Psicòpata i enamorats al clar de lluna

El so de les onades llunyanes, acompanyava càlida la vetllada. Tot era immillorable, les ganes, les mirades, els obsequis. Tot plegat convidava a una serena reflexió. Aleshores el psicòpata entrà en acció. Tenia que matar, el seu neguit era matar, tot el convidava a matar, havia de fer-ho. La veu tronadora dins el seu cap l'incitava, amb paraules convincents, imperatives, inapel·lables. Però no era el moment. Ni ho seria mai, perquè no entrava dins la seva condició d'acabar amb la vida humana. La guerra llunyana seguia amb la seva fressa de tambors i esclats, aclariments del cel sobtats, que sempre sorprenien. L'aventura de la matinada mirífica tot just s'havia encetat. Els enamorats a la platja, observant l'horitzó, pensant l'un en l'altre, amb deixadesa, sense emmurriar-se, sense tolerar-se cap mal humor. Sempre altius, ufanosos observant amb la barbeta alta la distància, preparats per tal de compartir moments irrepetibles, indomables. Aleshores resulta que el sentit de la vida és clar, com les aigües del rierol, el que t'han promès tantes vegades, t'adones que queda lluny encara, que tens ganes de pixar-te a la planta, al mig del carrer, a sobre del cotxe. Pots fer tot el que et demani la teva energia. El psicòpata continua amb la seva recerca, vol trobar l'ocasió, vol callar els crits, vol separar-se del seu ésser, per tal de pujar, i pujar, sempre amunt. Per això calen contribucions, per part d'associats fidels. El psicòpata observa des de la seva atalaia la parella d'enamorats, les seves evolucions, com es miren, com s'observen, s'amiden, com es fiten amorosidament, per refer-se de l'ensurt de l'un de l'altre. S'espanten amb els estels, amb les llums del poble, amb totes les coses que fan soroll.

Per altra banda, cal recordar que les explicacions del doctor en laringologia aplicada no foren rebudes amb entusiasme pels representats de la comunitat científica congregats a l'auditori principal.

Els enamorats cerquen la manera d'apropar-se al sentiment, que els ha d'unir en lloc de separar-los. No se'n surten, els esclats llunyans, per sobre la badia, les bombes, les bengales, els espetecs, bramadors, volen el seu protagonisme, volen ficar-se a dins el cap dels enamorats, pretenen endinsar-se en les seves intimitats. Ells no estan disposats a claudicar, volen atapeir-se l'un de l'altre, dissipadament, exonerant-se dels delictes més atroces, sempre a punt per tal de reconstruir. El seu sentiment que perdura, per sobre de les objeccions del temps, de les crítiques constructives, de l'aversió amonestada dels parents, propers, llunyans, ni propers ni llunyans. Tots conjuminats per a la seva dissort, per fer-los superar-se per tal de canviar les opinions, abjectes, que indiquen la primacia de la sensació, molt per sobre del que ells de veritat comparteixen.

L'expert en sistemes de conducció passa indiferent per la fira de mostres.

Així doncs el psicòpata té poca feina, només perd el temps mirant des de la seva atalaia, guaitant l'horitzó, provant de penetrar dins les ments de les seves víctimes, provant d'imaginar-se el que veuen en l'horitzó, tan hostil, tan esquerp, tan a tocar de la follia. Perquè sens dubte es pot atenuar el sentiment per la concentració, fer possibles les meravelles, amb la força de la convicció. El psicòpata en sap de satisfer-se, amb mentides, amb sangs embotellades, amb avidesa a l'hora de gaudir del moment. Sap com endinsar-se en les oportunitats, com fer del moment quelcom irrepetible, una cosa que poder guardar a la memòria, per tal de fer palès al futur el que es pensa o pensava. Per això el psicòpata també observa les llums de l'horitzó, els esclats de les bengales, el soroll instantani de les explosions. Tot li recorda la seva casa, la llar infantil en que va desenvolupar la seva torçor, un cervell triturat, fet miques per massa estones de lleure. Penetrar-hi dins és difícil, molt més difícil pels enamorats, en sentit invers, un moviment contra-natural, que només pot abocar al desconcert, a la manca de sentit. On hi ha el sentit de tot plegat? El psicòpata no té la resposta, els enamorats tampoc.

Un edifici de cinc plantes s'ensorra al casc antic, només queda en peu part de la façana. Moren vuit persones.

L'element afegit, el vianant, sempre amunt i avall, passant pels passos habilitats, observant les llums dels vehicles, que se li aproximen, fent com si res, indiferent, els talons toquen el terra, fred, dur, cimentat, i el cap observa un home estrany al capdamunt d'un mirador, pot percebre des la distància les seves intencions, la seva sudoració. Pertany a una mena de persones, aquella mena de persones, la que tenia al cap feia una estona, mentre passejava pel parc, sorprès per una parella, observant-los, després se'n van a la platja, es banyen despullats, se'ls hi en fot que els mirin, els agrada que els mirin, precisament perquè els mirin és que ho fan. De qualsevol de les maneres el vianant no té altre remei que refer-se de l'espectacle de l'home observant des del mirador.

L'element afegit, observa amb contundència el terra pavimentat, les irregularitats de l'asfalt, la manera en que es combinen les rajoles, detalls insignificants d'una paperera, llegeix d'una paret tot els missatges que hi ha escrit, s'aplega jovent per allà, deixen els seus pensaments a la vista de tothom. Intencionadament. No cal fer-se una idea de la turbulència de les seves vides, només observar el psicòpata, que ara mira l'element afegit. En la distància no són capaços de reconèixer's l'esguard, no saben si realment es miren o si miren alguna cosa propera, darrera, davant, al costat. No ho saben però ho intueixen, ho saben perfectament, s'estan fitant, com animals de presa. El vianant també és psicòpata, també observa la parella d'enamorats, a la platja, banyant-se en pilotes, impúdics, lúbrics, combinables.

El psicòpata i el vianant són la mateixa persona, s'observen des de lluny i comparteixen el cos, poden trencar-se en unitats diferenciades en qualsevol moment, només cal una oportunitat, un moment de badar, per que la fissió esdevingui. Aleshores el vianant pot seguir el seu camí, i el psicòpata preparar-se per a matar. El pedòfil s'aproxima.

Vol entrar en escena, necessita, per això es precipita. Aconsegueix admirar els que observen, des de la seguretat de la distància. Els enamorats tenen pretendents a dojo, no s'han d'amoïnar pel futur, ni per cap cosa passada. Només tenen al davant la possibilitat, que es presenta magnífica, vestida de teles esponjoses, amb joies lluents al voltant del coll i dels canells, i el pit generós convida a fer una becaina. Els enamorats imiten la possibilitat, que observa el psicòpata, combinat amb el vianant. Tot sembla girar entorn d'un mateix eix, d'una sensació, intuïda, d'un infinit poderós, que s'anhela, que es desitja.

Els enamorats comencen a petonejar-se. Aquest és el punt d'inflexió. La tendresa ha deixat pas a la humitat, a la transferència, a la repulsió. Els personatges es dissipen, s'esboiren. Ningú no pot assegurar el futur. No pot considerar que hi pugui haver continuació. La història de la reducció no té final, no es pot encetar el camí, perquè s'estreny, fins a ser un fil, per on no passen les formigues, on no hi ha esperança, una tornada a l'estat anterior, en el que es pot desfer l'encanteri d'haver de compartir esperances amb tants milions.

- No siguis pusil·lànime i comporta't com un home. Vull que lluitis pel meu benestar, i que em donguis una família, vull estar orgullosa de la teva valentia, et vull prepotent, suficient, capaç.

L'enamorat no comprèn les paraules, tampoc el sentit de les paraules, no entén res de res, no és entenedor el que escolta. Per això gira la cara, i mira vers l'horitzó, i pensa en les bombes que cauen, en les morts, en les amputacions, en les desfiguracions, en tots els mals que s'aveïnen. Es veu el patiment als rostres, no cal intuir la desfeta, les forces manquen, les ferides sagnen, i fan mal, supuren pus i líquids ingrats, pudents, abominables. No hi ha esperança pel futur. L'enamorat permet als seus ulls una darrera llicència, abans de treure's la vida violentament. No pot comprendre que hi hagi injustícies.

