Quan et trobo.

El record enterrat de la teva captivant presència, avui ha resorgit de l'oblit per fer tremorlar les meves cames, i fer palpitar el meu cor tan fort com en un passat que semblava ser prou llunyà, en creuar-nos durant un instant no gaire menys que etern, en aquella plaça, on fa uns anys cada divendres tarda distreiem als avis que jeien als bancs.

Inexplicablement, com era abans habitual, el món s'ha aturat quan aquelles llumetes blaves m'han enlluernat, incapaç de vocalitzar un "hola què tal", amb naturalitat, tu t'has avançat amb aquella irresistible seguretat que tantes vegades m'ha fet enrabiar. I jo de nou, tan sols he estat capaç de contestar quelcom insubstancial enfangat d'una timidesa terriblement nerviosa. Has seguit amb un "com va tot?", esperant inútilment establir una conversa amb una titella embruixada per la fermesa de la teva veu. Rere un últim intent per arrencar-me les paraules, t'has despedit amb l'alegria de sempre satisfet d'haver-nos trobat deixant anar un "m'alegro d'haver-te vist", i desitjant-me tot allò que sempre s'acostuma a desitjar amb un "espero que et vagi tot molt bé!", amb el que jo tan sols he estat capaç de respondre't un "jo també", impregnat d'una nostalgia poc més dolorosa que una estaca clavada al pit, la qual no et veus amb cor d'arrencar-te.
I m'he quedat observant com l'entrada del metro t'engolia escales avall.

Just després he donat un cop d'ull al meu voltant, volia reflexionar sobre el que havia passat i m'he assegut en un banc, on un parell d'avis estava comentant la tendresa amb què es despedien els dos adolescents enamorats del banc del davant.