Punts de vista

Aquella escultura, que l'ajuntament havia posat en honor del fundador del poble, era horrorosa. Era de tan mal gust, que a alguns els agafaven arcades en passar pel costat i, fins i tot, s'havia endut alguna escopinada. Encara que, com en totes les coses, també hi havia qui la defensava: d'això es tracta, deien, l'art no és a gust de tothom, continuaven, si produeix una reacció ja ha complert el seu objectiu, sentenciaven, però la idea no acabava de quallar.

Per contra, la indignació ciutadana anava en augment, sobretot quan es va saber els diners que havia costat. Les xarxes socials n'anaven plenes i es començaren a produir manifestacions. L'avi Pepito, militant des dels temps d'abans de la guerra, decidí acampar davant el consistori fins que traguessin aquell esperpent escultòric; altres el seguiren apuntant-se a la protesta i es creà una acampada. Allà s'hi feren debats, es cantaren cançons reivindicatives, començaren a sortir tota mena d'idees i accions per canviar el sistema; alguns potser ho veurien exagerat però la veritat és que la gent n'estava farta, allò només representava la galleda que havia fet vessar el dipòsit de la merda. L'alcalde però, per orgull o garreperia, es resistia a treure l'estàtua i els de l'oposició ja començaven a recollir firmes mentre es fregaven les mans.
Realment aquella fotesa seria el detonant d'una revolució? I si acabés essent així, sortiria als llibres d'història escolars?

Llavors, un matí, la gent es llevà i algú havia tirat pintures a l'escultura. S'especula si l'acció fou intencionada o una simple protesta, el cas és que aparegué l'obra esquitxada d'una amalgama de colors, una vomitada artística que plasmava una nova realitat. I a la gent li encantà.

Com a apunt final, dir que, encara que la majoria tornà a les seves cases, un reduït grup es resistia i just abans que la policia els desallotgés de manera proporcionada, decidiren crear un partit polític per canviar-ho tot i els carrers tornaren a la normalitat.