Però reviu, en mig de les llàgrimes de la seva enamorada, que ara repensa les paraules dites, i observa amb desconsol tot el que ha perdut. Però no és mort, les galtes tornen a tenir color, només ha estat un ensurt, un llanç, un episodi, de no se sap que, ni quan ni com. No sabem si és greu. El doctor no té encara un veredicte, no pot jutjar un diagnòstic, és agnòstic, no pot demanar que preguin per la seva ànima, no pot esperar una recuperació miraculosa. Però tots s'adonen de la realitat, del que passa verament. El psicòpata exerceix de metge, el vianant s'ha separat del tot del psicòpata, els enamorats segueixen a la platja construint un món, fet a mida. Les sorres de la platja, fredes i informes, els tornen les paraules amb silencis. Es criden l'un a l'altre sense opcions de comunicar-se, sense saber si hi haurà un demà o un després, ni si hi ha hagut o hi haurà un suara. No saben res de res, són ignorants.

Tal com el metge, que veu amb preocupació com els cucs esclaten els ulls i surten en tropell, com un exercit afamat que arriba, no sap explicar la putrefacció instantània de l'enamorat, ni l'esglai histèric de la seva enamorada, ni cap dels fenòmens escaiguts.

El psicòpata amb prou feines pot desfer-se del cadàver. La seva primera víctima, les ganes de vomitar el poden, i deixa proves. Ha d'amagar el cadàver en una altra banda, ara amb el forat fet, ha de canviar, tornar el cadàver al maleter de l'automòbil, transportar-lo a una altra banda, on no el trobin, aviat.

No es pot permetre un altre error. Els enamorats segueixen amb la seva distracció al vespre, es miren, ja no se'n recorden de la fortor del cadàver, no tenen present la lividesa, la magror dels ossos pelats, atacats per estranys insectes, a la recerca del moll encara sucós come
stible. El metge no es vol perdre el banquet, a la sala d'operacions la mort plana, hi viu, hi treballa, cobrant en negre. Això ho coneix el psicòpata. Preservar allò perible, fer esforços inhumans pel que no ha de perdurar, esmerçar-ho tot en salvar unes hores, uns dies, unes setmanes. Tot plegat manca de sentit, el cap del psicòpata no ho pot assimilar, no ho pot comprendre. Ha de fer mans i mànigues per fer-se càrrec de la seva maldat. Ho prova sense reeixir. No pot fer-se càrrec del que comporten els seus actes. Només el mou la il·lusió, d'haver traspassat, a l'altre banda, el camí sense retorn, el que l'ha d'alliberar del seu patiment, del patiment de compartir, d'esforçar-se, d'haver de tenir responsabilitat, d'allunyar-se del seu destí sota terra.

El preu del trumfo puja un cèntim. Els ous baixen, els pollastres es mantenen. Atemptat amb bomba al mercat de la Boqueria.

El psicòpata ja no pot controlar-se, des del seu mirador, l'atalaia, observa la parella d'enamorats, els cobeja, la seva carn ha de posseir-se, ha d'esquarterar-se, ell i ella, junts fins al final, no coneixeran més que felicitat, i unes hores d'angúnia, se'n aniran amb els millors records, com l'escuma de les onades, sembla que viu dessota les aigües, en alguna banda, s'amaga i reapareix, com una estrella de l'escena, com el vianant, que s'amaga darrera els arbres i reapareix. El metge té ara la guàrdia, ha de fer el cor fort per estar-se'n d'estossegar, li donarien la baixa, es perdria les guàrdies, hauria de descansar. Ell no pot permetre's aquesta llicència, ha de rendir, produir, produir cadàvers i persones saludables, l'objecte del seu art. Ferits del front arriben a carretades, amb els cossos espedaçats. Li porten un amb la mà a sobre de la panxa.

- Li podrà tornar a posar?

La resposta es vaga, imprecisa, no correspon a un coneixement. El psicòpata no s'ha mogut en hores del seu aguaitador. Els ossos noten la humitat. Massa nits en vetlla, observant parelles d'enamorats, a la platja, fregant-se els cossos. Sense gosar assassinar-los. El psicòpata dubta de la seva condició, de l'adjectiu que el defineix, observa amb desencís el que passa a la platja. Una altra parella, dues aquest cop, tres potser, un centenar, tot el poble, tots a la platja, observant-se els uns als altres, sense poder fer cap moviment.

Tots es retiren a les seves cases, els esperen famílies amoroses. El psicòpata té una dona encantadora, uns fills adorables, una casa ben fonamentada, no té cap necessitat de matar. Els enamorats pensen en el futur, el seu matrimoni, la seva prole, el paper dels avis, les factures, les urgències. Tot plegat es resumeix en poques paraules, en algunes frases, no cal estendre's, aviat es dit el que els hi passa. No cal parlar més del que convé.