Quadern de petita literatura combativa (i2)

Evitar el resclosit
Resclosit? Què dimoni és un resclosit? És una cosa, un tipus de persona, un animal? Un adjectiu, un adverbi? El gerent li ha dit: "Eviti el resclosit dels documents més antics...". No pot aixecar-se i dir-li al seu cap, el primer dia de feina, que no sap què ha de fer perquè no entén una paraula. El primer encàrrec i ja està a punt de rebre un càstig per marxar de la feina anterior com ho va fer. Se'n va anar dient-los a tots que eren uns inútils, que aquell hotel semblava un oceà d'incompetències més que no un "Mar de la Tranquil·litat", com deia l'eslògan. Ell és administratiu. Ara ha passat a un hotel que es diu "Desembre". La paret de l'entrada està coberta d'una heura preciosa i té una font a l'entrada. No només té més classe que el precedent sinó que cobra més. Però es mor de vergonya en pensar que, a les primeres de canvi, ja no comprèn les instruccions. I si s'ho inventa? No. Encara no té Internet i no hi ha diccionaris en un hotel. Decideix esperar-se a les cinc, marxar i preguntar-ho a casa. Què has fet avui? Res, dirà, esperar un resclosit.

Regarem el desert amb la vostra sang
Els cadàvers s'escampaven per tot el desert i s'enfilaven pel turó on onejava la bandera dels vencedors. La terra xuclava la sang dels milers de morts. Havia estat una carnisseria sense precedents, o això pensava el Tinent que ara, minuts després de la batalla, era atès per un oficial metge. Se sentien els crits de dolor dels ferits i la fortor de gangrena entrava ja dins la tenda. El cor encara li bategava amb força, recuperant-se d'hores de lluita per la supervivència.

- Són només un poble primitiu -havia dit el General-. Acabaran agraint-nos que els haguem descobert.

Primitius que havien defensat la seva terra fins que no en quedà cap dempeus. Quan els primers auxilis foren conclosos, el Tinent sortí de la tenda i tornà a contemplar la barbàrie. El sol colpejava amb energia aferrant-se-li a la pell blanca. Fils de suor li regalimaven pel rostre abatut mentre centenars de mosques es disposaven a obtenir un festí. La bandera, per la manca de vent, era un drap inert lligat a un pal. El desert es negava a emportar-se'n el sabor d'allò que, més que un descobriment, havia estat una bogeria. Descobrir què, pensà, si ells hi eren abans.

Escepticisme
Amb la meuca agafada pel clatell fent-li una fel·lació, els pantalons i calçotets sobre la làmpada, tot suat i amb una samarreta dels Lakers i una gorra amb trompa d'elefant, l'individu encara va tenir els pebrots de dir-me que allò no era el que semblava. I jo l'estimava, senyor Jutge, de debò. Havia pagat un detectiu privat per investigar les seves infidelitats, convençuda que serviria per demostrar que eren mentida, és a dir, que ell m'era fidel. El maleït investigador, però, va fer-me veure la realitat quan m'invità a pujar al pis, davant el meu escepticisme. En el moment d'enxampar-lo in fraganti amb la puta, em va entrar una ira que desconeixia fins aleshores. Per això vaig fer-ho, senyor Jutge. La meva parella de tota la vida, que tant bé cau als meus pares, m'era infidel a casa meva. La casa que el papà ens pagava. Jo l'estimava, des que ens vàrem conèixer a l'institut, amb bogeria... Què podia fer si no? Repetia: "creu-me, pastisset, creu-me". La meuca va sortir corrents despullada quan vaig treure la pistola. Ell es va posar a plorar i, què vol que li digui, em va fer pena. Per això vaig matar el detectiu, senyoria...

