QUADRE 9: LA PELL

Un relat de: rober
QUADRE 9: LA PELL

Quantes frases fetes, que hi ha amb la paraula pell:
Canviar de pell.
Deixar-hi la pell.
Ésser dur de pell.
Estar a la pell.
No cabre a la pell.
Posar la pell de gallina.
Salvar la pell.
Tenir la pell fina......
Però, per a mi el més important no és la pell és el que hi ha sota.
-----
Davant nostre teníem una noia que anava vestida amb roba molt ample, que impedia que se li veiessin les formes. El mateix passava amb el seu cabell llarg i despentinat que li tapava la cara.
No ens podíem guiar per cap referència de la seva imatge, per saber com seria o cap a on anirien els trets.
------
Estic farta de l’esclavitud de la imatge, el vestir correctament, el anar pentinats amb les tendències actuals i maquillats per tapar la nostre veritable cara. De què serveix tota aquesta parafernalia si el més important és el que està sota la nostra pell, amb el que pensem, sentim, patim i vivim.
De què serveix, que una noia s’arregli per estar “més guapa”, quan el noi que s’enamori d'ella no ho farà per la seva imatge, sinó per la màgia de l’amor, ja ho diu la dita “l’amor és cec”. Llavors, perquè aquesta pressió social i consumista de la imatge.
Quants cops hem sentit la frase “que mona que és aquella noia però millor que no obri la boca”, potser perquè el que hi ha sota la seva pell està podrit.
Perquè amaguem sota el maquillatge, el reflexa del nostre cansament a la cara, és que som una societat tan hipòcrita que ens hem d'amagar del nostre estat.
Quins pensaments hi ha sota un cabell ben pentinat, que són millors o més purs que els d’un cap despentinat?.
L’essència de la persona, el que ens distingeix dels altres en el més profund, és la nostra personalitat el nostre jo i a vegades està tan disfressat que ni nosaltres mateixos el reconeixem, amb tot això no vull dir, que no haguem de cuidar els nostres cossos, ja que, és la casa on viu el nostre ésser, el nostre esperit.
Jo em cuido, vigilo el que menjo, faig esport i mantinc uns hàbits de higiene adequats. Però, vull que em jutgeu pel que sóc, vull que veieu la puresa del meu ésser perquè quan més pur sigui i menys amagat estigui sota capes de roba de disseny i bijuteria barata més podreu gaudir de la meva presencia, com a esperit lliure que sóc.
------
En aquell moment la noia es va treure les botes que duia i la faldilla ampla, a sota hi va aparèixer una minifaldilla ajustada, mostrant les seves formes arrodonides i unes mitges cristal·lines vestien les seves cames atlètiques. Desprès, es va treure el jersei, que almenys era quatre talles més gran, per aparèixer una camisa de seda turquesa, descordada fins el naixement dels pits, on en cada moviment s’insinuaven les seves formes sensuals. D’una bossa que hi havia al terra en va treure unes sabates de tacó d'agulla que accentuaven la seva esveltesa i per últim va agafar un raspall pel cabell i se’l va pentinar i es va fer un monyo, uns tocs de maquillatge ràpid i davant nostres teníem una noia deu.
----
Aquí teniu la imatge estàndard duna model. Vaig tan disfressada que no sabeu qui sóc, en realitat i la meva ànima està tant oprimida amb aquesta imatge que està perduda.
El meu cos és el mateix, però la meva llibertat d'esperit no. Estic tan perduda, que no em reconec, tot són capes.
Sóc una model més, sense personalitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: