Puto plànning (o el mona-mico-teista)

Era ben bé mig matí i no es podien distingir de cap manera. La boira espessa com sèmola ocultava els turons, els havia engolit. La humitat besava la vorera que esdevenia lliscosa i lluent com el cos d’un gran peix.

En Bur –li havien escurçat el Wilbur- burriquejava amb els rínxols d’una nina plena de pols que feia segles havia confegit segurament una tia àvia que netejava les olles amb eficiència i després feia la migdiada respirant fatigosament amb l'asma que la duria al sot.

L’home de cinquanta-sis anys estava llençant quatre de cada cinc coses, bons consells anticaos, o la saturació ofega l’ànima perquè els records en format tangible tenen un pes d’afegitó. Així doncs, en Bur tancava els ulls quan la decisió era massa difícil i...cap a la caixa del que calia extirpar.


La nina del tipus Pepona va caure entre tot ple d’objectes que no tornarien a la vida que havien compartit. Així és l’existència, i més la seva, a les nostres mans. Aquest pensament va entristir en Bur, però va fer el cor fort.

Va trobar aleshores un paper de llibreta d’anelles amb l’espai entre ratlles ample i doble i que no era de criatura. Havia pertangut a la Duoda. L’home va recuperar un somriure que el temps no havia escardat. La Duoda, el nom d’una duquessa de Septimònia –per jugar li deia d'Octimònia o de Nonamònia- i ella el primer cop li havia preguntat com ho havia descobert i ell li va respondre que quan ‘una cosa’ t’interessa investigues perquè un neguit t’hi empeny.

La Duoda era tan maca que quan es besaven –a tothora- li repetia ‘mona, ets mona mona mona’. ‘Em faré monateista, tu ets la meva icona’ i així anava, ben boig per ella. Però ella tenia el cap buit o era tota ella un buit. ‘Una dona és un buit’ li havia dit una veïna mig bruixa que es tirava cada dia a les nou a l’escombriaire de l’escombra més ufanosa. La Duoda no tenia terme mig per a res i per això va petar lirona. Li estava bé: les evasions eviten la mediocritat, a part que li venia de família. Res a fer. Per això en Bur només conservava unes línees, uns mots que ella havia escrit quan encara no s’enderiava en afegir piles a les deixalles orgàniques per putejar el futur de la humanitat tot i variant-empitjorant una ràbia d’un avantpassat cuiner del rei a qui afegia un moquet, una babaia o una cullereta de defecació pròpia a les menges i encara el monarca el felicitava i li apujava el sou.

L’emboirament exterior es va encomanar a l’home. Va rebregar, adolorit, aquell tresor, en va fer una pilota i la va engegar a la sexta forca aprofitant que la finestra era oberta.

Llavors va aparèixer una foto d’en Septimoni, aquell mico-dimoni present d’aniversari que la Duoda li havia fet quan en Bur va assolir la majoria d’edat, cosa que per a ella era inaccessible, amb aquell tarannà. Delicada, descarada i encantadora i amb una intel•ligència escabrosa. En Septimoni havia anat a petar a un monestir cartoixà per casualitat. Un ebri de vida carregat de whisky el va entregar per error...al zoo, d'altra banda, van rebre unes revistes pornogràfiques que els van crear tòrrids interrogants i els van fer entestar-se que més aviat eren animalogràfiques i instructives i així aquell dia, mentre s’informaven i 'provaven', les bèsties van passar gana, es van mostrar irascibles i feina grossa pel faunapsicòleg, que tampoc és que cobrés gaire.

Els que vivien en la contemplació en aquell món més petit, un món posa-li matrioixca de grandàri- decreixent-la darrera, van al•lucinar amb l’arribada del simi. Era de color cul, un escàndol, i anava despullat. Però aquells ullets i aquell tacte peludet els va estovar com cigrons en remull. El van embolcallar amb roba mística de Sant Bru, creador de l’orde, i el van estimar des de la castedat, per més que no poder-li remenar els piticlings fos una incontinència castigadora.

