QUAN LES LLÀGRIMES PARLEN

El lleó sols mata quan té fam, i no mata la peça més jove, sinó la més dèbil. No torna a matar fins no tornar a tenir fan. L'ésser humà és tot el contrari, mata perquè li dóna la gana o per interessos econòmics, és capaç d'exterminar si cal, animals, natura, inclús éssers humans en nom del maleït creixement econòmic indefinit. Està passant. Però, nosaltres som part de l'ecosistema, a això em referia, per tant... Hem d'actuar amb conseqüència, amb consciència, amb sobrietat, amb amor per la vida. Res de tornar a les cavernes.

Jo hi penso el mateix, però per això cal renunciar a moltes coses que fins i tu a lo millor t'hi negaries en rodó! Perquè el que no podem fer és tornar a les cavernes... En canvi si que podem arribar a ésser conseqüents en cada acte que realitzem. Matar un peix és un crim? I si els peixos van fer un pacte amb Déu per oferir-se com a menja dels humans? Perquè si deixes anar una criatura humana en un estany ple de cocodrils, segur que acaba, aquest, més serrat que la Muntanya de Montserrat... Si arribem algun dia a ésser tecnològicament semidéus, bé haure'm de sostreure la matèria prima de les entranyes de la Terra per més civilitzats i espirituals que sogue'm. Hem de pensar que tot s'acaba... però alhora hem de procurar que sigui de forma equilibrada i quan arribi aquest moment, que la Terra no doni més de si,, l'ésser humà tal volta ja estarà preparat per a habitar un altre planeta entre els trilions i més que hi ha a l'univers infinit....O qui sap, potser arribarem a tal avenç l'ésser humà que ja no menjarà ni defecarà pas! Llavors si que podrem dir que ens haurem convertits en humans no residuals. Salut, Nil.