Quan et torcin els drets aixeca la torxa

Un relat de: llamp!
Ara som Febrer de 2012. Fa justament 20 anys que vaig començar la “puta mili kk”. Una efemèride que per a mi representa l’experiència més negativa, perversa, dolenta i injustificable de la meva vida. Ho sé, hagués estat un bon moment per declarar-me insubmís, però no volia maldecaps amb la justícia i vaig caure pres de la ignominiosa veritat del servei militar: una activitat anacrònica avui en dia, un fet repulsiu, un exemple de la retallada de drets, una experiència nauseabunda.

Mai ha caigut l’estament militar en el més baix esglaó de la integritat moral, física i legal de cap individu com ho ha fet en milers, desenes de milers, potser milions de catalans, però també de molts espanyols que han caigut en les xarxes d’aquest servei militar, capaç de deixar a persones incapacitades de per vida. Enlloc de servei, l’haurien hagut de qualificar d’inservible, no només és inservible l’estament militar, si no que a més és aversiu, injust, parcial, tendenciós, pervers, excretable i nauseabund.

Sobretot pel que fa a l’alt estament militar del nostre país: doN juancA (el majO de espanyA) i tot el seguici que l’envolta, em provoquen un menyspreu total i absolut. Us explicaré una mica com va ser el meu periple per l’exèrcit espanyol, recavant en detalls que justifiquen plenament la profunda aversió que va néixer d’aquesta experiència, i, que va marcar el devenir de la meva vida en els temps posteriors a aquesta cosa llefiscosa, de caire prepotent i tendència reaccionaria anomenada “mili”.

Situem-nos a l’any 1992, any olímpic: BARCELONA ’92. Havia de ser un any de jovialitat, d’entesa, la festa més gran de l’esport, la comunicació, l’entesa entre cultures, un any idíl•lic, un any en què Barcelona agafava el protagonisme mundial per albergar les olimpíades més desitjades pel poble català d’ençà que ens les denegaren abans de la guerra civil. Una fita en l’agenda d’esportistes, periodistes, polítics, representants i societat civil. Una època de canvis i de transformació: la Ronda de Barcelona, noves carreteres, pobles i ciutats catalanes serien subseus olímpiques i rebombori arreu. Pasqual Maragall (l’alcalde olímpic), el Palau Sant Jordi (la joia de Barcelona), l’Estadi Olímpic Lluís Companys (reformat: quin goig!), la Torre de Collserola (ben nova i majestuosa), les noves terminals de l’aeroport del Prat, Montjuïch OH! el Velòdrom, el Moll de la Fusta (reformat), la Vila Olímpica (zona residencial dels esportistes ben nova)... Barcelona es va transformar: milions i milions en inversions, noves infraestructures, riquesa pel país, treball per la gent i renovació de les antigues estructures de la ciutat. Voluntaris olímpics, estudiants, veïns, cambrers, escombriaires, bombers, metges, empresaris, paletes, lampistes, arquitectes, enginyers, filòsofs, pescadors, ramaders, pagesos, avis i àvies, nens i nenes, professors, esportistes, cantants, músics, pintors, escultors, presentadors de televisió, grans i petits, joves i vells, homes i dones: Tots contents per l’arribada de l’any que havia de llençar Barcelona a la palestra mundial. Seriem el centre d’atenció mundial aquells temps. Érem a l’any olímpic i la Capital Catalana es va transformar, va significar la renovació més gran, extensa i important després de l’Eixample d’Ildefons Cerdà (Centellenc il•lustre)al segle XIX.

Un any i mig abans, el Setembre del 1991: Començo el COU (antic Curs d’Orientació Universitària), que cursava en l’Institut d’Ensenyament Secundari (IES “Pere Barnils”) del meu poble: Centelles. El nou IES “Pere Barnils” s’havia estrenat el setembre de 1990. Havia passat a ser un Institut modern, un edifici molt pràctic, gran en extensió, situat en un descampat molt a prop de casa els meus pares, on hi vivia jo, creuant la carretera comarcal C-1415, entre Sant Feliu de Codines i els Hostalets de Balenyà. Un Institut formós, amb nous professors, noves aules, nou material i molts estudiants del mateix poble i dels pobles adjacents, que venien amb autocar a estudiar a l’IES “Pere Barnils”. Llavors, Centelles era una mica “Capital d’Osona Sud”, pels serveis, la indústria i el dinamisme del poble, que atreia treballadors i estudiants dels pobles propers, i, en ser un poble amb un IES nou, això motivava a aquesta pretesa centralitat i importància estratègica del poble.

Abans d’iniciar el COU estava immers en un enamorament que no es veia correspost i en un enamorament posterior que va fer fallida. Vaig tancar-me massa a casa, intentant concentrar-me en uns estudis que cada vegada m’eren més feixucs i difícils de manegar. Suportant la pressió d’estar a un pas de la Universitat i havent escoltat de part de la meva germana i de molts altres estudiants universitaris les seves desventures per aconseguir una feina de caps de setmana per costejar-se el lloguer d’un pis compartit entre 3, 4 o 6 estudiants a vegades, fer les feines pròpies del manteniment de l’immoble, complir amb l’assistència a les classes, aprovar els difícils exàmens, passar de curs, etc. Davant del panorama: els suspensos que treia jo, l’evidència que m’adormia a les classes, que m’adormia mentre estudiava i que m’adormia quan em feia esquemes per les tardes... no hi havia res a fer. No tenia relacions amb noies. Els amics tenien els seus problemes, tenien les seves famílies i també tenien els seus amors i desamors, però no eren tan profunds i marcats com els meus amors platònics, ideals o incorruptibles. M’havia fet uns tips de masturbar-me amb revistes pornogràfiques i eròtiques a les nits i somiava amb les meves muses. Els meus pares els veia com a repressors, com a gent que no volia saber res de sexe, ni volien parlar-ne, ni mencionar-lo, ni educar en aquest sentit. Jo vivia el sexe de manera traumàtica i emocionalment em sentia reprimit, incomprès, mancat d’educació i em sentia poc hàbil per tractar amb noies, em sentia bast, brut i pocatraça per tractar amb unes noies a les que tenia por o un respecte gairebé pudorós i només tractava en la distància. De bon matí, com que no havia descansat prou bé a les nits, m’adormia a classe, m’arrossegava pels passadissos de l’Institut com una autèntica ànima amb pena. Jo era el paradigma del noi trist, tou, inestable, insegur, suspicaç, tímid, reservat, desconfiat i molt, però molt tocat. Durant l’adolescència em vaig estancar, el meu horitzó es difuminava cada vegada més i els meus objectius eren quelcom més que utopies.

