Quan els mamuts eren verds i parlaven [PART 1]

Un relat de: Espiral
Doncs aquí em teniu, o aquí em tinc, ara no sé ben bé a qui m’haig de dirigir, demà li preguntaré a la Carla. I ja de pas li preguntaré com se solen començar aquestes coses. Així com si fos un conte “hi havia una vegada...”? O hauria de començar amb una introducció? Potser hauria de parlar primer de la Carla perquè ella és qui m’ha ficat en tot això.
La Carla és la meva neuròloga, una paraula que jo no coneixia abans de conèixer-la a ella, i es veu que vol dir persona que estudia les malalties del cervell (aquestes feines quan jo era jove no existien!) El cas és que vaig conèixer la Carla ara farà un mes perquè la Maria la meva filla va demanar-me cita amb ella. Vaig entrar a la consulta una mica espantada ho reconec, però la cara de la Carla em va tranquil•litzar. És una d’aquelles cares que... (perquè dir un altre adjectiu?) dóna tranquil•litat. Grans ulls blaus dissimulats rere unes ulleres que no tenen res a veure amb les meves i un somriure d’aquells que surten als anuncis de pasta de dents.
La Maria li va explicar el que em passava i la Carla va començar a fer preguntes que contestàvem entre les dues. Que quan temps feia de les pèrdues de memòria, que si eren a intervals, que si afectaven la meva rutina, que si no sé què…
Des d’aquella primera visita n’he tingut en total nou més, les tinc anotades a l’agenda per no oblidar-les. “És Alzheimer?” li vaig preguntar en la vuitena, després d’escoltar una conversa entre els meus fills, durant la qual no van deixar de repetir aquest nom. La Carla em va mirar molt sèria i em va dir que després de moltes proves i anàlisis havien arribat a la conclusió que la meva malaltia era totalment desconeguda. Sincerament, que et diguin això no és gaire esperançador, però la Carla diu les coses d’una manera que tot se’t fa menys ”costa-amunt”. Gràcies a ella he aconseguit no enfonsar-me i vaig navegant com puc, sense rumb, esquivant les onades d’aquest mar que és la vida.
Aquella tarda, mentre esperava l’autobús 41 per tornar a casa, vaig anar reordenant les conclusions que havia pogut extreure sobre això que tinc.
1. Malaltia desconeguda, consistent en pèrdues de memòria, de moment a curt termini però pot evolucionar a llarg termini, derivar a desorientacions, vida caòtica...
2. No hi ha tractament, al menys no hi ha pastilles.
3. No se sap com evolucionarà, puc quedar-me com estic ara tot l’any o perdre la poca memòria que em queda en un mes.
4. No sé quant temps de vida em queda.
5. No hauria de viure sola. Aquest últim apartat és una mica problemàtic, ja he tingut vàries discussions amb els meus fills. Que em diguin tossuda, però jo no penso viure com un nen petit, amb una persona que em cuidi les 24 hores, incordiant tot el dia, això no respecta el dret a la intimitat! I encara menys vull anar a una d’aquelles granges de vells, que mengen, prenen el sol miren els coloms, i de tant en tant es moren. I els hi diuen residències...!
Crec que potser m’estic desviant del tema, perquè del que jo us volia parlar... (m’haureu de perdonar, se m’ha espatllat el bolígraf, procediré a buscar-ne un altre, on deu ser l’estilogràfica que em va regalar el Manel?)
Com anava dient, la causa de que escrigui això recau en el punt 2. La Carla m’ha dit que tot i no haver tractament, hi ha moltes coses que puc fer per combatre aquest fantasma de malaltia. Per cert, en un atac d’originalitat l’he anomenada enfermetat SN: sense nom. Això em fa sentir en certa manera especial, vés a saber si algun dia em faig famosa, i aquest nom apareix a l’enciclopèdia! I com penso combatre la SN? Doncs la Carla em va anotar en una llista activitats que m’ajudaran a no oblidar tant, i me les va anar explicant una per una: que si fer-me un horari de cada dia, un mapa de la casa per saber on deixo les coses, memoritzar cares de persones i després dibuixar-les, aprendre’m cançons de memòria... i el més interessant: escriure una biografia. Jo ja li vaig dir que no sé escriure (suposo que haureu notat que faig el que puc, que les frases són curtes i les que són llargues no s’entenen perquè jo de posar comes i punts i connectar verbs no en sé gaire...)
També li vaig confessar que tinc por. Tinc por de començar a recordar la meva vida i trobar-me amb obstacles, amb buits que no pugui superar, veure’m amb mi mateixa i no saber-me reconèixer, adonar-me de tot el que he perdut i hauria d’haver fet d’una altra manera...
Però la Carla va insistir en la iniciativa, em va dir que confia en mi, que sóc forta i puc fer-ho, que no em pressioni, que utilitzi els àlbums de fotos per recordar millor... També em va donar un truc per ajudar-me a redactar; imaginar la meva veu interior fent un llarg monòleg i anar escrivint tal qual parla la veu. Fins i tot em va donar un llibre perquè prengui com a model, una biografia d’un tal Groucho Marx, actor pel que es veu, diu que és un home molt divertit, però jo crec que si el llegeixo em desanimaré.

