QUAN ARRIBA LA NIT

Aquest és el moment que més temo. S’està fent tard i demà cal llevar-se d’hora per anar a escola, però no hi ha manera que el nen deixi de jugar a la play-station i se’n vagi dormir. D’un temps ençà, el seu tarannà ha canviat i s’ha tornat esquerp com un isard. Abans no ho era gens i l’escola li agradava molt. Ara no hi vol anar de cap manera. Desconec les causes d’aquest canvi i reconec que tampoc he fet res per esbrinar-les. Ja canviarà, pensava. He d’admetre que no estic preparat per afrontar aquesta situació. Era la seva mare la que cuidava d’educar-lo i ara ella, dissortadament, ja no hi és.

Els meus pobres i desencertats arguments educatius s’esgoten, la paciència també, i la meva autoritat paterna és ignorada. Ja no sé pas que més puc fer. He recordat, però, que alguna vegada jo li havia contat històries fantàstiques i que ell les escoltava amb devoció. He pensat que, com a darrera temptativa, potser podria funcionar. —Si deixes el joc t’explico una història. Ho ha deixat a l’instant. —Si,si, pare, conta-me-la. La seva reacció m’ha emocionat molt, per inesperada.

—Un nen de la teva edat vivia en un poblat en un lloc pedregós i desèrtic, on no hi havia ni aigua, ni llum, ni escola. Cuidava el poc bestiar que tenien, anava a buscar l’aigua a uns pous llunyans, caminant sota un sol i una calor insuportables. Un dia va passar un viatger que li va dir que en altres pobles els nens no treballaven com ho feia ell, sinó que anaven contents a un lloc que en deien escola on hi aprenien moltes coses. El noiet seria feliç si hi pogués anar, però no pot. Per això és que des d’aleshores està trist, molt trist. —Pobret, va dir compungit el meu fill. —I tu vols que no estigui trist i que sigui feliç, oi? Ho he deixat anar, així, de passada. —Si, em respon. —Doncs ja tinc la solució! —Ah, si? —Quina? Molt fàcil, tu vas al seu poble i fas la seva vida de treball i d’esforç, sense poder jugar amb la play-station, ni amb la tableta ni veure la televisió, perquè no hi ha electricitat i ell ve a la teva escola. I tots dos sereu feliços perquè tindreu allò que voleu. Tu, no haver d’anar a escola i ell poder-hi anar. Que et sembla? El molt murri no ha dit res. Aclucant els ulls s’ha adormit de seguida. Veurem com va demà al matí quan el desperti...