Purpúria

El dia es lleva amb vent de ponent, com si anunciés que la tardor està a punt d'arribar. I, amb ella, el bon temps s'esborrarà de l'ambient. En alçar les persianes, la ventada remou les copes dels arbres i les desfulla. La piuladissa dels estornells ja fa estona que és eixordadora, i la premonició que aviat deixaran el niu li provoca una esgarrifança que li eriça tota la pell. Els pèls, inclús els imperceptibles, se li dibuixen al llarg dels braços i els visualitza, tot imaginant que pot observar-se amb ulls aliens, a la resta del seu cos. Duu unes mínimes calcetes i una samarreta de tirants arrapada. Els pits nus clamen la seva presència sota la roba; el fred li ha endurit els mugrons, però és una sensació que no la molesta. Sols li dibuixa una fesomia trista al rostre i als ulls, distrets i melangiosos. Anhela l'escalfor fugissera i lamenta la seva absència abans de l'hora. Cal que s'apressi o no hi serà a temps. I aquesta vegada no vol deixar perdre l'oportunitat. Tanta espera ha de tenir la seva recompensa.

S'esguarda al mirall del lavabo i encara li persisteix el calfred: se sap atractiva. Es despulla per complet i li agrada la visió de la seva nuesa. Se sent lleugera, gairebé aèria, capaç del que es proposi a partir d'ara. Torna al menjador i, encarada a l'exterior, fixa l'esguard al sol. Nota com el seu influx li corre per les venes i eixampla els braços tant com pot. Tant li fa si alguna veïna xafardera la veu nua, ara se sent lleu com una ploma; es mou amb agilitat gimnàstica i avança de puntetes al mateix temps que descorre el finestral. Orientada cap al sud, inspira profundament i s'aboca pel balcó a la recerca de la bandada que l'espera i que l'acollirà, talment un membre pròdig retornat. Sense perdre la fe ni enlairar-se, cau a pes fins a topar amb l'asfalt. Minuts més tard, la trobaran morta i envoltada per una taca purpúria, ningú no entendrà els motius d'aquesta desgràcia ni descobrirà l'ànima d'ocell que s'amagava dins del seu cos des que va néixer.