Quan decideixo, dubto.

Un relat de: tapisser

Fa una calor del tot sufocant i, jo amb aquestes grenyes. Em voldria tallar el cabell i la barba, però mai trobo el moment ni m'acabo de decidir.
El cabell per una raó de funcionalitat; Jo em rento el cap cada dia i em va molt millor, per eixugar-me'l, tenir el cabell curt.
La barba és una altra cosa. Jo, com alguna altra persona, no tinc identitat pròpia, ni caràcter, ni amor propi, ni res, la barba em fa assimilar a un grup de gent: (Els barbuts) i això, diguem-ne que ja em dóna la suficient fortalesa humana per sortir al carrer, però sempre em fa dubtar a l'estiu i mai decideixo si és millor tenir ètnia o calor.
Vaig a travessar que per aquesta vorera cau tota la solejada i només falta això amb la calor que fa.
Ara no sé per a on travessar el carrer, si ho faig per aquí el mig, em veuran tota la canalla que són als gronxadors i els pares segurament m'esbroncaran per donar mal exemple a les criatures.
No, no, vaig fins al semàfor encara que em quedi lluny i hagi d'entomar tota la solana d'aquí a allà
No aguanto més aquest torrament. Agafaré un taxi, encara no tinc clar cap a on he d'anar però almenys estaré fresquet. Ara, que hi ha cotxes d'aquests que sembla que siguin llogats per cadenes de congelats de tan freds com són. No sé... si pel que falta... Vaig a peu.
Però ja que sóc aquí, en aquest barri, podria anar a visitar als "tiets" i als "cosinets" que estaran molt contents que ens veiem.
Ui, que és dissabte, i no sé si són a Barcelona o han anat a l'apartament de la platja. Millor no hi vaig. Endemés és l'hora de dinar i podrien pensar que hi vaig a posta, per passar comptes amb el fricandó que fa la tieta, un dels millors del Mediterrani, encara que, jo crec que m'agradava més el suquet de peix que feia la mamà, Déu l'hagi perdonada.
No ho tinc clar... : No, si l'ha perdonada ni si és morta (que això és de les poques coses que sé del cert) vull dir: si m'agrada més la carn o el peix. No ho tinc clar. ...
Saps que? Em permetré un petit luxe i aniré a menjar a un d'aquests nous restaurants on només fan amanides.
Ara que, ... per un dia que vaig a un restaurant no sé si em quedaré amb gana, en un d'aquest de menjar vegetaria...
Guaita!, allà davant en tinc un de restaurant; A veure si puc llegir el rètol des d'aquí..."Restaurant Los Cuñaos, comidas económicas" Per un cop que hi vaig... Si és econòmic, serà bo?... Afectarà el preu a la qualitat del producte?...
Em despatxarà un dels cunyats?...
Ai!, no sé!, potser en busco un altre...
Dos-cents graus centígrads després, en veig un que trobo acceptable, encara que hi entro amb certa recança doncs la façana està pintada de color blau clar i això li resta "apetitesa" a un local que hauria d'amanyagar tots els detalls per fer-se atractiu al públic.
"L'Obitòrio" es diu. El nom, també li resta expectatives de futur.
El cambrer, un noi amb accent italià encara que jo dubtaria que hagués visitat mai Itàlia, em porta una extensa carta de menges italianes, que si pizzes, que si pastes, que si amanides. Demano una favada a la qual cosa em respon que no en fan allí. Aleshores i a despit del meu fer nacionalista, m'adono que m'he ficat en un restaurant italià, i a part de sentir-me malament per haver ofès greument la cuina, l'excel·lent cuina, del meu país, no estic convençut de què m'agradi la cuina italiana.
Finalment em decideixo, després de cinquanta-tres minuts, per una amanida verda i un tall de carn a la Napolitana.
A l'hora del cafè la verborrea del xicot que m'atén em distreu l'atenció i he d'escollir entre te i cafè, la qual cosa no és fàcil (si més no, no ho és per a mi).
Demano el conte i me'l duen amb la dicotomia de pagament en efectiu o targeta, dubto que la quantitat d'efectiu que porto em permeti pagar la nota del restaurant i escullo la modalitat de pagament amb targeta.
Crec que tindré saldo suficient, ...
No n'estic segur del tot fins que em duen el rebut, preguntat per si vull còpia, dic que no ho sé del cert.
L'aire tòrrid del carrer lluny de reconfortar-me, em fa venir una nyonya i unes ganes de fer migdiada, que fan que els meus peus de manera automàtica agafin la direcció de casa.
Un cop més, em veig en l'obligació d'haver d'escollir entre una becaina d'aquelles de deixar-se anar i la pèrdua d'una tarda de dissabte, la qual estic esperant tota la setmana, com en el moment present, la fresca de la tardor.
No sé si anar al cinema. Em donarà, més són o bé l'atenció necessària cap a l'argument em farà revifar?
Pot ser que esculli el teatre, on la vergonya de ser descobert pels actors en directa, descarta un son profund.
Millor no tancar-me en cap lloc fosc.
També podia haver demanat la factura al restaurant, després, quan faig la declaració de renda em fan falta despeses.
Ara tinc molt de pipí. Podia haver anat al lavabo del restaurant però no hi he caigut. Faré un cafè i així podré anar al vàter.
Aquella terrassa sembla estar bé, té una part gran que és a l'ombra, m'hi acostaré.
Sec i a l'estona ve un cambrer. Em diu:
Que posarem?