El setembre de 1990 començava el COU. Al Febrer de 1991 tenia molts suspensos, que em veia incapaç de recuperar. No veia horitzó, no veia futur i vaig abandonar els estudis amb la intenció de buscar-me un treball i estalviar diners per fer la “puta mili kk”. Al COU vaig conèixer un noi de Manlleu que es deia Jacint. El noi era un pèl més gran que tots nosaltres (llavors ell tindria 20 anys i la resta en tindríem 17). En Jacint tenia un aspecte una mica esgavellat: duia grenyes, cabell ondulat, castany i llarg fins les espatlles. Vestia correcte: texans, camisa de quadres i a vegades duia tirants. Ens va explicar que quan va acabar el Batxillerat se’n va anar un any a Israel i va conviure amb gent d’altres països en un “Kibbutz”, que és com una comunitat pacifista que és autosuficient. Ells cuinen, crien el bestiar, planten llavors, col•lecten els horts i les verdures, netegen la roba, etc. Tot en una comunitat de gent, procedent de diversos països amb la intenció de crear vincles entre ells i portar una vida de solidaritat i entesa amb els demés. Anava per aquí, no sé si ho he definit prou bé. Fa molts anys que no m’he retrobat amb el Jacint, ni he tornat a sentir a parlar dels “Kibbutz”. El fet és que passat l’any, en Jacint tornà a Catalunya i es feu insubmís. Va rebutjar anar a l’exèrcit i deia que la PSS (prestació social substitutòria) era un engany, un frau. La PSS era l’alternativa si no volies fer la mili. S’havia aprovat per llei uns anys abans, en veure el creixent nombre d’objectors de consciència. Pels qui objectaven al servei militar, a les armes, a la destrucció i als exèrcits el govern va treure la PSS; per fer front a aquesta creixent demanda d’objectors i va fixar la duració del servei en 18 mesos. Es complia amb serveis comunitaris en poliesportius, biblioteques, serveis mèdics, casals d’esplai i un llarg etcètera de serveis a la comunitat, depenent dels serveis que disposés cada poble, comarca o província en la que es residia.

Per tant, hi havia 3 opcions quan deixaves els estudis: fer la “puta mili kk”, la PSS o declarar-te insubmís amb els problemes amb la justícia que comportaria tal fet. En aquells temps hi va haver judicis, empresonaments, desercions, etc. Molta moguda hi havia. Creixien els qui feien PSS, però ràpidament creixien els insubmisos i cada cop més a Catalunya. Cada cop la justícia tenia més expedients per resoldre, cada cop la bola es feia més gran i arrossegava més gent. En Jacint va aprovar el COU, va aprovar la selectivitat, va estudiar i acabar la carrera de Filosofia, segons em consta a mi. Ho sé per terceres persones que m’ho van explicar. En aquests dies ja no sé on para en Jacint, li vaig perdre la pista. El que imagino és que deuria tenir algun judici per insubmís i hauria estat alguns dies detingut en alguna caserna de policies i probablement l’haurien deixat anar. També crec que els judicis li haurien costat diners, gestions amb advocats, etc. En definitiva: moguda judicial als tribunals. Però el noi se’n va sortir amb la seva. L’any 2000 o 2001 va desaparèixer la mili definitivament dels nostres horitzons, la qual cosa va significar l’arxivament de molts casos d’insubmissió que en aquells anys devien desbordar les fiscalies de molts i molts tribunals, començant per Catalunya. Sí, es va posar fi a un patiment secular, a un patiment anacrònic, a un patiment desfasat, a un patiment perfectament prescindible i a un patiment que, encara avui en dia persegueix com a fantasma a moltes ànimes d’arreu del país. Adéu “puta mili-kk”! Va arribar el moment de començar a oblidar les mil-i-una putades als novicis de cada lleva militar. Va caure pel seu propi pes l’error més greu del sistema capitalista, religiós, burgès, popular, social, anímic, moral, ètic, d’adoctrinament del règim i de tractar les persones com animals o moneda de canvi de tot el segle XX.

La “puta mili kk” era la manera de sotmetre la població amb amenaces, coaccions, temor, terror i negligència aliena més ben estructurat de tots els temps i estaments socials, polítics, econòmics, religiosos, judicials o dels poders fàctics. Una màquina de clixés, una màquina d’anular personalitats, d’anular la llibertat d’expressió, de reduir i reprimir allò que no era ben vist o aniquilar a aquells que se sobrepassaven i intentaven canviar les coses.

