Purpúria

Un relat de: deòmises
El dia es lleva amb vent de ponent, com si anunciés que la tardor està a punt d'arribar. I, amb ella, el bon temps s'esborrarà de l'ambient. En alçar les persianes, la ventada remou les copes dels arbres i les desfulla. La piuladissa dels estornells ja fa estona que és eixordadora, i la premonició que aviat deixaran el niu li provoca una esgarrifança que li eriça tota la pell. Els pèls, inclús els imperceptibles, se li dibuixen al llarg dels braços i els visualitza, tot imaginant que pot observar-se amb ulls aliens, a la resta del seu cos. Duu unes mínimes calcetes i una samarreta de tirants arrapada. Els pits nus clamen la seva presència sota la roba; el fred li ha endurit els mugrons, però és una sensació que no la molesta. Sols li dibuixa una fesomia trista al rostre i als ulls, distrets i melangiosos. Anhela l'escalfor fugissera i lamenta la seva absència abans de l'hora. Cal que s'apressi o no hi serà a temps. I aquesta vegada no vol deixar perdre l'oportunitat. Tanta espera ha de tenir la seva recompensa.

S'esguarda al mirall del lavabo i encara li persisteix el calfred: se sap atractiva. Es despulla per complet i li agrada la visió de la seva nuesa. Se sent lleugera, gairebé aèria, capaç del que es proposi a partir d'ara. Torna al menjador i, encarada a l'exterior, fixa l'esguard al sol. Nota com el seu influx li corre per les venes i eixampla els braços tant com pot. Tant li fa si alguna veïna xafardera la veu nua, ara se sent lleu com una ploma; es mou amb agilitat gimnàstica i avança de puntetes al mateix temps que descorre el finestral. Orientada cap al sud, inspira profundament i s'aboca pel balcó a la recerca de la bandada que l'espera i que l'acollirà, talment un membre pròdig retornat. Sense perdre la fe ni enlairar-se, cau a pes fins a topar amb l'asfalt. Minuts més tard, la trobaran morta i envoltada per una taca purpúria, ningú no entendrà els motius d'aquesta desgràcia ni descobrirà l'ànima d'ocell que s'amagava dins del seu cos des que va néixer.

Comentaris

  • L'amagat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-03-2018 | Valoració: 10

    A vegades tenim coses amagades i a vegades les traiem a fora, al balcó, a la llum del sol. La protagonista del relat s'ha despullat, física i animicament i ha volat. Potser massa, però ha volat. Una forta abraçada.

    Aleix

  • Molt bon treball...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 21-03-2018 | Valoració: 10

    ... Deo. La veritat és que m'ha commogut el teu relat. Et desitge molta sort al concurs.

  • Gir inesperat[Ofensiu]
    Canela fina | 20-03-2018 | Valoració: 9

    Un gir inesperat, bona descripció que et fa espiar aquest moment talment com si hi fossis. Salut i paraules!

  • Glups![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 20-03-2018

    Poètica i tràgica t'ha sortit la Virtut d'aquest mes, Deomises.
    Fins a la propera!

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

332 Relats

894 Comentaris

220606 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978