QUADRE 11: TRANSFORMACIÓ

Un relat de: rober
QUADRE 11: TRANSFORMACIÓ

A vegades, intento recordar quan va començar la meva consciència real en aquest món. En quin moment de la meva infància vaig començar a sentir-me com a persona i adonar-me de la meva feblesa. Feblesa que ja de ben petita la cobria amb una capa de indiferència al voltant meu, era una manera de protegir-me de les coses o persones que em feien mal. Això m’allunyava de la realitat i creava un món imaginari de jocs i personatges, però que no deixaven evolucionar el meu jo perquè no solucionava els conflictes que es presentaven i formaven part del meu dia a dia, no els discutia, no m’hi enfrontava. Era la vida que tenia. Les coses eren així; amenaces d'un pare massa estricte, una mare massa freda i uns germans que utilitzaven la seva força per imposar els seus desitjos, feia que cada cop més jo crees una capa més forta i resistent. Negant-me a mi mateixa el dret a sentir les meves emocions i transmetre-les a l’exterior, per por de perdre el control i de represàlies. Per mi, sentir emocions era equivalent a partir. Per poder anular aquesta sensibilitat havia de crear una façana un mur infranquejable que no deixés traspuar aquesta inseguretat meva vers el altres ,vers al món.
Quan era molt petita, els adults veien aquesta capa que havia creat com una timidesa o introversió naturals en certs infants. Quan em vaig començar a relacionar amb els meus companys de classe i amics d'altres activitats sempre feia el que estava ben vist i quedava bé i la majoria de cops no tenia res a veure amb el que jo sentia, en realitat, és a dir, ni jo mateixa sabia el que sentia de tan amagat que ho tenia. Desprès, a l’adolescència en que els cossos i les ments canvien, quin camí havia d'agafar jo per mantenir-me fora de perill per no perdre el control d'unes emocions reprimides i desconegudes, que delataven el meu veritable jo?.
Quin camí agafa un adolescent?.
Com pot amagar el que de veritat sent?.
Com pot convertir-se en una perfecte desconeguda per si mateixa?.
Quina és la millor capa?.
La resposta va venir sola i paulatinament, sense adonar-me, agafant hàbits addictius que eren perfectes per anul·lar-me a mi mateixa.
Primera addicció, el fumar.
Quedava tan bé tenir una cigarreta a la ma, us hi heu fixat mai lo elegant que queda una dona amb una cigarreta entre els dits, a prop de la cara, i la de nois i noies que s’apropen a tu perquè sembles més gran i interessant i les complicitats que genera: em dones foc; ostres tu, m’he quedat sense tabac, i ara tinc mono, me'n passes un; és que jo si no fumo no sóc persona.
Quanta amistat falsa, quanta tonteria.
Cigarreta rere cigarreta anava cremant el meu temps, m’anava allunyant de mi mateixa, el fum del tabac ho envoltava tot, era perfecte per mi, havia aconseguit un altre capa.
Segona addicció , els porros.
És tan simple i senzill com estúpid, és que a mi el tabac normal ja no em fa res és massa fluix, necessito alguna cosa més forta, una excusa com un altre.
És que mira, al mati quan jo surto de casa em fumo un porro i la vida és més suportable, i m’ajuda a aguantar els profes del insti i algun que altre idiota de la classe. M’ajuda a relaxar-me, és que la vida no és això, a veure si m’entens jo podria estar viatjant, coneixent nova gent, xerrant passant-m’ho bé i en canvi he d'estar aguantant aquesta merda de vida.
M’oblidava que per aconseguir els nostres somnis siguin quins siguin s’ha de treballar i estimar el que fas i gaudir de totes les oportunitats que et dóna la vida i això ho enterrava perquè volia dir que m’havia d'implicar emocionalment, importar-me el que volia fer i lluitar-hi.
Alguna cosa amb mi es començava a rebel·lar dins el meu cap, sentia una veueta que em dia que començava a perdre el control i jo la feia callar, amb un altre porro.
Ara, el insti s’havia convertit com a punt de trobada per fer campana de les classes i anar a voltar, i voltes i xerres de lo dur que és el món, que tot és molt complicat, que no és just i al final de tot no fas res només xerres i xerres. Estupidesa rere estupidesa, converses sense sentit. Farts de no fer res, d'estar perduts, acabes en un bar.
Tercera addicció, l’alcohol.
Veus cervesa, és fluixa i barata però costa molt de pujar, l’has de barrejar amb algun “xupito”, però el dolent és que vas molt al lavabo i que fas pudor a alcohol. El millor són les begudes blanques no et deixen mal alè i la gent no sap si vas bolinga per l’olor. Has de vigilar que no et donin vozca o ginebra de garrafa, perquè si no faràs unes vomitades molt guarres. Ostres, el whisky és molt car si el vols bo i ja m’entens jo no treballo els hi haig de pispar els diners als pares i si n'agafo massa es queixen i llavors hi ha mal rotllo a casa.
Del insti ja ni m’acordo, no sé ni quin curs faig, de fet ara ja quedem directament en una plaça i allà decidim quina ruta de bars farem. Hi ha setmanes que fem diferents barris de la ciutat, d'altres escollim bars temàtics i quan és final de mes, quan els pares ja no tenen pasta fem la ruta dels bars més cutres de la ciutat i evidentment en un d'aquests bars és on en van oferir la que hauria de ser la meva última addicció.
Quarta addicció, les drogues.
Bé, tranquils no sóc cap ionqui i no ho he estat mai. No he pres mai drogues dures, és més, el que hem va fer parar va ser veure l’efecte fulminant que tenien en la gent del meu voltant. Van quedar totalment anul·lats, ja no eren els meus amics, si és que ho van ser alguna vegada, només pensaven en xutar-se, no sabien ni parlar, no vocalitzaven bé, eren incapaços d'argumentar res, només vivien pel següent “xute”.
Els vaig veure, vaig veure els seus efectes i la veueta rebel de dins meu va fer la pregunta que em va canviar radicalment, vull això per mi?, no!.
La veueta.
Feble, fluixa, tremolosa, plorosa, agònica. Així va ser la meva veu interior quan em va parlar, era l’últim alè de l’essència del meu ser i si no li feia cas desapareixeria per sempre dins el món de les addiccions.
Per primer cop la por em va salvar la vida, què estava fent?. Amagar la intensitat dels meus sentiments s’havia convertit amb la meva raó de ser i per aconseguir-ho havia d'utilitzar les drogues, que al mateix temps feien de còmplices homicides del meu esperit.
Vaig sortir del bar i vaig anar a parar a un racó d'un parc, amagada entre matolls, allà per primer cop en molts de temps vaig plorar. Plorava pel que m’estava fent a mi mateixa i per la impotència d'acceptar-me tal com era. Desprès de desfogar-me vaig començar a riure sense control, m’havia escapat pels pèls. La veueta m’havia protegit davant la xeringa, sinó, ella moriria. Quan es va morir la veu interior dels meu amics?, la van sentir mai?, o no li van fer cas?.
Tenia molt camí per endavant, primer vaig haver de lliurar-me de les meva dependència física. Va ser dur, però molt més dur va ser i és acceptar l’essència del meu ser. Sentir-lo, escoltar-lo i parlar amb ell. Però, cada cop que faig aquest exercici estic més a prop de trobar la pau en mi mateixa sense cap agent exterior per falsejar-la i el més bo de tot és que em sento molt còmoda, tranquil·la i feliç de saber resoldre els meus conflictes diaris tant interiors com exteriors.
Ara, ja sento la meva veueta, clara, neta, lúcida i tranquil·la. Crec que la vaig poder notar gràcies a la intensitat del meu interior, allò del que sempre havia fugit.
La transformació s’havia complert i la papallona havia aparegut desprès que el cuc fes moltes capes per protegir-la de l’exterior, encara que jo les havia creat per protegir-me de mi mateixa.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de rober

rober

28 Relats

14 Comentaris

2331 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Nascuda a Barcelona i actualment resident al Vallès oriental.
Gràcies pels vostres comentaris.
Per qui vulgui contactar en privat.
merigalo@gmail.com