Quan els dits dels peus van fer-se cacauets

Avançava observant un món: un munt de conreus, quan va aturar-se davant un paisatge diminut de bròquils verds d'un camp a la banda dreta del camí d'asfalt degradat, farcit de cicatrius per on, erectes, les herbes s'imposaven. Va parar de caminar. Va mirar cap a les sandàlies que duia posades. Els dits dels peus se li havien transformat en cacauets torrats amb clòvia. De fet, sempre hi havien tingut una retirada, però la persona propietària dels peus la retirava de la ment. Volia creure's que posseïa uns dits bonics. Per què no? Si passava un tractor de rostre d'aranya i orangutà fusionats i detectava aquells dits, el tractor frisaria per fer-los cruixir, per esclafar-los només amb un alè del motor, li va venir. Per tant, la persona va saltar al marge que separava el camí malmès de la terra treballada i, sense prendre mal, va quedar de cul entre els arbrets-bròquil tan curiosos. En palpà un. Tacte com de núvol garratibat. S'estirà, girà el cap cap a les dues bandes, per ampliar la capacitat d'opinió. No només es tractava d'un bosquet broquiler, aquell indret, sinó de l'escenari òptim per a una munió de contes d'una deu que començava a rajar-li. S'atabalà. En canvi, aquelles hortalisses espigades i fermes mantenien grumollosa serenitat que se li va encomanar. Li recorregué el cos un ratolí tafaner que tenia mans de reina que mai ha rentat els plats i ullets espavilats. El rosegador de cap manera cercava el cacauet-aliment, tan sols investigava. S'espantà i fugí en arribar amb un cert vent:

-El pebrot fregit em repeteix. Repeteixo: escalivat millor. Ho, ho, ho!

Es tractava d'una ogressa verdulera? No, no. Prosseguí, la portadora de la veuota:

-Oh, coliflors tenyides i eixamplades, oh!- sentí una escalfor en un punt subtil. Va saber que no era l'anus deslliurant gas.

-És el chakra base! Se m'ha despertat, la kardalini, com puja, la serp intangible, d'un centre energètic a un altre, com ho noto. Aaah!

Aquella dona robusta vestida amb peces orientaloides ni s'havia adonat de l'home dels dits dels peus cacauet entre els vegetals, segurament pel camuflatge que representava anar amb tons terrosos i verdosencs.

Ella corregué a córrer's. Ho va fer rere el safareig de la caseta que contenia eines de pagesia (les justes per a relaxar sòls i cervells). Gemegà amb ganes. De l'ensurt, una parella de garses es va envolar rabent rabent...en cercle, histèriques, fins xocar contra la dona.

Ella les va refer esquitxant-les amb aigua de sabor de molsa del safareig de pòrtland.

-Acabo de posar fi a la meva orgasmàlgia, nostàlgia de l'orgasme- contà als ocells, els quals haurien preferit estar inconscients: aquell espectacle el van qualificar de penós i els afectaria tota la vida. No, no! El dels peus del dit-cacauets va intuir la solució. Quan la ximpleta va ser fora. ell va emetre un xiulet d'una manera que mai abans havia fet. Les garses, confiades, van apropar-se-li i els va ser permès de prendre els cacauets nutritius per recomposar-se i oblidar.
L'home s'està al miniparatge dels bròquils fins que els dits dels peus li van tornar a créixer. Un cop enllestits va acomiadar-se d'aquell espai i ja era hora: unes ninetes de paper feia estona que esperaven el seu torn d'estada. Passejarien entre els bròquils, jugarien a fet i amagar, s'hi enfilarien,...i quan trobessin partícules de closca de cacauets buidats per garses en plena sanació post-trauma, les ajuntarien i...aquelles nines, perdrien així l'orgasmàlgia que qui les havia llençades havia fet que també les afectés.