Cercador
Quan la vida et repta
Un relat de: joandemataro- Compartir:
Tristor dibuixen tes celles
sobre la pàl-lida pell,
I amb la mirada perduda
no trobes més que buidor.
Segellen la boca els teus llavis,
que ofegant la teva pena
Intenten evitar el plor.
Decaiguda, el cos a terra,
en un racó del no-res,
excomunió terrenal...
Recollida entre els teus braços
mostres la teva impotència,
apatía, resignació...
Tot en tu és abatiment,
solitud, tancament...
Són moments de desesper,
d'aquells que la vida et rebla,
injusta, amarga i crua...
i et posa a prova les forces,
conscient de poder vèncer
la teva debilitat,
en un to burleta et repta:
-A veure si et pots aixecar!!
Comentaris
-
Blau[Ofensiu]Naiade | 11-05-2010 | Valoració: 10
Una bona poesia Joan, gracies al teu comentari vaig saber de tu.
M'ha agradat com expresses aquest sentiment de tristesa i desencís. Has fet una bona interpretació del quadre. Et felicito.
Espero tornar-te a llegir ben aviat
Salutacions
-
Ieps, xicon![Ofensiu]rnbonet | 11-05-2010
I et dic' xicon' perquè pots ser un dels meus fills majors.
Al teu poema has copçat allò de la tristor i l' amargant té l'estat de la dona en blau... i ho has fet ben patent! Ben explicat, molt rimat... però forçat en la distribució d'accents -prosòdia- als versos.
I no és cap retret! És una pauta que donaria a un amic 'versaire'... Jo dic que escric 'renglons curts' quan ho faig en renglons que no s'acaben quan toca, al final de la pàgina.
Supose que ens 'veurem' per ací de tant en tant!
Salut i rebolica!