Exèrcit = a repressió
Exèrcit = a màquina de matar
Exèrcit = a anular la llibertat d’expressió
Exèrcit = a anular les diferències entre els individus
Exèrcit = a ignorar les masses socials i els corrents de pensament diferents al règim establert
Exèrcit = a màquina de terror
Exèrcit = a terrorisme d’estat

Mai l’exèrcit havia estat tant desenvolupat i tant capaç d’aniquilar les consciències humanes, de manipular la voluntat humana, de transgredir la intimitat de cada ésser humà, d’explotar a les persones com autèntics animals de granja, de crear els “cuarteles” com a camps de concentració per sotmetre a la població autòctona a una disciplina no volguda, orientada a satisfer les necessitats i voluntats de la oligarquia que manava l’estat. El poder religiós, el poder executiu i el poder judicial estaven en permanent connivència amb l’exèrcit, que rentava els cervells dels soldats amb consignes realment arcaiques, apocalíptiques, “holocàustiques” m’atreviria a dir. L’exèrcit espanyol era tant rudimentari pel que fa al desenvolupament tecnològic,... però tant! Alhora que poderós pel que fa als seus cabdills i cacics! El poble ha patit en mans de l’exèrcit un adoctrinament, una manera de rentar els cervells tant, però tant descarada, com insultant i vexatòria; que només podem desitjar a aquells pobles fortament armats i amb exèrcits molt nombrosos; que només aconseguiran desmoralitzar el seu poble, debilitar-lo i fer-lo més vulnerable si cap. L’exèrcit és una anacronisme dels nostres dies. No hi té lloc ara. Ni ara, ni en un futur. L’exèrcit només és una força colonial avui en dia. Una manera d’imposar el capitalisme i la lluita de classes més enllà de les nostres fronteres.

Davant les 3 opcions que tenia, recordem-les: la “puta mili kk”, la PSS i la insubmissió, vaig triar fer la “puta mili kk” i us preguntareu per què? Per què em vaig voler ficar en aquest fregat sabent de la mala reputació que tenia aquest anacronisme del sistema? Va ser una opció molt arriscada, ho reconec. La meva mare em parlava dels seus germans, que havien fet la mili. El meu pare em va explicar la seva experiència. Els amics més grans que jo explicaven les seves batalletes. Tots deien coses ben diferents. Hi havia al carrer una manera de parlar de la mili que no agradava en general a la gent, però que tots assumien com a un fet normal i que tothom havia de passar-la tard o d’hora. Jo em vaig basar en el temps de duració d’una i altra opció. Vaig pensar: quan més aviat acabi els meus deures, abans podré sortir al pati i jugar amb els amics. Era el pensament d’un alumne de Bàsica, d’un vailet que era complidor i atent a les classes, però que exigia el compliment d’uns horaris i temps per l’esplai. Jo no havia madurat gaire, tenia 18 anys i tenia pressa per treure’m del mig les obligacions per després passar pàgina i anar per altres temes que em tenien més preocupat. La PSS eren 18 mesos de lligams i probablement sense poder compatibilitzar-la amb estudis o altres feines. Ho veia com a una obligació massa llarga i duradora en el temps. La insubmissió no entrava en els meus plans, perquè no volia problemes amb la justícia, ni amb tribunals, ni amb advocats. Jo feia com els pares: que no buscaven problemes amb ningú, defugien les disputes i discussions. No volien problemes amb la justícia i els semblava que els problemes s’arreglaven xerrant i arribant a conclusions i a pactes d’entesa entre les parts. Ho han fet tota la vida i més o menys han sortit endavant. Clar que jo havia de pensar com ells! No volia ser jutjat. A la presó? Mai, ni pensar-hi. Desertor jo? Pobre de mi. Insubmís? No tinguis problemes amb la justícia, et durà maldecaps i gastaràs diners inútilment. Llavors, jo no podia imaginar-me que la mili desapareixeria finalment l’any 2000 o 2001. Quedava molt lluny això. Jo no era conscient que si em plantava i pels meus pebrots deia que ningú m’obligaria a fer la mili, en sortiria ben parat. No podia assumir-ho. No havia crescut amb aquest nivell de consciència. La meva mare i el meu pare m’havien parlat de batalletes de la mili. A la tele es parlava de guerres i injustícies socials, de la premsa del cor, dels banquers corruptes i dels polítics nefastos; però no parlaven de les males experiències viscudes pel règim repressor que representa el “majO”, doN juancA. Em vaig deixar endur pel romanticisme; per allò de dir seran com unes colònies: coneixeré gent, farem excursions i aprendré coses; no serà tant dolent com diuen. Jo sóc un tio ben plantat, ben parit, amic dels amics, porto bon rotllo amb mi i porto bon rotllo amb els demés; segur que faig amistats i conec a gent. M’anirà bé una temporada fora de casa. Coneixeré altra gent, altres paisatges, etc. I dintre de 9 mesos tornaré a casa: no sé si “fet un home” com se solia dir, però sí amb via lliure; perquè a partir de llavors jo podria dedicar-me ben bé a allò que desitjava: treballar, estudiar, progressar, fer-me una xicota o casar-me; en fi, el que vol un noi jove amb carrera per endavant, amb projecció de futur i voluntariós si més no. Per tant, el factor temps em va decantar cap a la mili de 9 mesos. Ens anomenaven la “quinta del biberó” pel fet que passaríem 9 mesos en l’exèrcit, i, no 12 mesos, com s’havia fet fins el moment.

Però havent abandonat els estudis el Febrer de 1991, vaig prendre’m un any sabàtic abans de fer el servei militar. Immediatament vaig trobar feina d’ajudant de cambrer en un Restaurant de Vic. Vaig viure una experiència molt maca en aquest Restaurant, vaig treballar de valent i guanyar alguns diners.

A principis de 1992 va arribar la temuda carta: l’exercit espanyol em reclamava. Havent complert els 18 anys el 1991, jo tenia més possibilitats de triar el destí on volia complir amb el servei militar. I vaig decidir-me per Barbastre, un poble de la província d’Osca en el qual hi havia anat a parar me germana i el seu company sentimental en aquells temps (ara ja no). El company sentimental de me germana: Antonio, un canari de Telde (Gran Canària) a qui la meva germana havia conegut en el trajecte del BUS entre la UAB i Cerdanyola, no parlava català. Ell era llicenciat en Belles Arts per la UAB i havia entrat a llistes per fer de professor d’Arts en instituts de secundària. Ell no volia treballar a Catalunya, on se li demanava que escrivís i parlés en català i va proposar-li a me germana, anar a viure a Barbastre, on li havia sortit una plaça de professor i on semblava ser un lloc proper a Catalunya, perquè me germana no se sentís massa desplaçada. Aprofitant l’avinentesa i posteriorment, vaig triar Barbastre, així estaria a prop de me germana.
Faig un incís per parlar de Barbastre, que era el poble on havia nascut escrivÁ de Balaguer, el famós fundador de l’opuS deI, secta religiosa molt poderosa, que avui en dia encara té molta influència en la política i en els alts estaments religiosos. Els meus dies a Barbastre, quan anava a la plaça del poble per fer-hi un cafetet, veia a les velles, enjoiades fins les celles, anant a la casa on havia nascut l’escrivÁ amb uns aires de superioritat i altives a més no poder, que no feia gens de gràcia; i que més aviat em provocaven indignació i rebuig. A Barbastre vaig conèixer gent molt extranya, típica de poble agrícola i ramader, però molt donada a tractar gent de Barcelona, per la proximitat del “cuartel”.