Aquesta és una pregunta que em treu de polleguera; No tan sols em fa escollir sinó que m'ho fa fer amb certa pressa perquè, de mentre, el cambrer es manté palplantat molestament fins a rebre una decisió i una resposta que m'implica.
No seeeeeee...
Sorprengui'm!
D'aquesta manera tiro la pilota en el seu camp, i qui dubta és "el palplantat".
Demano pels serveis i m'hi encamino dubtant, en el trajecte, si en tindré prou, fent pipi o m'hi hauré d'esforçar més.
Quan torno a la terrassa, em trobo una copa gairebé rodona, amb una ombrel·la, dues cireres, la vora de dalt pintada amb un vermell cridaner que tenyeix el sucre amb què està guarnida i a l'interior, un líquid transparent al qual fa un moment quatre glaçons d'aigua donaven la temperatura perfecta. Ara ja no. La taula havia anat perdent ombra, en tant el sol havia anat baixant, i ara, la taula i el lloc on jo pensava seure sembla una salina a la qual ha anat a visitar un còctel d'un líquid bullent a manera de la lava del cràter d'un volà. Em vaig queixar però es veu que poc, encara que dubto si un altre ho hagués fet millor. Total, que vaig pagar el beure, dubtant si m´havien cobrat les consumicions de tota la terrassa.
Vaig decidir que volia retirar-me cap a casa, més ben dit, ho varen decidir les meves cames, ja que jo soc un xic indecís.
Aproximadament hi ha deu illes de distància.
En quinze minuts sóc a casa.
Dubto de si tinc, arreglo per a sopar. No obstant això, hi ha un "super" a prop i em puc proveir,
Sempre que sigui obert, clar, que ara en ple estiu es posible que hagin canviat l'horari. Provarem.
És obert.
Davant de la immensa oferta m'atabalo una mica, carn, peix, embotits, flors, roba de llit, pugnen perquè me'ls emporti. Guanya una humil bossa de pipes que m'ofereix la seva versió vestida o despullada la qual cosa em fa dubtar en l'elecció. Finalment, una mica per decòrum i una altra mica perquè una pipa sense clofa és com un gelat de cucurutxo sense cucurutxo, m'emporto la de closca, gairebé convençut que tinc prou efectiu per pagar el seu import. No sé si demanar una bossa per les pipes, però com segurament me la cobraran opto per dur-les a la butxaca.
Ni me n'he donat i ja sóc al portal de casa.
La bústia, igual que un pis compartit, on per força han de viure moltíssimes persones, comparteix espai amb massa cartes i, alguna treu el cap per la ranura.
Pot ser que la buidi. Ara no sé del cert si tinc la clau: busco.
Assota de la borsa de pipes, les claus descansen a la butxaca tranquil·les, sabedores que se les espera per fer parir la bústia.
Una allau de papers, factures de subministres, ofertes, etc. neixen d'aquesta placenta ranurada.
En una paperera que hi ha al costat de les bústies llenço tot el que em fa dubtar més del conte, armaris fets a mida massa econòmics, cava de Lapònia, excursions a llocs amb quaranta graus de temperatura de les que tornes, segur, amb una manta, paelles antiadherents de les quals els menjars fugen de tant que se senten repel·lits pel malvat "Teflon"...
La resta són factures menys una que especialment em crida l'atenció.
El remitent és la Generalitat de Catalunya.
Pujo al pis i pateixo per si m'he deixat les claus, però, que ximple!!! Si les duc en el mateix clauer que les de la bústia, que em va donar en Ramon del bar. Ui ara dubto de si va ser en Ramon del bar o la senyora Lluïsa del peix. No ho recordo del cert.
No sé si les pipes van a la nevera però intueixo, que per si soles no m'oferiran cap àpat suculent.
Si mes no, me les menjaré fresquetes.
Miro, per sobre, el correu i la carta de la Generalitat, em torna a persuadir. Amb tot el cerimonial que requereix l'ocasió, i amb un obrecartes de plata, herència de la mamà la mà al pit i en peu.(ara no sé si l'he d'obrir per dalt o per baix)
Extrec la documentació de l'interior i llegeixo:
"Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?"
Dubto uns segons i marco la casella que diu: "jo que sé, pobre de mi".
Crec.
Aquesta és la meva decisió.
Potser.
No ho sé del cert.




Comentaris

  • Dilema: ètnia o calor?[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 10-07-2017 | Valoració: 10

    El teu personatge és un "cagabubtes" molt original. I molt assenyat. Perquè, esclar, no es pot anar pel món sense analitzar totes les possibilitats que poden derivar de les nostres accions. Si vas al restaurant "Los cuñaos", algun d'ells et pot fotre afora i "LObitorio", efectivament, no té gaires expectatives de futur. S'ha de rumiar, analitzar, sospesar els pros i els contres abans de prendre una decisió. O sigui que, insisteixo el teu personatge és molt assenyat. Perquè hi ha molta gent que ho té tot molt clar i tira sempre pel dret. Però i si s'equivoca? I si són millors les pipes vestides que despullades? Ah, amigo!
    En l'únic que no estic d'acord amb ell és que dubti davant de la pregunta de la Generalitat. Ep, que això ho hem de tenir molt clar, que hem de ser una república sigui com sigui.

    Un altre relat per a sucar-hi pa.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: