Punt i a part. Segona carta de l'autor.

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Companyes i companys, cent.

Encara no sé si són pocs o molts, uns quants o no gaires. La xifra, tanmateix, és emblemàtica, i per aquest motiu he decidit aturar-me, arrodonir-ho i assaborir el bonic instant. En altres paraules: emfatitzar aquest, si m'ho permeteu, «Punt i a part».

Ja amb motiu de la cinquantena de relats i poemes meus penjats al web, em vaig decidir a redactar «Des de l'Enigma d'Almirna a Un Cap d'Any mogudet. Carta de l'autor». Va ser el relat número quaranta-nou.

Uns versos en francès precedien el text. Corresponien a la lletra d'una cançó interpretada per Céline Dion, que venia a dir alguna cosa com ara "no marxeu sense mi, deixeu-me seguir-vos". Ho cantava adreçant-se a les grans veus, i qui sap si també als grans poetes. Ella ha fet carrera. Crec de debò que moltes i molts relataires estem, també, en bones condicions d'aconseguir-ho.

En aquella «Carta de l'autor», em permetia la llicència de citar un bast i consistent reguitzell de noms. Avui no ho faré. En poques paraules, no m'hi veig amb cor. Relatsencatala.cat ha crescut, no sé si tant com per esdevenir un fenòmen de masses, però s'ha expandit. Cal admetre que la literatura no troba sovint plataformes com aquesta, i és una sort immensa poder-ne gaudir. Poc em sabria imaginar el temps transcorregut, des d'aquell remot trenta de maig de 2004 fins avui, sense participar en el que m'atreveixo a qualificar de revolució literària, esdevinguda marc de noves amistats. Simplement, m'enorgulleix formar-ne part.

Des de l'espesset relat número quaranta-nou fins a aquest no menys gruixut -en sóc conscient- «Punt i a part», molts i molt diversos esdeveniments s'han precipitat. El titular més important de tots, tanmateix, és que relatsencatala.cat segueix evolucionant, bo i obrint-se a noves tendències i saludant altres noms.

No calen dades -tampoc no les conec-. N'hi ha prou amb veure quanta gent empra la llengua catalana a fi d'expressar els seus sentiments, emocions, trames, acudits, llegendes o bé opinions per tal de copsar com ha fructificat i segueix fructificant l'obra d'Omatech. El seu acte, altruista i necessari, sols és comprensible des de la percepció del respecte i l'afecció que professen envers la cultura. En concret, des de la implicació logística i personal en pro d'una nova concepció el món literari. Tot això lligat a la vital voluntat d'innovar, apropant-hi les noves tecnologies.

Enfilo el darrer tram del «Punt i a part» amb una reflexió personal de mi mateix -és ben cert: ens contemplem una mica massa el melic, però què hi podem fer, si som tan humans-.

Al llarg d'aquests últims mesos, comptats a partir de «Des de l'Enigma d'Almirna a Un Cap d'Any mogudet. Carta de l'autor», he vist com canviaven o s'esdevenien noves circumstàncies al meu entorn. N'hi ha de bones, com ara la superació de les inclements oposicions, que encapçala la llista, amb un o altre premi literari disputant-se la segona posició. També de dolentes; la mort dels avis, per exemple.

Tot aquest futur, impossible d'imaginar o de precisar quan vaig compondre el relat número quaranta-nou, ara ja és passat. En resta algun llibre, amb presentació inclosa, això sí, i una lleugera brisa d'experiència. Almenys la suficient per adonar-me que obtenir un guardó literari ni és un principi ni és, encara menys, un final. És la mera ombra d'un pas endavant, d'un record bonic, d'un èxit puntual. El sol, quan encara no és ni migdia, dibuixa les siluetes i les dilata poc. Potser amb el temps, quan carenegi la tarda, les penombres s'allargaran per sobre de la pols i més enllà dels marges del camí. Si bé tanmateix, perquè això succeeixi, cal saber mirar endavant, no pas les ombres que encerclen els peus. Unes ombres capaces de fer-nos caure en qualsevol moment, i al bell mig camí. Aquesta és la reflexió que jo mateix em dedico abans de prosseguir.