Pel desembre del 1991 se m’acabà el contracte amb el Restaurant, que no em renovarien precisament perquè em venia la mili a sobre. Entre Desembre de 1991 i el Febrer de 1992 vaig estar per casa, tranquil i esperant en moment de la crida a files. Tonto de mi! Ara que ho veig en perspectiva... me n’adono!

Febrer de 1992: Arribo a Barbastre, on em desplaço amb tren i autocar. Una pallissa de viatge per trobar que a partir d’ara seràs un número i hauràs de fer instrucció. Els primers dies fèiem instrucció, que no és res més que estudiar la coreografia militar. “Un dos, un dos, un dos, ... paso ligero... AR”, “presenten... ARMAS!” “Descanso... AR!”. Quan exclamaven “AR!” volia dir que executéssim l’ordre que ens havien donat. “A cubrirse... AR!”: Cobrir-se volia dir alinear-se, de manera que ens havíem de situar tots a la mateixa distància, en esquadró o “pelotón”, aixecant el braç en perpendicular al nostre cos, deixant la distància pertinent amb el soldat del costat. La instrucció la feien els “cabos” i “sargentos” que portaven ja temps en l’exèrcit i sabien dictar-nos totes aquestes ordres i crear aquestes coreografies, per anar tots al mateix temps i al mateix pas, sense que ningú destaqués, ni es fes notar més que el del costat. El primer mes va ser d’instrucció, d’aprendre a ballar al ritme que ho fan els militars. Llavors comences a adonar-te que els veterans ho fan tot al seu aire, que el “descanso” el fan posant els peus oberts i en paral•lel, mentre que als nous ens feien posar un peu més enrere que l’altre. “Taconear” era una cosa que només feien els veterans. Consistia en que: quan et feien posar “firmes” amb les botes feies espetegar el tacó d’una bota amb l’altre, provocant un so peculiar: “catac!” que ressonava molt en tot el “patio de armas”. Això no estava permès, en teoria, pels oficials; però es tolerava entre els soldats i suboficials. Més endavant entraré a definir oficials i suboficials. Ah! Se m’oblidava: els veterans eren “visas”, “los visas” eren soldats de lleva que havien entrat al servei militar mesos abans que tu i no sé per quin motiu tenien uns poders especials respecte dels soldats novells (“los novatos”). El ser “visa” els donava un catxé especial, una categoria diferent, uns drets adquirits per la gràcia que fa que tinguis l’uniforme amb els colors desgastats o emblanquinats degut al munt de rentades que portava l’uniforme. Això contrastava amb els colors llampants, nous, vivaços i en perfecte estat dels uniformes dels novells. Per la mateixa gràcia que els militars veterans i professionals tenien privilegis que es negaven als soldats rasos o de lleva, i, un llarg etcètera de comportaments ben peculiars i que atribueixo als fatxendes que viuen de l’exèrcit. Aquesta colla de terroristes disfressats i consentits pel govern: amb aires de grandesa i superioritat psicològica i física; però mai moral; respecte dels soldats de lleva: sempre inferiors, inexperts, dèbils, més joves, verds, immadurs, poca cosa i de poca personalitat. Enfront teníem els “visas”, aquella subespècie executora del règim opressor; consentida per tots els esglaons de l’estament militar. Aquella subespècie castigada per anteriors lleves, i en conseqüència, que castigaria les lleves següents: “Per no perdre el costum” diria un malaguanyat amic meu en aquells temps incerts.

Bé, a les 5 o 6 setmanes d’instrucció es feia la cerimònia de la “jurA de la banderA”, un acte en el que acudien familiars, amics, coneguts dels soldats; i també: generals, capitans, comandants i la “troika” dels “manamés” instal•lats en el poder militar de la zona. Es feia una desfilada militar al voltant de tot el “cuartel militar” i s’acabava amb el ritus de passar sota la bandera espanyola i jurar-li fidelitat: un a un, soldat a soldat. Es pretenia que els molts familiars i amics fessin la foto quan els seus passaven i li feien un petó a aquell fàstic de bandera “rojigualda”, amb un escut monàrquic, que a mi: NO em representa; i NO representa a la majoria de catalans “ni por asomo”, cosa de la que me n’adono tard. Ho sé. Però llavors feia les coses de manera impulsiva i sense repensar-ho. Jo vaig passar per sota la vergonya de bandera, però no vaig ni girar-me. Vaig sospirar, vaig passar per sota i vaig pensar “QUE ET BOMBIN”: això no m’ho trauran del cap. Podran sotmetre la meva voluntat, però no el meu pensament ni les meves idees. Em poden obligar, però la meva consciència no em traeix. Aquesta bandera no m’ha donat res: maldecaps i prou. Que t’ho creguis que et seré fidel! Jo només sóc fidel a mi mateix i als meus principis...

Quan surti de la mili: Adéu espanyA! Adéu militarS! Adéu armeS! Adéu instrucciÓ!

