PUJA AL CEL I ET DONARE PA I MEL

Un relat de: Josep Ventura

Passava per sobre un tronc caigut d’algun arbre mirant de no relliscar, davant seu veia tanta aigua com un mar immens. De cop i volta, el vent mou un pensament la branca i sent que cau al vuit, va ser sols un instant i amb un cop d’esquena es va trobar dins una capsa estranya, gran com mai havia vist, mentre mirava si tenia res trencat va pensar: “Mira, deu ser un vaixell abandonat”. Un sotrac la torna a fer caure al terra, mentre aquella cosa es comença a moure i l’onada se l’enduia mar endins, agafada al fons estava esglaiada, anava d’un costat a l’altre, girava cap aquí cap allà, seguint els moviments de l’aigua. De sobte, va notar que anava en línia recta i cada vegada més de pressa, una corrent l’arrossegava ves a saber on, quan va notar que lliscava per una pendent de vertigen va pensar que era el seu últim segon.

Mica en mica va anar aturant-se, no gosava mirar on era, la por no li deixava obrir els ulls, amb un cop sec el seu vaixell queda aturat del tot. Ara sí que guaita on es troba, el paisatge és desconegut del tot, un arbre immens li barra el pas, mentre al seu voltant és ple d’aigua que s’escampa pel mig d’aquella selva.

Amb penes i treballs s’enfila per l’arbre fins arribar a la branca més alta, llavors comença a entendre el que li havia passat. Un xic enllà es veia una noguera molt ufanosa, al terra unes branques seques i una assolada de nous, al costat una gran bassa d’aigua per regar els conreus del voltant. Quan va relliscar, va caure dins una nou oberta i buida, el vent i les petites onades se l’enduen dins la bassa i la corrent se l’empassa pel sobreeixidor junt amb el doll d’aigua que nega un camp de blat de moro que és on es troba ella, dalt de tot del plomall de la canya.

Contenta i ja més tranquil•la albira a prop un camp d’userda i com que un ocellot voleiava mes enllà, la marieta obre les seves ales vermelles amb puntets negres i se’n va volant a llocs més acollidors.











Comentaris

  • M'has fet recordar[Ofensiu]

    quan rego els arbres de la torre i el terra està ple de cuquetes que fugen espaordides davant del raig de la meva mànega. És tota una aventura per les pobres bestioles intentar sobreviure a la situació.

    Un relat molt agradable

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-05-2017

    ...com escrius. La manera en que tu mateix et poses al lloc de la protagonista, per fer-nos veure el que ella veu... I saps què? M'ha recordat la sèrie "L'abella Maia" hahaha, jo la mirava i d'aquestes aventures així en passaven unes quantes...

  • El món petit[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-05-2017 | Valoració: 10

    El món petit que ens dibuixes és tot el món de la marieta. Per nosaltres és un pam quadrat, però per ella és tot el seu entorn. I és en aquest entorn que ens dibuixes les seves peripècies aquàtiques magistralment. Un relat que, de nou, m'ha enganyat, creient que anava per un altre costat. Felicitats, Josep! Una forta abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95110 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com