El pou de l'existència
Què hi faig jo aquí? Qui és la persona que dorm al meu costat? No reconec les dues nenes que venen de bon matí a fer-me un petó. El sabor de la melmelada de gerds... el recordava diferent. El meu cotxe no corre tant com jo pensava... És com si cada vèrtebra de la columna vital m'hagués girat uns graus i ara estigués enfocat cap a... on? Amb els ulls clavats al mirall retrovisor del cotxe, uns ulls que abans creia marrons i ara veig verds, m'entra vertigen, precipitant-me al pou d'una existència que no tolero. He fet cada matí el mateix des de... quan? I avui, per què tot esdevé estrany, distant, forà...? En una feina que no sé fer em saluden persones que no sé ubicar. Falla alguna cosa, alguna cosa que fins ara havia escombrat sota la catifa i ara es rebel·la, no vol més silenci. Potser no falla res, només una minúscula incidència com la d'ahir fa que avui, tot resulti diferent. L'estabilitat esdevé monotonia, el benestar incomoditat, el plaer complaença... Què hi faig jo aquí? I per què no vens a donar-me una explicació? Vine a dir-me que, simplement, el trobar-nos ahir no fou casualitat.

Sense rastre
El cadàver jeu al seus peus. Del dit índex de la seva mà esquerra nota gotejar encara la sang calenta. Amb la dreta prem fort l'obre-cartes, botxí material de l'execució. Sua. Sua tant que els ulls es defensen parpellejant del líquid que els provoca coïssor. Les cames li fan figa. La finestra de l'Hotel Plaza mostra la nit barcelonina amb les fonts de Montjuïch al fons, ara callades. Després de la cridòria de la discussió, dels cops i la música de fons, el silenci que regna a l'habitació fa que li xiulin les orelles. No sent crits de victòria dins seu, ningú el felicitarà per allò. El CD s'ha acabat, la discussió també. El cos del mort ha esdevingut un moble més, silenciat per obligació.

El impuls frenètic d'uns segons de ràbia, mogut per les paraules feridores, pot provocar la pèrdua de tota la llibertat que ha tingut fins ara. I si l'enxampen? Respira fons, i s'activa després d'un minut en que estava tant mort com qui reposa al terra. Ha d'esborrar de tota la casa les seves petjades. Neteja enèrgicament cada porus de les seves mans, frega el sofà, renta l'obre-cartes i el desa al seu lloc. El parquet, les cadires… Què ha tocat? No ho recorda. No pot deixar cap rastre.

L'endemà, l'assistenta el troba netejant, compulsivament, cada una de les anelles de la cortina, amb la cara perduda, mentre va repetint: ja acabo, ja acabo…

Una nit més
L'efecte de les drogues començava a decaure, com ho feia la seva joventut, deixant pas a la creixent maduresa imposada per la força. Les cames ja no li feien figa, podia alçar-se i caminar, anar fins al lavabo on feia estona que desitjava buidar la bufeta. Un rellotge de paret, lleig com poques coses, marcava les set i quart del matí. Si no anava errat era dijous. La festa havia estat bona, pensava pixant. Llàstima que la majoria havia quedant Knock Out massa aviat, per culpa d'aquella pastilla amb el dibuix d'una poma. El camell habitual havia assegurat que era la hòstia, però resultà tenir massa cavall i les ganes de ballar deixaren pas a escenes relativament tristes, estirats als sofàs fent cares amb pell elàstica i movent la mandíbula com a malalts. Ell, quan estava serè, s'intentava convèncer que no tenia ja edat per aquelles festes, però quasi cada cop que hi havia oportunitat tornava a caure-hi. I una altra nit sense dormir, i demà a treballar, amb lleganyes, amb el perill de caure de la teulada des d'on observava la multitud dispersa de la ciutat... Feina d'antenista que menyspreava. Ara feia una estona havien marxat els últims i només restava ell dempeus, l'amfitrió dormia feia hores. Tota la nit parlant lentament, boca pastosa, tota la nit amb música que de dia no suporta... No sabia si n'aprendria algun dia, ni si volia aprendre'n. Aquelles nits de vetlla el mantenien aferrat a la joventut que se li escolava.