S’ha acabat el bròquil. Jo mai em mataré, ni mataré ningú sota el pretext de defensar fidelment a una bandera que representa un estat que NO és el meu i que NO representa el meu poble. Vaig pensar en escopir-la, però llavors m’hagués caigut “calabozo” una bona colla de dies, o alguna mena de judici sumari militar, i això feia acollonir-me. L’exèrcit aconsegueix amb la intimidació i l’abús de poder: sotmetre’t; i et fan entrar la por al cos perquè no et neguis al que és una evidència: que l’exèrcit és superflu, frívol, pervers, assassí i inquisitorial. I les armes són supèrflues, frívoles, perverses, assassines i inquisitorials.

Recordo l’anècdota de la desfilada que vam fer per tot el “cuartel” aquell dia. Resulta que van venir els meus pares i la meva germana a veure’m. L’Antonio, parella de la meva germana, va filmar la desfilada. En el video que va gravar se’m veu alguna vegada. Una: passant a prop de la càmera i mirant de reüll a la mateixa càmera. Dues: I aquesta és la que fa gràcia... anàvem desfilant i quan el “sargento” cridà “alto... AR!”, moment en el qual l’esquadró s’havia d’aturar: jo vaig donar 2 passes més, provocant la ira del “sargento”, que em va donar una empenta perquè tornés enrere, en fila amb els demés soldats, tot excalmant: “dónde vas!?!?”. Això va quedar enregistrat en el video. Posteriorment, vam veure el video i la meva família i jo ens vam fer uns tips de riure... encara ric!

Després de l’etapa d’instrucció i de la “jurA de la banderA” que no es meva i que és imposada; que és la bandera del terror, de la injustícia i de la perversió més desfasada i anacrònica del sistema capitalista i fatxa de l’estat més inquisitorial de tots els temps; des d’en torquemadA fins al borbÓ que hi ha ara... Després va venir la part més denigrant, més vexatòria i més laxament intimidatòria de tots els temps que he viscut i em queden per viure. Així de taxatiu em mostro i així ho penso demostrar amb la colla d’exemples i experiències que narraré més endavant; sense menyscabar en detalls i amb tot luxe de descripcions si cal. Només perquè veieu la cara oculta del sistema. Aquell sistema que va destrossar la vida de milers, milions de persones d’arreu de l’estat i de molts catalans. Alguns, els més forts van passar per la “puta mili kk” sense pena ni glòria, sense fer massa soroll i se’n van anar a casa, igualment, amb la sensació d’haver estat inútils durant una etapa de la seva vida; que de no ser així haurien aprofitat per estudiar i treballar o simplement dur una vida civil i civilitzada; lluny de tot el sarcasme que representa tota la retòrica militar i feixista de l’espanyA més anacrònica i franquista; de la qual tenim en herència, una monarquia que en temps de democràcia ha permès que el servei militar hagi estat un autèntic calvari; una etapa de penes, disgustos, decepcions, desercions, insubmissions, judicis militars, etc.; i que per a molts i molts nois joves a qui se’ls obligava a complir aquest període, anomenat servei militar, acabava representant un desfici moral i de calat emocional de gran importància. Servei? De què? Si la monarquiA ha permès aquesta barbàrie i sarcasme punyent, anomenat també: la “puta miliI” o “mili kk” molt i molt encertadament; aquesta monarquia NO em representa, NO representa els meus interessos i NO defensa els meus drets. És més: trepitja els drets constitucionals, escombra la identitat personal i nacional, martelleja la moral, ataca la dignitat, burla la intimitat personal i fa més dèbils i escarmentats als soldats. Amb el terror i la intimidació, l’exèrcit aconsegueix que siguis un número o una estadística. Ets un titella al servei d’un feixisme denotat. Ets un titella al servei de l’impresentable ”majO” de les espanyeS. Ets un serf de la maquinària militar. Ets un serf a les mans de la voluntat d’una gent: generalment inculta, mal educada, insensible, amb mà de ferro, intransigent, masclista, arcaica, basta, fatxa, fatxenda, ultraconservadora i ultraviolenta. Com ho són qualsevol dels generals de més rang. La piràmide militar espanyola era llavors i no crec que hagi canviat massa: un estament basat en el terrorisme d’estat. En l’inconfés terrorisme d’estat, capaç d’aniquilar qualsevol individu que destaqui per les seves virtuts o qualitats, en pro d’uns ideals feixistes, ultraconservadors, arcaics, nefastos, suposadament nacionals, injustificats i injustificables, demencials i parasitaris. L’estament militar és clarament parasitari, mancat de sentit, insultantment partidista i prescindible en els temps que corren.

Contra l’exercit recomano, agradosament, practicar la cançó: “IMAGINE” de John Lennon. Per sempre Lennon! “Imagine” per sempre! Vaig estar de molta sort d’haver descobert la cançó “Imagine”, de conèixer el seu missatge i d’haver-lo entès prèviament a realitzar el servei militar. Me’n congratulo enormement i me’n frego les mans de saber de la cançó de Lennon i tenir-la present mentre feia la “puta mili”. Per a mi va ser de gran ajuda. Lennon, allà on siguis... Visca la mare que et va parir!

La piràmide de la mili, els rangs militars:

1 - En el primer esglaó hi ha els soldats rasos (sense galons) eren soldats de lleva: passaven uns mesos a l’exèrcit i quan se n’anaven cap a casa es deia que passaven a la “reserva”, que significava que en el cas que espanyA entrés en guerra, cabia la possibilitat que et cridessin per anar-hi.

2- En el segon esglaó hi ha els suboficials:

“cabos” (una ratlla als galons) eren soldats de lleva que havien fet algun mèrit per pujar de graó. Tenien algun privilegi. Com en les guàrdies nocturnes, en les que el “cabo” vigilava la nau on dormien els soldats tota una nit cada 3 setmanes aproximadament. Els soldats rasos tenien aquestes guàrdies més freqüentment que els “cabos”.

“sargentos”(tres ratlles als galons) eren els professionals, que després d’acabar amb la mili seguien en la carrera militar. N’hi havia de “chusqueros”, que eren sergents que duien molt temps en l’exèrcit i no havien ascendit de rang en molts anys.

“brigadas”(una ratlla en forma de fletxa en els galons) més que “sargentos”.

i “subtenientes” (una fletxa i una estrella petita) el rang més alt dels suboficials

3- En el tercer esglaó trobem els oficials:

“alferez” (una estrella petita als galons) eren universitaris que com els soldats de lleva feien la mili havent estudiat alguna assignatura militar amb projecció de carrera dins l’exèrcit.

“teniente” (dos estrelles petites als galons), el següent nivell després dels alferez. N’hi havia algun de simpàtic, però no vol dir res.

“capitán” (tres estrelles petites als galons), com més estrelles, com més galons, més cabrón era el paio.

4- Quart esglaó:

“comandante” (una estrella grossa als galons), més cabrón que el capità.

“teniente coronel“ (dues estrelles grosses als galons), menys cabrón que el coronel.

“coronel” (tres estrelles grosses als galons), màxim mandatari del “cuartel militar”, per tant, el més cabrón del “cuartel”.

5 – Cinquè esglaó:

“general de brigada” (ja no sé quants galons), general de la p... regió.

“general de divisón” (ja no sé quants galons), general de no sé què collons.

I més amunt hi havia “comandantes generales” , “generales de la armada”, “de la marina”, etc. Cada esglaó que pujaves, el militar era més gilipolles i fatxa. Un dat pel cul integral, sense pal•liatius i sense cap càrrec de consciència. amb coneixement de causa.

Després de la instrucció i la “jurA de la banderA”, va arribar el moment en que el capità de la nostra companyia va passar a escoltar un per un la voluntat de cada soldat de pertànyer a una o altra companyia dins el mateix “cuartel”, i resumint la nostra experiència laboral o estudiantil; de manera que ens ubicarien en una o altre companyia. Jo vaig demanar ser cambrer o cuiner. Havia tingut l’experiència d’ajudant de cambrer anterior al servei militar i creia en la meva carrera d’hostaler. Vaig demanar entrar a la USAC (“unidad de servicios del acuartelamiento”). Se’m va concedir la plaça per anar a la cuina. Seria el principi de tota una sèrie d’abusos sobre la meva persona que mai en la vida seré capaç d’assumir ni superar.

Quedaven gairebé 8 mesos de servei militar i el primer dia d’entrar a la cuina el show va estar servit. Després de preparar els esmorzars de 300 o 400 soldats, en un menjador que era una nau immensa amb unes 400 taules per 4 persones cada taula. Una cuina amb unes olles on hi cabia una persona dins de cada olla, unes paelles que feien tant com jo d’alçada, unes taules metàl•liques enormes, una càmera frigorífica ben plena. Hi havia uns espais per a netejar les olles i els estris de cuina que feia una pudor insuportable, que feia por i que estava ple de merda i restes de menjar per tot arreu. La cuina feia fàstic, els cuiners que hi havia feien por i fàstic i el panorama no pintava gens bé. En acabar el primer esmorzar es retiraven els soldats i els suboficials a seguir amb la instrucció. Perquè altres companyies serien esquiadors i companyies que escalaven muntanyes i feien exercicis de tir, amb granades i armament en uns camps militars propers a Barbastre. Altres eren conductors, farmacèutics, lampistes, cambrers dels oficials, etc. S’ha de dir que els oficials tenien residència pròpia, allunyada del menjador on menjaven els soldats i suboficials. De manera que la crema d’aquell “cuartel”, els que manaven més tenien més privilegis que els soldats i suboficials. Comptaven amb cambrers molt ben vestits: amb armilla, pantalons negres i camisa blanca. Molt senyors ells. Nosaltres anàvem amb l’uniforme de guerra, com qualsevol soldat. Tot i que més endavant se’ns assignaria un uniforme de color blau elèctric, ben blavets aniríem.

