QUAN AL CAVA ANOMENAVEN XAMPANY

La Marta va tocar el timbre de la porta de fusta una mica atrotinada i amb manca de pintura. La casa es veu humil i agradable pel jardinet a la part de davant a on uns rosers tocant a unes glicines i alguna planta verda li donen un aire de frescor a la calda d' un
sol de Juliol resplendent i càlid.

Una dona just arribada la seixantena li obre la porta i la fa passar dins la casa on la frescor es deu a les parets amples de pedra centenària i al fet que les persianes baixades no han deixat entrar la calor del carrer del petit poble.

La Marta agraeix la frescor i l´amabilitat de la dona que la fa passar a un menjador on un home també d´una seixantena d´anys mig dormita amb un diari estes al seu davant assegut a una cadira de boga . La llum entra esmorteïda per una finestra amb una persiana mig abaixada i una cortina blanca encara tamise mes la claror. Al sentir el soroll es desperta i amablement saluda la Marta que s´asseu davant al costat de la seva muller.

La Marta m´entres treu els papers d´una cartera vermella dona una ullada a l´habitació, és blanca , endreçada sols hi ha un moble a on descansa una tele parada i uns prestatges amb algun llibre i figures i a l´altre cantó un quadre , un dibuix fet amb llapis, sembla una marina , li recorda vagament un indret conegut , que en aquell moment no sap on és, segurament degut a la calor que ha passat tit el dia, troba que el pensament tèrbol.

L´home en veure que la Marta mira el dibuix li diu,
- Bonic oi?
- Si respon la Marta, el trobo d´una bellesa especial, em recorda algun paisatge i ara no sé on murmura, però si molt bonic.
- I tant que ho es diu l´home és un Dalí autèntic i això es Portlligat somriu satisfet. La seva muller assenteix i diu. És el nostre tresor potser el tindríem de tenir amagat, però és tan bonic que fa pena no lluir-lo a la paret.

La Marta mira fixament a la parella i pregunta, el puc veure més a prop?
- I tant diu la dona, mira mira, aquest no el veuràs en un museu.

La Marta s´apropa al quadre i si, veu la signatura de Dali , es veu clarament, clar que ella no és una entesa, potser no és ni autèntic, però les quatre ratlles que formen el paisatge tenen un no se què que sols de mirar.lo li donen autenticitat i murmura. Precios !!!

I tant diu l´home, ara no endevinaries mai com va venir a les meves mans oi ?. Ni en mil anys ho endevinaries . Si no tens massa pressa t´ho explicaré.

I tant diu la Marta i es torna a asseure a la seva cadira de boga enfront l ´home. Digui, digui diu........

Doncs mira nena, eren anys cinquanta ,jo feia la mili llavors tenia vint anys i de maniobres un dia vàrem anar a Cadaqués, muntarem el campament prop de Portlligat i a la nit uns companys vam baixar a la platja. Llavors no era com ara, no es veia ni un turista enlloc, sols hi havia la casa de Dalí, vaja no era ni tan gran ni tan bonica com ara. Al sentir les nostres veus va sortir de casa seva, anava només vestit amb un llençol i portava un llum de carburo a la mà. La Gala va sortir al darrera, anava més o menys igual.

- Potser era una túnica blanca, va fer la Marta.

Potser si diu l´home però portava un llum de carburo als dits això si que sé el que era, potser tu no. Ens vàrem posar a xerrar i al veure'ns joves i vestits de soldat segur li vàrem fer pena. Va dir a la seva dona, anés a buscar una ampolla de xampany , llavors al cava en dèiem xampany . Al cap de poc va sortir amb una ampolla no gaire fresca uns quants gots i ens asseguérem damunt una barca de pescadors tombada del reves i vam veure. Ell xerrava i xerrava, no tenia gaire ni cap ni peus tot el que deia, almenys jo no l´entenia de res. Sabia era un bon pintor pero estava més sonat que un llum . el final ens va fer passar al que devia ser el seu taller, jo admirava els seus quadres, eren bonics , entre ells hi havia dibuixos jo vaig agafar amb les meves mans al que veus penjat a la paret i el mirava fixament. Ell que no ni passava ni una em va preguntar . Que t´agrada xicot?
-Si vaig dir jo, doncs té va dir , va agafar un llapis i el va signar , m´entres deia, al final jo l´hauria cremat al foc i va riure sorollosament, potser algun dia en faràs quartos i tot . La seva dona que mirava fixament a un meu company rosset i va acabar agafant-lo de la má i s´el va emportar casa endins, va assentir. El meu marit és diví, va dir tot el que toca és torna or com el rei Mides,

- Jo no sabia qui era Mides ni que volia del meu company. Va continuar bebent xampany en va anar a buscar més fins que tots estàvem una mica pets. Va ser una nit estranya. En Dalí bevent i parlant nosaltres escoltant i la Gala i el company rosset desapareguts per una bona estona.

Era de matinada quan vàrem tornar a les tendes, jo amb el meu dibuix caragolat i lligat amb un fil que em va donar Dalí i el meu company rosset assegurant que s´havia tirat la Gala, posàvem tots els peus plans, no ens aguantàvem gaire drets. Recordo que quan varen tocar diana tenia un maldecap de mil dimonis. Aquell dia vam aixecar al campament i no recordo si vam anar a Castelldefels o a Ripoll, però vàrem marxar de Cadaqués això sí que ho sé. I des de aquell dia tinc el dibuix. Que et sembla noia?

Llavors la Marta somriu i ja no li queda cap dubte del fet que veu un Dalí autèntic. Mira la parella i els diu.: Els felicito poca gent pot dir té un Dalí a casa seva, i saben tenia raó la Gala, Dalí era com el rei Mides, però jo crec que no en va ser mai gaire conscient,ell pintava i pintava era la seva passió. I ara si volen podem passar a l'assumpte que m´ha portat aquí .........