QUADRE 13: INCERTESA

Un relat de: rober
QUADRE 13: INCERTESA

El despertar-me al matí en aquest estat de semi-consciència, en què tot el món és el de les sensacions, els primers raigs de llum passant a través de les persianes mal baixades, escalfant-me intermitentment la cara, la suavitat, l’olor i el frec del llençols que fan amb els primers moviments voluntaris del cos, fa que em transportin al passat de la infància, on el despertar és el mateix, amb la diferència que sento el soroll del feinejar de la mare per casa, l’olor de les torrades acabades de fer i els primers sons del dia avisant-me de què m’haig d'aixecar per anar a escola.
No he de pensar, tot funciona amb els automatismes apressos de la rutina diària, sobre la cadira la textura de la roba preparada el dia abans, dins la motxilla mig oberta l’olor dels llibres de text, els llapis de fusta i la goma desborrar, esperant que hi posi a dins l’entrepà de l’esmorzar que la mare deu està fent en aquests moments.
Per la intensitat de llum que entra a l’habitació sé que s’acosta la primavera i que m’espera un dia blau. Rodes de cotxe trepitjant les pedres del camí, el pare marxa a treballar, però abans els seu llavis suaus m’han donat un petó de comiat i els pels del seu braç m’han fet pessigolles al abraçar-me. Intento retenir l’essència del pare, doncs no el veuré fins al vespre.
La tranquil·litat de saber el que passarà, la sensació de pau, d'estar tot controlat. Acabant d'esmorzar m’aniré a l’escola, baixant pel carrer tocaré les plantes del camí amb la ma i em quedarà l’aroma del verd durant una bona estona, quan estigui dins la classe només hauré d'apropar-me la ma al nas i recordaré el camí fet i les ganes de llibertat per sortir al pati, on els crits dels nens amb l’olor dels seus entrepans amb fa venir molta gana. El matí es fa interminable.
El dia d'un infant és llarg, està ple de moments intensos, però repetitius que donen molta seguretat, però que alenteixen el temps, mai arriba l’hora de tornar a casa per retrobar-me amb les joguines, l’aroma del plàstic perfumat de les meves nines preferides, la plastilina multicolor, mil vegades barrejada i creadora de formes indefinides, diferents, submises al desig de la imaginació.
Sensacions quotidianes, de pau, d'amor, d'equilibri. L’olor del brou per sopar inunda la casa, la meva llar, el meu refugi.
M’he de treure la mandra dels llençols, retornar al present, on estic ara. Sóc una dona jove, adulta i el primer que necessito és l’escalfor d'una bona dutxa, gotes d'aigua caient sobre la meva pell vermella, la boira inunda el bany, els narius se’m obrem i entren totes les sensacions d'un nou dia.
Un nou dia, però controlat, abans de vestir-me engego la cafetera i mentre vaig sentint i olorant el degoteig del cafè a través del filtre, em vesteixo, sempre el mateix ritual. Les costums donen seguretat: ara ve l’hora del maquillatge, cada color de pintallavis té un raó de ser, calculada, per com em sento aquell dia: rosa; suau, amable, tendre i pacient; marró, els peus a terra ,calculadora, realista i freda; vermell, nerviosa, agressiva, símptomes premenstruals. Les arracades són importants, la seva lluentor, intensitat i color han d'anar d'acord amb el maquillatge.
Surto al carrer, els sorolls quotidians de la ciutat em donen tranquil·litat: el grinyolar dels frens de l’autobús; el gas de les motos; les converses perdudes dels vianants amb qui em creuo; l’olor diferent de cada establiment al passar pel davant. Sempre la mateixa ruta, cares semblants, olors idèntics. L’oficina: sons de teclat d'ordinador, timbre de telèfons, xiuxiueig de converses amagades, cares absents d'ànima concentrada amb la feina. El dia passa, torno a casa, de camí compro el que necessito i arribo a la meva llar, pau, tranquil·litat, refugi de sensacions controlades.
I és quan penso en el futur que m’envaeix el terror, i desprès què?, no hi ha cap sensació, cap olor quotidiana ni textura familiar. És una incògnita, no hi ha seguretat, no puc esperar res, és l’absoluta incertesa.
Incertesa inolora, incolora, freda, llunyana. El pànic m’inunda no puc pensar en un futur llunyà perquè el desconec totalment, és imprevisible no em ve al cap cap sensació familiar a que associar-lo, tan sols el res.
El res és el buit, sense oxigen ni existència i aquesta percepció de no res m’aterra, m’immobilitza em bloqueja. L’ansietat apareix davant el desconegut, altera els meus sentits i sóc incapaç de notar cap sensació. No hi puc pensar, només vull la quotidianitat del meu dia a dia amb las meves percepcions conegudes que m’alliberen de la pura incertesa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

21 Relats

11 Comentaris

1569 Lectures

Valoració de l'autor: 8.86

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com