Doncs com anava dient: el primer dia es va muntar el primer show dels molts que ens tocaria viure. Els soldats i suboficials es van retirar a fer les seves maniobres militars, mentre que nosaltres, els de la lleva de Febrer ens quedàvem a netejar les taules i recollir les safates, ampolles, gots, restes de menjar, etc. I amb aquestes que quan estem sols els “vises” i nosaltres apareixen un parell d’individus que llencen un parell d’ampolles de gasosa a l’aire i les deixen esclatar al terra, trencades en desenes de milers de trossets de vidre petits i escampant el líquid pel terra. “Venga, Febrero! A limpiar! A limpiar!” se sentia, “Venga, más rápido!”, “tu, vuelve a limpiar la mesa!”, “tu, vete a cortar filetes!”, “tu, vete a pelar patatas!”, “tu, vete a limpiar perolas!” (les “perolas” eren com olles). I ells que no feien res i només donaven ordres: “de prisa!” “más rápido!”, “vuelve a hacerlo!”. De manera que només entrar, havent esperat que els suboficials abandonessin la cuina, passàvem a ser preses dels “visas” que amb mals modals, de forma insultant i vexatòria, de forma burda, de forma irrespectuosa, de forma mal educada, de forma intransigent, de forma inquisitorial i de forma demencial et manaven a pencar i pencar i netejar les ampolles, plenes, que llençaven a l’aire del menjador del “acuartelamiento general ricardos” de Barbastre, per deixar-les esclatar al terra. De manera que t’amenaçaven si ho comunicaves als teus superiors o et negaves a creure’ls. Amb l’amenaça, la coacció, els mals modals i la perversió hi tenien la mà trencada aquests “visas”. Eren de la lleva de Setembre de 1991, per tant feia 5 mesos que havien entrat abans que nosaltres i enlloc d’ensenyar a fer menjar per multituds, es dedicaven a explotar-te com el més esclau dels esclaus, com el més baix i mundà de la societat. Et sotmetien, t’amenaçaven, t’intimidaven, se’n reien de tu a la teva cara i a sobre t’havies de responsabilitzar de treure esmorzars, dinars i sopars cada singular dia de la setmana. “septiembre i punto” deien ells, també deien “Aquí manda septiembre”. Aviat vaig conèixer al Mikel, àlies “Hitachi”. Li deien “Hitachi” perquè havia treballat en aquesta empresa de components electrònics al País Basc, d’on era ell. L’Hitachi em va posar de sobrenom: “largo”, no sé si perquè “me la sabia larga”, o perquè era força alt, o perquè volia que “me largase de ahí”. El meu àlies a la mili era “largo”. “Largo” cap aquí, “largo” cap allà. L’Hitachi em va prendre el número i em va fer netejar més que a ningú de la meva lleva. Llençava cada dia una o dues ampolles de gasosa, plenes, al terra i me les feia netejar a mi. Em feia fer les feines menys agraïdes, em feia netejar més que a ningú. Jo era especialment reactiu a la seva personalitat i a la seva taxativa forma de dir les coses i despreocupar-se de tota responsabilitat. El paio infonia una por de collons. No en va, cal dir que el fenomen ETA estava en ple vigor llavors: bombes, segrestos, tirs a la nuca, explosius, cotxes-bomba,... sembraven la mort i la destrucció per tota espanyA i el terror dels bascos era present arreu. Jo no podia ser pas menys. Jo me n’adonava que l’Hitachi m’utilitzava com al seu esclau particular. Si em negava a netejar una de les ampolles, plenes, que llençava al terra, era capaç de llençar-ne dues més i amb tota la tranquil•litat i seguretat en ell mateix, em manava a netejar-ho tot. A vegades llençava les ampolles després d’haver netejat totes les taules i escombrat i fregat el terra d’aquella nau de 400 taules de 4 persones. Per a fer més mal, per què jo me’n sentís més, per anar més enllà, per putejar-me més i fregar-se les mans amb el meu patiment. Mentrestant, “septiembre” jeia a l’oficina, jugaven a cartes, fumaven porros, insultaven el cuiner, que era un civil, etc. Tota la perversió junta a la oficina. Només sortien per avisar-te que havia arribat la furgoneta de les provisions alimentàries. En aquest supòsit, la teva obligació era deixar immediatament la feina que estiguessis fent per anar a descarregar els paquets de menjar que portaven, fossin paquets de llaunes de tomàquet de 6 kg. O fossin sacs de farina, o caixes de calamars congelats, etc. Com que al “cuartel” hi dinaven uns 300 o 400 soldats cada dia, quan portaven el menjar, el portaven en quantitats industrials i pots o caixes grans. Per tant, un cop descarregada la furgoneta, torna al que estaves fent abans i tingues pressa per tenir enllestit el dinar puntualment. Després del dinar, recull tot, neteja i en acabat: tarda lliure. Poder sortir al poble a donar un volt, jugar a “futbolín” amb els teus companys de lleva i si no tens guàrdia per fer el sopar, doncs et quedaves a sopar en un bar del poble i petaves la xerrada. En els sopars venia menys gent habitualment, com que n’hi havia que lliuraven a les tardes i es quedaven al poble a sopar, els sopars del “cuartel” eren més lleugers i no tant nombrosos.

Un amic de l’Hitachi era l’ ”Indio”, un amerindi establert a Manlleu (Osona, prop del meu poble). L’indio se’m va presentar i pretenia fer-me veure que “septiembre” tenia raó en tot el que feien i que quan ells marxessin, nosaltres tindríem la paella pel mànec. L’Indio era conegut arreu del “cuartel” com un dels camells de droga que corrien per allí. És més, tot i que estava destinat a la cuina, se’l veia ben poc per aquelles immediacions. Quan venia per la cuina era per assumpte de drogues o per tocar la moral als de la lleva de “Febrero”. En aquell “cuartel” hi corria força droga: “costo” i “maria” era el més freqüent de trobar. Jo vaig arribar a fumar alguna vegada algun porro, però es podrien comptar amb els dits d’una mà en tota la meva estada a Barbastre. Altres abusaven i sempre hi havia qui s’hi negava. Jo fumava tabac de “liar”, d’aquell que t’havies de fer tu la cigarreta. Era més barat i et sortien més cigarretes per cada paquet que compraves. Calia mirar els diners que et gastaves allà. Cada soldat tenia assignat un sou mensual. Fixeu-vos-hi bé amb la quantitat aproximada que us diré que cobrava un soldat ras, cap als volts de 1992: Unes 800 de les antigues pessetes. 800 pts.(4,80€) és el que cobrava un soldat durant tot un mes de sacrificar-se per l’exèrcit i entregar-s’hi en cos i ànima durant tota l’estada. Ridícul és poc, jo diria que era insultantment patètic. Un “cabo” com els que érem a la cuina cobrava unes 1.500 ptes.(9,00€) mensuals. Mentre que el meu pare em donava 20.000 ptes./mensuals per les meves despeses personals. Donat que no havia pogut estalviar massa diners d’ençà del meu treball com a cambrer, previ al servei militar; vaig haver de refiar-me dels pares, que econòmicament van ser generosos i també comprensius. 20.000 pessetones vindrien a ser 120€ avui en dia.

