Puntual, d'aquí a dos minuts.

Un relat de: La Princesa Mononoke

És diumenge al migdia,
avui, a casa, estic sola,
és estiu, fa calor,
em recullo els cabells enrera,
em descalço sobre la fredor,
una amanida de pasta... m'espera!!

Aviat vindràs a veure'm,
puntual, d'aquí a dos minuts...
... què m'explicaràs avui?
... com t'hauràs vestit?
... quantes mirades tindràs per a mi?

M'agrada mirar-te als ulls,
capbussar-m'hi, endinsar-m'hi,
i nedar fins a Besalú,
i nedar fins a Bombai.
M'agrada deixar de mirar-te,
trobar la teva veu,
la mateixa de la ràdio,
escoltar el que m'expliques
sense perdre ni un detall.

És tan dolça la teva companyia
que m'endormisco al sofà,
imagino com ets, la teva vida,
i que surts d'aquesta caixa
i te m'acostes a parlar...

I només a un pam,
només a un pam de mi!!
Bevent-me el teu alè,
atrapant la teva olor,
em parles, Martí,
de tot el que passa al món...

... em dius que tenim un món millor,
on la meva terra és lliure,
on no hi ha sang ni plor,
on la revolta és un somriure!!

Em parles, Martí,
amb carícies tendres,
amb petons senzills,
i t'adorms al meu costat...
... i somies anunciar al telenotícies
que el món és un esclat de felicitat!!

Comentaris

  • La ciutat dels somriures[Ofensiu]
    jacobè | 17-09-2005

    Em sembla que la teva és una altra història, però des que em vaig llegir la seva experiència que me'l miro amb uns altres ulls. És molt més que un presentador del telenotícies. Bé, la teva relació amb ell veig que va molt més enllà...
    Quan va sortir el llibre feia poc que jo havia tingut una experiència similar a la Índia, n'he penjat dos relats.
    A part d'aquestes anècdotes, el poema és molt autèntic i m'ha fet riure molt. M'anava imaginant l'amanida de pasta, les mirades en la teva imaginació des del sofà,...I has sabut combinar l'humor amb la tendresa de la seva benevolència. On la revolta és un somriure!
    Després d'aquest poema no tornaré a veure el teu Martí de la mateixa manera...