De moment he decidit que ho estructuraré en capítols curtets, aquest primer és una introducció perquè de biografia en té poc. Suposo que quan li ensenyi demà a la Carla, em renyarà i dirà que he parlat massa d’ella i massa poc de mi, i jo li diré que és tot una estratègia per mantenir la intriga, per... com es diu? per enganxar els lectors a seguir llegint (sí, m’agrada imaginar que escric per a lectors, com un escriptor professional, d’aquells que s’hi guanyen la vida) I la Carla llavors em dirà que si vull enganxar els lectors, els hauria d’haver donat alguna pista, perquè tinguin una petita idea del que es disposen a llegir, i haig d’admetre que és veritat, que amb tot el que porto escrit, no us he presentat allò del qual vull parlar... en dos lletres; de mi.
Em saltaré les descripcions, perquè crec que tot aquest grapat de línies que escriuré delataran la meva manera de ser i no voldria fer-me repetitiva. Així que simplement us diré que sóc vella, molt vella, tant vella que quan vaig néixer encara no s’havien extingit els mamuts, tant vella que quan vaig néixer, els mamuts no eren marrons sinó verds i encara us diré més... els mamuts sabien parlar! Així que si us atreviu a seguir llegint, si voleu conèixer una vida anònima plena experiències mal narrades, perspectives distorsionades i molts espais buits que intentaré vèncer a base d’imaginació, poseu-vos el cinturó , perquè en el pròxim capítol viatjarem enrere en el temps fins l’època en que els mamuts eren verds i parlaven. Preparats? Jo, sincerament, no gaire…

Comentaris

  • Els mamuts verds? Fantàstic![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 01-01-2012 | Valoració: 10

    Només pel títol ja m'he decidit a llegir el teu relat. I m'alegra saber que és la primera part d'un seguit. De moment promet i m'ha atrapat. És difícil posar-se en la pell de dues persones alhora i tu ho has fet perfectament. Pel comentari dels mamuts, suposo que la protagonista té un puntet de sentit de l'humor, fantàstic! I el to em sembla molt fresc, dinàmic i ben portat. Esperarem a la segona part. De moment rep una forta abraçada i una bona entrada d'any. Apa, siau!
    Per cert, que viu pel Poblenou la protagonista? Ho dic per allò del 41.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Espiral

Espiral

54 Relats

153 Comentaris

59895 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
...I al capdevall descobrim amb sorpresa
que fet i fet, l'essencial s'amaga
rere el gest repetit sense peresa
rere el somriure que ens infon coratge
i sobretot rere l'amor que es dóna
sense exigir favors ni recompenses.

Miquel Martí i Pol


¿Qué es poesía? dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

G. A. Bécquer


si voleu descobrir-me una mica més... http://lletresiespirals.blogspot.com.es/