Entre el Març del 1992 i el Setembre de 1992, 7 mesos, vaig tenir als de “septiembre” com a “visas”, putejant-me tothora, fent-me la vida el més desplaent possible, afavorint als de la lleva del Maig, que van venir després de nosaltres. Era tradició que els més “visas”, com eren els de “Septiembre”, els que portaven més temps, s’aliessin amb els més nous (“Mayo”), en contra de “Febrero”, que nosaltres estàvem al mig. El sistema estava pensat perquè els més nous se sentissin ajudats pels més vells, en contra dels adults. I així s’anava fent, generació rere generació. Karda fàstic aquest sistema pervers i maquiavèl•lic dels militars. Els suboficials ho consentien tot, feien la vista grossa, no en parlaven d’això, no eren prou homes com per defendre els soldats novells, no tenien prou valentia per enfrontar-se al sistema. Pertanyien al sistema, toleraven les injustícies, les vexacions, els insults, les amenaces, les perversions del sistema. “Las mataban callando”. Tot era una merda gegant, de proporcions caucàsiques, d’una baixesa moral i d’una poca categoria ètica i professional que anguniava al més deixat de la mà de Déu i que viu en el carrer. Tot plegat: denigrant, absurd, odiós, excretable, nauseabund, infame i hostil. No em cansaré de repetir aquests adjectius que defineixen a la perfecció l’etapa més cruenta de la meva vida. La mili va aportar a la meva vida una experiència vil, una experiència absolutament indesitjable per tothom. Quan recordo aquelles vivències, em cago una i mil vegades en el cap de l’estament militar que va permetre que succeïssin coses així, que es permetés tals comportaments infrahumans, més propis dels temps de ”Kunta Kinte” en l’època esclavista dels USA, que d’una societat avançada, moderna, diguem que modèlica, almenys així se’ns presentava. Penseu que estava tant capficat amb els meus problemes amb la “puta mili kk”, que quan Koeman va marcar el gol de la victòria a Wembley, jo era a l’autocar de camí cap a Barbastre i com que havia perdut el meu Walkman i no podia escoltar la ràdio, vaig estar demanant a un altre noi que em digués com anava la Final de la Copa d’Europa, en que el Barça es proclamaria campió. No vaig ni veure el partit, ni veure el gol en directe, ni res. Quan vaig arribar al “cuartel” vaig veure un resum del partit a la tele, em vaig haver de conformar amb això.

Més coses em van passar a la mili, en el transcurs de “la puta mili kk” va morir la meva àvia. Dolors Rovireta Arisa morí als 92 anys d’edat, quan el meu avi, Isidre Ferrer Verdaguer, havia mort l’any 1990 als mateixos 92 anys d’edat. És per aquest motiu que sovint dic que vaig tenir uns avis olímpics. Sí, la meva àvia va morir als 92 anys, l’any 1992. Vaig tenir un permís de 2 o 3 dies per assistir a l’enterrament, que òbviament vaig aprofitar.

Més coses: al setembre de 1992, marxaven l’Hitachi i companyia, em deslliurava d’un pes important i “Febrero” es convertia en els “visas” absoluts i dominadors del panorama. Cosa que em provocava contradiccions. Alguna ampolla vaig fer petar, però quan un company meu de “Febrero” s’excedia amb el tracte vexatori amb els nous, li parava els peus. En Gordillo era un d’ells, estava tant cremat, que feia el mateix amb tots els novells. I els novells, que no eren tontos van queixar-se unànimement i ves per on, que ens van parar els peus, com dient: “no us passeu amb els nous!”. Mentrestant, amb “Febrero” jugàvem a cartes, els cuiners érem tots “cabos”, ja que teníem algun privilegi respecte als soldats rasos i podíem presumir de galons a les espatlleres. No gaire més. Tocava que “Mayo” i els nous “Septiembre” (de 1992) fessin tota la feina i se sotmetessin a nosaltres. Jo no vaig ser ni de lluny tant pervers, ni malèfic com l’Hitachi i vaig passar bastant de donar ordres. Era moment per “escaquearse” tant com podíem de fer feines brutes i mal xinades. A la cuina érem els xefs, els que teníem experiència en preparar menjars per grans multituds, els que coneixíem totes les trampes i secrets del “cuartel”, érem els “visa” i érem els més coneixedors del sistema. Només quedava comptar els dies que quedaven i posar fi al malson de 9 mesos d’esclavatge al servei de l’exèrcit espanyol, vaja merda d’exèrcit pensareu! I us dono tota la raó.

Comentaris

  • L'ombra allargada de la mili[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-02-2012 | Valoració: 10

    Abans que res Daniel, felicitats! L'he trobat un relat que se m'ha fet curt, bon senyal, oi? M'agraden les histories que molta gent rebutja. Sempre se n'aprèn alguna cosa. Malgrat la cruesa he trobat el relat serè i reflexiu en general. Hi ha un llenguatge dur però crec que expresses amb serenitat el que tu penses i argumentes. No fas judicis gratuïts. Expliques, et desfogues i conclueixes. Per tant, molt rebé! Bon exercici de sinceritat, total acord amb tu i els pensaments contra l'exèrcit i el que representa i repeteixo, enhorabona pel to. Una abraçada.

    Aleix

  • US DEIXO UNA PERLA DE FOTO QUE HE TROBAT: "FENT CALDO A LA PUTA MILI"[Ofensiu]
    llamp! | 25-02-2012


    EN "TXIKI" CORREGINT DE SAL, ...

    ... EN FABRI, EN BARBA I EN "GIRONA" FENT DE CONDIMENT EN UNA DE LES OLLES GEGANTS,

    ... A L'ALTRA OLLA EN "PASTÍS" I EL TOMÀS...

    ... JO SÓC EL DE L'ESPÀTULA GEGANT I REMENO EL POTATGE (AMB UNA CIGARRETA A LA BOCA).

    Fent caldo a la puta mili

    TAMBÉ ENS DISTRÈIEM...

  • Records[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 25-02-2012 | Valoració: 10

    Un Relat que m'ha fet recordar la "mili". Jo tinc records més positius. Te totes maneres el teu llarg Relat és tota una descripció de part de la història de la teva vida. amb detalls i referències.

  • Un relat esplèndid...[Ofensiu]
    Marc Freixas | 25-02-2012 | Valoració: 10

    i ple de realitats que es contrasten en una vida on sembla ser que només preval el ser més que l'altre i aquestes coses.
    Un relat on ens expliques coses teves, personals, íntimes i que molts al llegir-lo crec que agafaran consciència de que en aquí tots hi som per igual...

    i si, tens tota la raó, jo hi diria :

    LA PUTA MARE QUE VA PARIR LA MERDA DE LES ARMES AMB EXÈRCITS PUTREFACTES!!!!!!!_així em quedo tranquil, si, així ja he pogut escriure l'emprenyamenta_

Valoració mitja: 10