Com aquell qui no vol la cosa, una musa ha passat a prop i m'ha xiuxiuejat quatre paraules. L'he escoltada. M'ha dictat dues estrofes, i les dedico a la comunitat de relatsencatala.cat. Entenc que, per la seva insignificança, equival a una simple etiqueta enganxosa de les que proclamen "Desitjo que t'agradi". No pretén, tanmateix, ésser altra cosa que un simple detall.


País de mots en terra fèrtil.
Cruïlla de camins dessota
l'ombra dels estius. Horitzó
de llums, i d'aires de bonança.

País de fecundes anyades
en forma de relats, poemes,
anhels i trobades, país
del paradís de tantes veus.


Amb un forta abraçada, i pensant ja en el cent u, us desitjo salut, sort, prosperitat i molts èxits literaris. I, com no podria ser de cap altra manera, vull acabar la carta al meu més pur estil, amb una sola paraula. Un mot que resumeix totes les sensacions i sentiments que experimento ara, en aquest precís instant, just abans d'estampar el penúltim «Punt i a part».

Gràcies.


Vicenç Ambrós i Besa,
Vila de Lluçà, 20 de desembre de 2006

Comentaris

  • Nota d'una lectora per a l'autor dels 114 relats.[Ofensiu]
    Unaquimera | 01-12-2007 | Valoració: 10

    Déu ni do, Vicenç: 100 i més relats! Realment, és una xifra per assaborir-la... Significa tantes coses!
    Paraules, moltes, però no a munts, sinó ben triades i col·locades curosament una al costat d'una altra, per a què transmetin el més fidelment possible aquell missatge que els ha estat encomanat per l'autor...
    Temes que has triat o que t'han buscat fins a trobar-te, opinions que has esquivat oferir o que s'han colat, descarades, entre les línies, evolució constant!
    Idees, moltes idees i variades, diferents intencions que han estat caçades de la ment, passades per la mà i han pres forma definitivament com una carta, com un poema, com un relat.

    Tinc la sort d'haver gaudit ja de molts d'ells, però encara em falten tants per descobrir... per això aniré tornant per aquest espai teu, de tant en tant, per regalar-me un altre.

    Jo vaig fer fa temps el meu modest homenatge particular a RC ja fa temps, quan em vaig començar a sentir còmoda i vaig valorar realment el que tenia a l'abast... Va ser després del meu primer repte, que ja vas llegir, i per aquest motiu vaig escriure tota una Galeria de retrats!

    Ara t'envio un assortit d'abraçades, per a què puguis triar la que més t'agradi,
    Unaquimera

  • També...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 01-09-2007 | Valoració: 10

    m'havia perdut la teva carta. I ara, llegint-la me n'he adonat de les teves 112 publicacions a dia d'avui. Vicenç, que les muses t'acompanyen no deu ser pas un secret per tu i molt menys per nosaltres. I estic convençuda que no corres cap perill de mirar les ombres que encerclen els peus. La senzillesa i la generositat que mostres quan ens comentes a d'altres que, com en el meu cas, ens sentim maldestres quan et llegim, ho confirma.
    Una abraçada ben gran!

  • Passió encomanadissa[Ofensiu]
    Frèdia | 22-12-2006

    Diria que hi ha una mena de justícia secreta. Fa pocs dies em feies el comentari número 100. Tot un honor per a mi perquè ja saps que et considero un mestre, un mag de les paraules. I resulta que avui, de matinada, em trobo amb aquesta carta que correspon al teu relat número 100 i me n'alegro de debò que la fortuna, l'atzar o el que sigui em permeti a mi fer el primer comentari. Jo fa poc temps que sóc al web i em sento molt contenta de haver-me decidit a compartir les històries que m'empaiten, vagi on vagi, i no em deixen tranquil·la fins que les poso en paraules. I més contenta encara d'haver trobat companys de camí, a qui no conec personalment però que sento que ho són perquè descobreixo en allò que escriuen la mateixa passió que hi aboco jo. En la teva poesia, he trobat la bellesa dels mots i una incitació a reflexions profundes i, sobretot, una passió encomanadissa.
    Me n'alegro dels teus èxits, Vicenç. I sé que en seran molts més perquè intueixo que la musa que et xiuxiuejava paraules no té cap intenció d'anar-se'n i deixar-te. I espero tenir la sort de llegir els cent relats que segueixen a aquests cent i els cent que seguiran als altres cent ...
    Molt bon Nadal i una forta abraçada.
    Fredia