Quan Cristòfol ho veié

Quan finalment va veure-ho, a Cristòfol li va caure l'ànima als peus. No s'ho podia creure.

Havia sentit a explicar tantes històries meravelloses sobre elles, que duia anys i panys desitjant visitar les grans catedrals toscanes. Havia somniat -adormit i despert- amb Pisa, Florència, Lucca… A la seva guixeta dels vestuaris de l'hospital feia tres temporades que hi havia enganxat una postal del baptisteri de Siena. Una postal de record, rebuda un estiu d'un matrimoni amic que hi havia viatjat -per quatre rals- en un vol de baix cost.

Cristòfol fa de zelador a l'hospital. L'apassionava la història de l'art però la vida ja les té, aquestes coses. Quan era jove, un revés el va apartar de la seva carrera i no va poder dedicar-se a l'estudi. Des que va guanyar la plaça a l'establiment sanitari, exerceix el seu ofici amb dignitat i abnegació. Es passa l'any transportant lliteres amunt i avall pels passadissos. D'urgències a quiròfan, de planta a radiologia, està amantent a les instruccions que li donen i mira de ser amable amb els pacients. Procura complir la seva missió conscient que fa un servei i que, de cap manera, no canviaria les tornes amb qui va estirat davant seu. Només hi ha una cosa que no suporta : el color blau turquesa de les bates que duen els ingressos d'urgències. Ha de fer veritables esforços per poder conduir les lliteres entre carros de cures, desfibril·ladors i colles de metges interns residents sense mirar-se aquelles bates, d'aquella horrorosa tonalitat que li resulta tan desagradable.

Aquesta primavera, el somni de Cristòfol havia de fer-se realitat. Amb el lloc de treball consolidat i els estalvis de la temporada a la butxaca, podia permetre's l'anada a la Toscana, l'estada en establiments amb cert encant -sense haver de mirar prim- i una ruta que el duria pels punts més destacables de la zona. Llogaria un Fiat blanc i deixaria a la guantera, només d'asseure's al volant, un exemplar de "Cartes d'Itàlia", de Josep Pla. La guia de viatge la sabia de memòria i les pàgines estaven resseguides fil per randa, amb llapis i retolador fluorescent. Feia mesos que ho mastegava mentalment. Es faria un tip de pedra, d'arquitectura, d'art, de paisatge. Començaria per Pisa, pujaria fins a Vinci, baixaria cap a Carrara i Pistoia … Caurien en el trajecte Lucca, Florència, Volterra, San Gimignano, Arezzo… I, un dia o altre, la mítica, la idealitzada Siena seria seva.

I a la primera de canvi, sota la immensitat del marbre catedralici, va descobrir que, a tota Itàlia, les dones eren pregades d'amagar espatlles despullades i escots generosos amb un pudorós i decent xal de paper d'un color massa conegut. I va pressentir que en aquell precís moment l'encanteri acabava de trencar-se, sense remei i de manera definitiva, per culpa del blau turquesa.