Des del soterrani
La pluja queia de forma constant des de primera hora del matí. Des d'on ell era, veia la lluerna que, normalment, deixava entrar algun raig de sol però avui només permetia una tènue grisor, convertint el soterrani en quelcom més llòbrec del que ja era. Lluerna que esdevenia una petita però inabastable sortida al món exterior, que tant enyorava. Allargant el coll fins fer-li mal, podia distingir de tant en tant els vímets que tapaven finament la llum grisa. Parant l'orella amb un màxim de concentració, li semblava que les gotes de pluja repicaven el ritme d'una cançó. Al voltant de la lluerna, la pintura clivellada li feia pensar que, potser algun dia, la fusta cediria i entraria aire fresc, oloraria l'alzina del final del jardí. En el fons però, què importava? Per molta llum, pluja o aire que li freguessin la pell nua i tallada, seguia depenent de la seva raptora. Les mans lligades per ferros a cadenes que penjaven del sostre, els peus tancats dins una caixa de fusta, la cintura controlada per una corda forta i espessa i al coll, com un gos, una anella d'acer. Després de les tortures de mitja tarda, la finestra que donava a l'exterior, que ara era plena de petites espurnes d'aigua regalimant fins al terra, esdevenia l'únic lloc on mirar. Havia perdut la conta dels dies que feia que era en aquell soterrani, presoner en el fons, no d'una malalta o una boja, sinó de la seva imprudència, del seu desafiament al desconegut.

La va conèixer per Internet feia només uns dies, les seves propostes lascives l'excitaren tant que no va veure res estrany a l'inici, fins que es trobà com ara. Havia canviat la finestra de l'ordinador per la del soterrani. Ara ja sabia que no li agradava el masoquisme.

L'espia
Cobert per un silenci omnipresent, el fill del rabí intentava passar desapercebut, en la seva missió secreta i personal, d'escoltar la reunió setmanal de cabalistes. Es mantenia aferrat a les parets de l'obscur barri, no podia creure que hi visqués ningú decent. Se sentien disputes i crits, tot feia tuf a mala vida. De tant en tant, obligat per la dispnea heretada genèticament, s'aturava a recuperar l'alè.
Finalment, arribà sota la finestra que cercava i mirar el rellotge de butxaca: ja era l'hora, pensà tot tocant el remontoir per assegurar que no se li havia parat. Parà l'orella per sentir els cabalistes. Al cap de cinc minuts ja no sabia de què parlaven, s'havia perdut si és que, en algun moment, havia estat allí. Només va entendre que preparaven la recepció
d'algun membre nou al seu grup. També discutien entre ells, un deia que no entenia perquè discutir tant sobre aquell conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, si cada cop els feien menys cas i eren menys populars. Els altres digueren que això es devia a que els consideraven perillosos. L'espia, apuntà totes les paraules que no havia entès en un bloc i es digué a ell mateix: "Colla de sonats utòpics", i tornà cap a casa.

Una vida de retalls
Va mirar la màquina, ara segellada pel govern. Tants beneficis que li havia reportat i encara no l'havia feta servir mai. Primer foren els rics, després quasi bé tothom. Tants viatges en el temps havien provocat un seguit de canvis significatius en el present, anomenats "paradoxes", provocant que el meticulós Departament de Lleure decidís promoure la llei que prohibí retornar al passat. Encara no se sabia com viatjar al futur.

Va recollir les seves pertinences, el silenci imperava en el gran estudi sempre tan ple de gent: científics, sociòlegs... i turistes disposats a pagar molts diners per veure els avis, besavis... escoles que feien classes pràctiques, historiadors que volien conèixer la raó de la seva vocació... A la paret del despatx, junt als mussols de porcellana de diferents èpoques, que col·leccionava emotivament, hi havia les fotografies del seu passat, que ja no tornaria: ell amb Voltaire, ell i Nietzche passejant per la vora del Rhin, el petó amb la Garbo, el disc dedicat per Marilyn ... Ell, de fet, no tenia passat propi, gairebé. Des que va inventar la màquina del temps, s'havia deixat atrapar per la seva màgia i vivia del passat en sí, de la memòria de la història.
Per culpa dels turistes que incomplien les normes i provocaven petits canvis, tot se n'havia anat en orris. Ara hauria de modelar el seu propi present en base a un passat fet de pedaços de la humanitat. Tota l'adolescència tancat al laboratori investigant, tota l'edat adulta viatjant en el temps. Com a seqüeles un càncer cerebral que el mataria en molt o poc temps i principis d'esquizofrènia que, amb la medicació, li havien impedit seguir investigant. Havia esdevingut una mera figura decorativa, pintoresca, un retall més de la història a qui, potser, visitarien homes del futur quan ell ja fos passat.