vàrem començar a forjar una amistat...
El passeig era llarg i una mica pesat i la falta d’arbres hi contribuïa. Immers en els seus pensaments, l’Andreu, no parava atenció amb el que la Natàlia li explicava i inconscientment assentia amb breus sons d’afirmació com si seguís les seves avorrides converses, però el cap li donava mil i mil voltes. Després d’uns quants minuts varen arribar al preuat final, i tot seguit es van endinsar per una passarel•la de fusta que conduïa a la platja de sorra.
“...Devien de ser les sis de la tarda, hora pràcticament perfecte pel que fa a aglomeracions de persones obsessionades en prendre el sol i en controlar qui entre i qui en surt, qui va a l’aigua i qui pren el sol, sincerament, per nosaltres era l’ambient perfecte, de fet era una manera de passar més desapercebuts apart de la perfecta vestimenta de camuflatge...”
Amb l’ombrel•la a la mà esquerra i les dues tovalloles a la mà dreta, varen arribar al lloc més convenient i solitari que havien vist des del passeig. Un cop col•locades les tovalloles, es varen assegurar de la privacitat de la zona. Estaven pràcticament sols, una senyora grossa, que restava assentada en una cadira de roba, sobresortia en la distància, distància prou prudent com per no identificar cap identitat. Un grup de quatre adolescents jugaven a bolei ball amb una xarxa imaginària.
Mentre prenien el sol una ombra els va eclipsar el moment, l’Andreu creia que era indignant que en aquelles hores i en aquell instant algú s’acostés, i el que és pitjor, que s’hi quedés. En obrir els ulls va veure una dona fosca com el carbó, tenia els ulls suficientment negres com per a poder-hi veure la seva silueta reflectida en les seves ninetes. Anava vestida amb una túnica de colors blau marí amb llunes blanques i portava a l’esquena una maleta de cuir on, pel que semblava, anava carregada de provisions. Portava un paper plastificat a la mà on sortien fotografies de pentinats de dones amb els cabells trenats. De seguida l’Andreu ve entendre que volia oferir servei de perruqueria ambulant, però no, no els interessava. Fins aquell moment no s’havia adonat de la ingenuïtat de la Natàlia, fins que li va dir que aquella dona semblava apassionant, i que el més probable era que devia ser una turista senegalesa que s’havia perdut. L’Andreu no s’ho podia creure, es va adonar que era inútil explicar-li, estava massa fascinada com per fer-li entendre que era una dona que, necessitada de diners, oferia els seus serveis de manera il•legal. Ella, estranyada, li va dir que com hi podia haver turistes que no parlessin anglès, i després va fer una de les seves auto respostes abans que l’Andreu pogués afegir-hi alguna cosa.
La negreta no parlava més que francès, i ni la Natàlia ni ell en sabien, cosa que encara va posar la situació més complicada. La Negreta no entenia res,< i és lògic, pensava l’Andreu, només cal imaginar-se la imatge, una dona negreta, s’acosta a dues persones que estan prenent el sol per a oferir-les-hi un servei. Ells, un dona i un home, es posen a parlar excloent-la del moment, la dona xerra i xerra, i la negreta intenta explica-s’hi amb símbols les fotografies dels cabells, però ells dos l’ignoren, i segueixen parlant. L’home la mira amb un somriure molest, i la dona continua fent monòlegs>. Finalment la negreta es va empipar i li va plantar el paper a la cara de la Natàlia, ella sense entendre res va fer un crit i amb un cop va apartar el full.
La dona, amb veu histèrica, es va posar a cridar en un idioma estrany que va preocupar a la Natàlia i tot seguit va agafar el paper i va marxar enfada cap a la senyora grossa de la cadira. La Natàlia, espantada, li va dir que no es podia creure la mala educació dels turistes, i que el que més la preocupava era que les paraules que els havia dit no fossin una maledicció. Tot seguit va fer el nom del pare, va mirar el cel i es va tornar a estirar, aquest cop però de panxa a terra, no volia tornar a parlar amb més turistes senegaleses.
Ell, encara assegut, mirava la negreta, ara ja a l’horitzó, i la Natàlia. Va tornar a mirar a l’horitzó i veia com la negreta amb caminar costós, s’allunyava cada vegada més. Aquella imatge el va fer pensar en el dificultós viatge que segurament s’hauria vist obligada a fer per a poder alimentar o enviar diners a la seva família a l’Àfrica. amb aquests pensaments i amb la silueta de la negreta, va sentir pena i compassió per ella, veia que aquella dona tenia una certa semblança amb la Natàlia, dues dones de països estrangers que lluitaven per superar o amagar les dificultats de la vida.

“...no va ser fins cap allà a la tarda que vàrem tornar a apassionar-nos, sexualment parlant, en uns lavabos públics. Acabada aquella situació, les imatges del meu matrimoni i les teves peticions de formar una família es van manifestar amb un enorme fàstic per mi mateix. Vaig parlar amb la Natàlia i li vaig dir que aquella relació s’havia acabat, que jo estimava la meva dona i que no li podia fer tot allò. Ella va semblar que ho acceptava, així que va marxar i em va tornar la meva roba. Finalment em vaig dirigir a l’estació per agafar el primer tren que sortís cap a casa...”

Assentat en un banc de ferro fred, l’Andreu esperava el seu tren que el portaria a casa. Arribaria pels voltants de les sis del matí, i caminant fins al pis tindria una horeta més, per tant arribaria a les set i, amb una mica de sort, entraria al bany, es dutxaria i feria com si res no hagués passat, però els remordiments començaven a fer interferències a les seves planificacions. Va treure una llibreta i va començar a escriure tal i com se sentia.

"...r una mort imminent, resten en silenci en un lloc fosc i solitari>..."

Dins seu no entenia el que havia passat. Havia viscut uns dies eufòrics per tenir una amant, i ara tenia una sensació anguniosa d’asfíxia i patiment per a la seva dona i ell. S’adonava que el seu procés de maduració encara no havia acabat, i que s’havia deixat portar per un instint adolescent, tot i tenir vint-i-vuit anys.