Quadern de París 3

Un relat de: franz appa

És cert que un creu que la llum de la tarda
a París és igual que a la comarca
d'on ha partit i on ha quedat
el caliu que sap que li caldrà.
Quan arribi la nit,
quan tot se li faci fosc,
i la fatiga treni ombres als seus peus cansats,
un llast a les passes lentes del crepuscle.
Quan el silenci caigui
i no hi hagi més llums que les intermitents clapes
dels fanals dels carrers a fora de l'hotel.
És cert que un creu tenir la clau dels records
i que controla un món que no comprèn,
que li és estrany com un mot
en un llibre escrit en una llengua
que se li escapa i, tot i així, coneix.
És cert que els carrers que veu
són propers als que té a prop seu,
i que retrobarà
quan haurà tornat.
Però, ¿quin indescriptible buit
li reté l'estómac com si un gran pes
li fos retut sense entrebancs
Toujours, toujours et tout à l'heure?
I és que manca tot
el que ha restat a la llar,
un perfum, una veu, un cel,
uns ulls que et reconeixen sense veure't,
una pell que no necessites tocar
per saber com és i quin calor té.
És cert que em manques ara,
tot i ser-hi tan present,
tan cosida a mi
com l'aire parisenc
en aquest moment.


20 de setembre de 2002

A Elena,
Toujours.



Comentaris

  • dacar | 22-02-2008

    Un poema ple de sensacions físiques (les que es viu lluny de casa) i sensacions de l'ànima (les que esperen a la llar), amb les que jugues hàbilment (la percepció física de la llum de París s'assimila a la de l'indret d'origen, "els carrers que veu són propers als que té aprop seu"), i amb aquest joc la veu del poema sembla buscar un consol amb efectes balsàmics sobre una enyorança que acaba pesant més que no pas els subterfugis de la ment per intentar enganyar els sentits. Ni tot el « charme » de París pot amb el que tenim a casa… Al final del poema aconsegueixes "reconciliar" el record de la persona estimada amb el fet de ser-ne tan lluny a través de l'aire de París. Ben trobat.

  • Cucut![Ofensiu]
    La Flâneur | 21-02-2008


    Primer de tot moltes mercès per la benvinguda.
    Estic segura que RC és un indret ben càlid.
    Respecte "Quadern de París 3" deixa'm dir-te que m'ha fet retornar a París altra vegada!
    París és molt especial, massa i tot potser! Jo me'n vaig enamorar... I sovint les coses menys rellevants i insòlites del dia m'hi fan pensar, però no arriben al punt de fer-me caminar prop del Moulin de la Galette, com ho han fet les teves paraules plenes de tu, d'un tu ben autèntic...
    L'enyor pesa molt, i suposo que l'enyor des de París, encara pesa més...
    Gràcies per aquest bocí enorme!

    La Flâneur

  • La lumière est toujours dans tes paroles...[Ofensiu]
    deòmises | 21-02-2008 | Valoració: 10

    I m'agrada il·luminar-me de tant en tan els racons foscos de la meva ànima, que desconeix el perquè de deixar-se seduir per les imatges més verídiques, les més clares, les més pures.

    La llum, per sempre, i sabré valorar les estones de tenebra quan no sàpiga d'ella.

    Gràcies, Franz, d.

  • Clau de certeses[Ofensiu]
    Unaquimera | 19-02-2008

    Un poema amb un caliu especial, que m'ha sorprès per diferents raons, des de les més formals fins les més etèries, i que m'ha provocat un torrent d'associacions, un devessall d'evocacions poètiques gairebé a cada vers...
    "És cert que un creu que la llum de la tarda
    a París és igual que a la comarca
    d'on ha partit i on ha quedat
    el caliu que sap que li caldrà.
    Quan arribi la nit, quan tot se li faci fosc,"
    pot
    "saber, como saben los mendigos y los perros del alba,
    como intuyen los alumnos y callan los profesores,
    que la belleza no está en la oscuridad
    sino en las ruinas de la luz." .
    "És cert que un creu tenir la clau dels records
    i que controla un món que no comprèn,
    que li és estrany com un mot
    en un llibre escrit en una llengua
    que se li escapa i, tot i així, coneix."
    i és que
    "En altres temps la realitat em va
    semblar un excés. Ara és una paraula
    exhausta. Com tot intent d'explicar-la"
    "És cert que em manques ara,
    tot i ser-hi tan present, tan cosida a mi
    en aquest moment.."

    "Si tu m'oblides, quedaré mort sense que ningú ho sàpiga".

    Cada nova lectura, un nou dubte i un bell ressò... El teu poema se m'ofereix com una clau de certeses en mans alienes!

    T'envio una abraçada de les que no es marceixen ni caduquen mai, per a toujours et tout à l'heure,
    Unaquimera

  • L'hom es compromet.[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 18-02-2008

    Des de l'"un" cap al "jo"... Preciós aquest zoom que has fet des del teu adonar-te del món exterior fins a endinsar-te en tu mateix des de i cap a l'altra persona, en la nostàlgia de les petites quotidianitats, en l'amor que dóna l'hàbit, en un món pacientment, sòlidament construït, si em permets usar paraules teues. Sòlid, com el teu talent creador, com la teua extremada sensibilitat.
    Una abraçada, i també un esguard admirat.

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167751 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com