Quan cola

Una xancleta llardosa i sola pretenia decorar l'inici d'una vorera tacada d'excrements de pitofis després d'una nit de barraques excessives. Havien d'evitar trepitjar tot allò. El calçat originari de terres de pobresa i misèria va fer identificar-s'hi la Jin-Yin-Ghin-Tònia que va preguntar:

-Papa, mama, a vegades heu dit, se us ha escapat, que en Noè us va venir inesperadament.

El fill biològic, uns anys més gran que ella, no estudiava Lògica Biològica, l'havia aparcada per tal de regentar una parada de snacks per a coloms, lloros, sogres sueltes i cònjugues separats. Funcionava molt!

Van xutar alhora, pares i nena, la sabatota de baixa qualitat que feia nosa i que va anar a petar sota un cotxe amb rodes mancades de llànties ni de la marca 'Aladí', i de què no toca un gat feral que hi reposava protegint-se de la calor i de la majoria d'humans.

-Tu també ens vas venir...ehem...sense planejar-ho- el pare va començar a confessar.

L'asiàtica no entenia res. Els ulls se li van fer més petits en la dubitació.

-Sí, ens vam precipitar en adoptar-te. Per tant, tu també et vas...colar!- la mare acabà, abraçant-la ben amorosament i de què que no trepitja un mitjó desaparellat que es confonia mimèticament en el mosaic de brutícia.

La Jin-Yin-Ghi-Tònia va somriure amb els ulls brillant.

-Com en Noè!