Quan l'absència ens fa presents

La imatge despentinada d'aquella tarda, captivava ma mirada. Penetrant, jo, intentava treure'n d'aquell tros de miratge, el missatge que duia escrit en els seus vents. El seu record mai no ha estat quelcom per oblidar, tampoc ha estat pas per asseure'ns vora el foc i plorar-lo. Ahir vaig pensar, que la nit només és negre quan la comparem amb el dia, i el dia clar quan estem desperts. El lleuger pestanyeig dels meus ulls, va dibuixar en tu esperança. T'enganyava quan et deia que tot anava bé. Et mentia quan et feia creure, que tornaries. A les meves mans sempre hi van haver nous versos, i en les teves el poema que els recitaria més tard. Encara ara dormo amb el llum del passadís encès, doncs l'ombra que recolza aquell vell llum, dibuixa la imatge del record de tu. Sempre em va fer por, però, que em llegissis amb la bata de quadres blaus, doncs arribava un punt en que, de tan cansats que estaven els meus ulls, en comptes de quadres, veien formes sense determinar. Tenia por per si passava el mateix amb el teu ésser, amb el teu cos. Encara ara et penso sense difuminar-te, encara ara t'imagino llegint-me aquell vers. Mai no vas saber escriure bé del tot, les errades en el teu català eren contínues. No sé com m'ho feia, però sempre t'he entès cada mot.
M'agrada veure el dibuix de les onades en el mar. També gaudeixo veient com es trenquen, temoroses, en les roques que esperen el demà. Jo, com elles, espero un demà indefinit, un demà, no el demà. Doncs sé que el matí següent, no em despertaré fins tard.
Em tremola el pols alhora de dir el que realment sento, em tremola el pols alhora de dir que és veritat...que sento. Se'm fa difícil cridar. El silenci és qui millor m'escolta. Se'm fa difícil alçar el vol, prefereixo restar asseguda en el plor que em provoca perdre el teu pas.
Avui sento que t'escric com un navegador errant. Intento cercar, cercar-te, però cada cop el camí és més llarg, cada cop hi ha més obstacles, cada cop veig més llunyana la opció de tocar-te. Però tot i això, sé que cada dia que passa falta un dia menys, un dia menys per tornar a sentir, un dia menys per tornar a dibuixar instants en les nostres memòries. Els dies passen. Les meves hores, però, busquen un rellotge on aturar-se. La meva ment no deixa de pensar-te, de recordar-te. Però, avui, el teu record és lliure d'imatges, el què recordo de tu és el miratge dels teus mots.
Avui comença un nou dia, tot, però, segueix igual que ahir. Les mantes mal posades sobre el llit i les finestres tancades. Avui s'ha fet el dia fosc. Els núvols amenacen amb ploure. Les cantonades criden el nom d'aquells que la passejaren i avui no hi son. Com jo, resten cansades davant del mirall que mostra el miratge d'uns passos de boira. Així son els meus passos...de boira.
I avui és quan l'absència et fa present. Ahir no vaig saber mirar-te. Ho sento.