Quan la Duoda va anar al microplaneta a visitar l'oncle que es fonia amb el Tot un promig de sis coma sis hores al dia –si era ennuvolat perdia energia i calia restar uns tres quarts d’hora, era inevitable- en aquells cinc minuts permesos cada deu anys, la mascota li va picar l’ullet. L’anomenaven Bru i semblava brut. Es va aprofitar per encolomar-l’hi afegint-hi, per convèncer millor, uns pans de quilo artesans-no-malalts i una sac de llenties purificades. Ella va acceptar. Pel camí, que anaven de la maneta, es van adonar de la gran afinitat que s’anava integrant i definint com unió i amor incondicional. La Duoda no es podia permetre un fet tan insòlit, li quedava poc, li tocava seguir el...

-Puuuuutooooo plànniiiiing, puuuuuuutooooooo plànniiiiiing!

Sí, un esquema de rebots kàrmics. Aviat seria al frenopàtic i s’adormiria pregoooopregoooopregoooonament per traslladar-se a...

Mentre ella intentava esbrinar on –impossible- en Bru, que anava amb esclops holandesos, es va posar uns mitjons amb un grapat de les lleguminoses a dins, per fer penitència mentre avançaven. Els crits de malestar van desenteranyinar la Duoda que va exclamar:

-No, no et pots dir Bru si el meu estimat es diu Bur i tu també ets estimat meu. Ja tinc prou merder!

-Bru, Bur! Bur, Bru! Uuuuuuu!!!

Va esclafir a riure com si hagués fet un orgasme intens i alliberador, no pas poca cosa. El mico va envermellir -per sempre, com un diablet- en notar una 'crida', però es va contenir: els impulsos són involutius, recordava aquelles paraules d’una missa suprema que va acabar amb...trascendència.

-I jo pel puuuutoooooo plànnig, pel puto plànnig, ara que ve gresca, fote’t.

Va maleir el gran Comerciant Intercanviador i Manipulador d’Ànimes i es va proposar que si en tenia ocasió provaria un vudú contra ell. Desgraciada! Allò li faria sumar la presència de la seva essència en uns quants xassís humans més, sinònim de patiment. I un, no se l'estalviaria, en el format xarlatà reinsertat.

Total, que el va rebatejar: Septimoni. La torna a la brometa d’Octimònia Nonamònia.

Quan en Bur i el mico van mirar-se van entendre que no calia entendre res perquè si ho entenien seria difícil de fer entendre, que tampoc era de menester.

En Septimoni va alegrar uns anyets a en Bur. Va ser una musa peculiar –en Bur era polipoètic, cronista anacrònic i creient: micoteista- i un ser ocult a la gent tafanera i damnosa. En Bur repartia llenya -mai de melis- a qui en volia i pagava i aquell repartir llenya d’ofici sempre va calmar-li d’hostiar-se amb ningú...malgrat una contínua crítica, la d’un vellard que s’aguantava els pets perquè era gasiu i s’ensumava aquella relació que etiquetava de perniciosa (ell vivia amb un cranc de riu americà, lloable, i junts invocaven l’arcàngel dels antidubtes, ovacionable) va jutjar-ho severament. En Bur va callar, però l’ancià tenia un prestigi –havia estat batlle i rectificador de fulanes- i contra això fotuda l’hem. Tothom aleshores visualitzava l’amistat rara d’en Bur i en Septimoni. El mico no ho va suportar: aquelles vibracions negatives el van minar i va morir el dia del mercat municipal, quan moltes veus no callaven i ametrallaven, delmades d’emocions autèntiques, folrades de capes i capes eixorques que no eviten el vent que mata la llum certa que qui sap si conservaven.

En Bur, amb cinquanta-sis anys que li semblaven més aviat entre vuitanta i cent, va plorar, feliç. Sentia el seu puto plànnig, també. I li venia de gust. Sí, aquells mots al paper de la llibreta:

Puuuutooooo plànniiiiiing!