Quan els tords volen baixos

Un relat de: Conxa Forteza

Al porta viandes o carmanyola, nosaltres sempre ho vàrem anomenar "fiambrera" (paraula recollida per n'Alcover de la qual no diu que sigui un castellanisme). Una servidora, en bé de la normalització lingüística i que no vol que ningú boti escandalitzat i em pugui retreure que vull posar entrebancs a dita normalització, no tenc cap problema en anomenar porta viandes a aquest entranyable estri. La seva funció va més enllà de la forma d'anomenar-lo. L'important sempre ha estat el seu contingut, no l'embolcall de la paraula que amaga les delícies o les misèries del que podem trobar quan el destapam.
Actualment el porta viandes torna a estar de moda. Ja no és el darrer reducte dels picapedrers que arrecerats a l'ombra esquifida de qualsevol arbre mengen resignats els cigrons freds i el llom arrebossat que els ha preparat la seva santa dona. Mentre, contemplen, nostàlgics, el cul de les caixeres del supermercat del barri. El porta viandes havia caigut en desús. La majoria de gent que feia feina lluny de ca seva solia menjar de menú en els restaurants dels voltants del lloc de treball, però ara la febre del porta viandes ha arribat als barris més selectes de Barcelona.
Servidora té la desgràcia de fer feina al carrer València, entre el Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya. Un indret envejós pels amants del modernisme i per les botigues de marques que tenen nom escrit amb lletres d'or, però molt fotut per les butxaques del pobres mortals. L'abús dels preus i la crisi econòmica és la conseqüència de que vegis senyoretes, que pareixen sortides de les planes de la revista Vogue, i senyorets, vestits com per anar a noces de les d'abans quan la gent s'endiumenjava de bon de veres, asseguts als bancs de fusta del passeig i amb cara d'avorriment ficar la forqueta dins el receptacle i, remena que remenaràs, contemplem tristament l' ensalada de pasta amb la maionesa desfeta pel sol. Abans el porta viandes servia per estalviar, no feia la mateixa funció d'ara. No era signe de decadència econòmica, sinó de l'ànsia d'arraconar doblers per poder accedir a una vida millor. Eren temps en que se podia estalviar. Quan les nostres mares preparàvem el menjar que ens dúiem dins una senalla al cine la Protectora i entre el Nodo, els "traylers", la publicitat, la pel·lícula d'estrena i el reprís, abans el temps que durava una sessió de cine donava per berenar i sopar. No era perquè abans haguessin conegut res millor, sinó per no gastar al bar del cine i així després d'una marató cinèfila, arribàvem a ca nostra migs adormits i panxa plena i a jeure s'ha dit.
El porta viandes també jugava un paper molt important als berenars de noces i comunions. Abans no hi havia dinars ni sopars en aquestes celebracions, ensaïmades, quartos i gelat era lo que s'usava. Les nostres mares previsores sempre tenien el porta viandes a punt. Sabien que normalment sobrava menjar i si tanmateix estava pagat, perquè tudar-lo? Teníem berenar per tota la setmana. Imaginau ara si serien felices amb tot el que sobra dels àpats de noces, tendríem dinar i sopar per tot un mes. Els porta viandes també han evolucionat, ara ja no són d'aquell alumini escandalós que feia cridar al públic del cine "silensio", en bon "balear", quan rascaves amb la forqueta el cul del porta viandes cercant les darreres restes de tumbet. Ara n'hi ha de diferents castes de plàstic, hermètics, conservadors de la calor i de tots colors. Aviat, si els tords continuen volant baixos, en faran de disseny per les senyoretes i els senyorets del Passeig de Gràcia, simples dependents però que es consideren l'élite de la classe treballadora. No crec que s'haguessin pensant mai en davallar a la cultura del porta viandes com la dels picapedrers i a la de les simples oficinistes de la zona, que no anam vestides segons els canons del Boulevard Rosa i que fa temps que la practicam.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: