Quan Girona s'omplí de sabates.

Em dic Girona i sóc una ciutat encisadora, amb riu i catedral i devesa.
Em coneix molta gent i molt gent viu en mi.
M'han pintat pintors famosos i no famosos i han escrit sobre mi escriptors coneguts i no coneguts. Tots ells els porto a l'ànima.
Sóc feliç i senzilla i m'agraden les tardes d'hivern amb un cafè amb llet fumejant i un tall de pastís de xocolata fet en aquella pastisseria que m'enamora. I m'agraden les tardes enganxoses d'estiu quan els turistes i no turistes s'aturen en les terrasses de la Rambla o en qualsevol altra i prenen refrescos o gelats i parlen sobre mi, sobre les meves botigues, els meus barris i carrers, els meus museus, els meus encants.
Sí, així sóc. I despistada, també. M'havia deixat les tardes (i no parlo dels matins, perquè, xerraire de mena, em caldria molt molt d'espai o potser és per dissimular que dormo i somio el que la gent fa i no ho recordo, per no farcir el cervell i semblar una locomotora antiga fumejant)...que, deia, m'havia deixat les tardes de primavera, sobretot dedicades a l'amor. I les de tardor amb l'olor de les parades de castanyes torrades i moniatos. Ummm! De fet, tot l'any em va bé i sí, sóc de tardes (així ho ha volgut l'autora, disposada a discutir-ho).
Avui estic riallera, estic pallassa. Estic que em deixo anar com el cordó d'una sabata desobedient que no vol que el nuïn i que penja com una cua de rata. Però la imatge no és prou comparativa, uix! I estic així perquè un nen que es diu Blai s'ha assegut en un del meus ponts, el de ferro, ben bé enmig -en aquella hora en què tothom o feineja i no pas per vocació o fa la becaina amb mosquits tigre no convidats- i el nen, en Blai, assegut al terra calent, mirava l'Unyà, alguna gavina poc mandrosa, algun peixàs giragonsant per l'aigua calma...i...m'ha explicat un conte que passa en mi.
"Una bruixa bromista va fer que les sabates, botes, sandàlies i botins de tots els ogres i gegants de la muntanya i de la plana es posessin a caminar per art de màgia. I cap a Girona! I cada sabata es va posar en una plaça i va ballar i cantar amb una veu mai sentida. Les persones tenien por de ser esclafades i feien veure que eren estàtues amagades en racons protectors. Una bota independent que no li agradava fer el que tocava i no volia passar pel tub, lliure, es va escaquejar i es dedicava a donar puntades de peu a certs edificis. Amb la força alguns balcons va sortir volant i una iaia que feia punta de coixí a la fresca en un, al costat de testos amb plantes estimades, per baixar -és que va quedar enclastada en una teulada- va haver de fer una corda amb les puntes. Va ser molt aplaudida desde els amagatalls. I ella, sorpresa, esdevinguda flexible i farandulaire! Ara ja no va amb roba de dol ni fa tanta gepa, la meva àvia...sinó que treballa en un circ! I vull que ho sàpigues perquè la bruixa i els ogres i els gegants, si et pregunten on són les sabates, xxxt, tu calla,...que estan ensinistrades i actuen cada dia sota la carpa amb la Gran Senyora Gran!!"
Podeu entendre que m'entendreixi?