quan aparegui el primer estel...

Quan aparegui el primer estel, descobrirem un nou m´ón, on tot sera minimamen reconfortant, ets genial capdelín!!!!!!


Petons i abraçades

em sobren les paraules al comentar-te! i si no ho faig més sovint, és per que en tots hi posaria el mateix. M'encanta com escrius, em roben el cor les teves paraules i els teus poemes tenen captivada per sempre la meva ànima. Gràcies per tot això que ens regales..
un dolç petó!

Genial!! Potser el millor poema que he llegit desde que volto per aquesta comunitat!! Enhorabona!! Tant de bo facis possible alló que "podia haver sigut".... tots ho volem... pensar que allò que saps que pogués haver sigut tant bell... ho sigui...
Felicitats!! Un altre cop et dic que és genial el poema!! Encissador!!

Sempre hi ha temps per intentar un segon camí, per intentar allò que "podria haver estat i no va ser". Preciosa manera de presentar-ho.

Una abraçada,
Olympia

el poema ja hauria valgut la pena. Aquest "quan pesa una llàgrima?" després de la primera estrofa m'ha robat el cor.
De tota manera tots els mots que vénen després també són preciosos. Ets un artista!

Un petonàs eixut de llàgrimes per un poeta sense límits!

hola !!! feia temps que no comentava cap poema teu , perquè no tenia gaire temps.
M'encanta aquest poema és preciós!
Felicitats!! sempre amb moltes idees k ens fan passar una bona estona llegint les teves composicions !!
un tu muaa

Quina preciositat, em deixes sense paraules...
Àquesta voluntat d'intentar donar encara una mica més, de poder fer realitat un somni que no s'ha acabat de realitzar. Ser conscient de l'estimació per l'altre i acceptar les seves decisions, però fent un darrer intent conscient de morir, per intentar renéixer.
Quan aparegui el primer estel, aquí queda la incògnita...

Molts petons!!!

Uff! Quants dies sense comentar-te!! Ho trobava a faltar!! Però veig que continues igual... mai se t'acaben les idees i cada poema teu és genial!! M'ha agradat moltíssim, com tots!!

No sóc pedra orgullosa, immòbil.
Sóc fang que es deixa, inventa
i accepta canvis.

Què bonic!!!
Un petonàs!!

Anna

jo tb et valoro, i ja saps que no ho faig mai....és brutal, de debò....
"potser farem possible
allò que "hagués pogut ser".

genials tos els versos que creen aquesta melodia, perquè l'has convertit en això...
trobo a faltar un mail:P
llenço mil petons al cel,
cadascun duu una esperança,
a veure quants n'agafes!
Sílvia

necessito valorar-te.. perquè em deixes parada.. m'encanta com escrius.. m'encanta els teus poemes.. les paraules utiltzades.. i què dir-te del poema que ja no sàpigues..

"quant pesa una llàgrima?" pot arribar a ser molt pesada.. només tu pots controlar-la..

"No sóc pedra orgullosa, immòbil.
Sóc fang que es deixa, inventa
i accepta canvis"

1abraçada :)