Psicologia aplicada malament

Psiquiatria

Quan va acabar la guerra, el meu pare havia perdut tota l'empenta d'abans i els somnis de futures ampliacions del negoci s'havien fos.

Quedava només "La Paloma", que donava per viure comptant molt bé cada pesseta que es gastava.

A resultes d'aquesta situació, el pare va determinar que només podia estudiar el meu germà gran, que era, realment, el més prometedor.

De manera que jo vaig anar fent salts d'una feina a l'altra i llegint molt i fent cursets de mil coses que em podrien valer el dia de demà.

Així em va col·locar un cosí important de la meva mare en una "fàbrica" de productes per netejar metalls, del que en vaig sortir als tres dies amb una intoxicació. Després vaig fer de pastisser (tinc un títol de decorador pastisser), però la mare de la nena de la Pastisseria i els meus pares ja pensaven en casar-nos, i me'n vaig anar a un Magatzem de merceria..
Em van fer viatjar per tota Espanya i vaig conèixer gent de tota mena.

Després vaig muntar diversos negocis, sempre sense un duro, però vaig arribar a tenir quatre botigues de modes i un taller amb 40 noies.

Llavors vaig fer uns cursos especials de Direcció d'Empreses, amb un tema comprès que em va emocionar. Era psicologia aplicada a la indústria, i que va ser com una finestra oberta a un món emocionat.

Es tractava de agrupar totes les formes humanes en tres grups generals Els leptosomàtics, el atlètics i els pícnics. És un sistema de resultats sorprenents. Resulta que la història demostra que entre les configuracions i els comportaments hi ha unes sintonies que en cap cas es poden considerar fruits de la casualitat.

És clar que no totes les configuracions son decisives, perquè cada persona té uns ancestres que poden modificar la tendència general i per això els metges especialistes prenen mides molt concretes per veure les influències d'altres tipus que poden haver variat, més o menys, els comportaments previsibles.

La primera lliçó ja va ser sorprenent. Ens van anar ensenyant correlativament a tots els alumnes fotografies de persones i cada un de nosaltres anava explicant la mena de persona que la imatge li suggeria. El professor va deixar passar uns moments de pausa expectant i després va anar explicant les biografies de cada una de les figures, que cada un havia sigut en vida un autèntic monstre: Violadors, assassins, estafadors lladres...

Aquell primer exercici consistia en fer evident que l'home pot dominar la seva fesomia, amagant precisament el seu defecte més evident.

Descartada, doncs la valoració que tots tendim a fer d'entrada, vam entrar en valorar els moviments incontrolables que es posen en evidència en els moviments de la resta dels cossos.

La configuració dóna una primera pista. Els leptosomàtics son estrets de pit i de malucs i tenen una vida interior molt complicada, donen moltes voltes a qualsevol cosa i els costa molt prendre decisions. Son molt víctimes de turments mentals i diu la història que és el tipus humà que ha donat més Sants i més criminals. És , en canvi, ordenat, metòdic i rigorós.

El pícnic sol ser maníac depressiu i desordenat. És capaç, el dia que es sent important, de vendre més i més bé que ningú, però el dia que es mira al mirall i es veu despreciable, se'n ha d'anar al cine, perquè si va a veure un possible bon client, no vendrà una escombra.

L'atlètic és el més despreocupat, podríem dir que els més dotat per seguir els instints naturals sense cap complexa. pot ser un gran treballador, a condició que les responsabilitats importants siguin per un altre.

D'aquella passió em va venir el seguir pel carrer a gent de mitja edat(perquè els joves son massa elàstics i la vida encara no els ha marcat.)

Jo seguia un home o una dona, els estudiava la forma de caminar, de posar els peus a terra, de bellugar els braços i moure les mans i, si els podia veure la cara ,sobre tot els ulls.

Quan ens separàvem, jo m'havia fet una pel·lícula que m'havia entretingut i que no seria més falsa que les històries que es veuen en el cine.

Des d'aleshores, quan conec una persona, ja tinc el dibuix del que el biotip senyala com a probable i la conversa personal em dona les pautes per fer les correccions necessàries.

Us asseguro que és divertit. I a vegades pot servir per fer bones obres.

A la Boqueria i havia una nena insignificant, que em mirava amb simpatia i jo li corresponia. Ella coneixia la meva situació familiar que no podia canviar, però es va fer tot uns món de fantasia inventant-se un amor impossible, i la seva auto estima va augmentar sensiblement.

Podrem dir que aquesta va ser una actuació afortunada de l'aprenent de psicòleg de la que m'anava sentint orgullòs.

Anys després se'm va presentar una situació que em va semblar de possibilitats semblants. Vaig conèixer una noia leptosomàtica, plena de rancúnia por tot i per tothom, amb un cervell atormentat per problemes als que no sabia trobar solució i em va semblar que tenia l'auto estima més ensorrada que el barri del Carmel quan va passar allò del Metro..

Ella també sabia que jo, casat i amb cinc fills , no podia donar cap esperança, però vaig pensar que podríem crear com una altre amor impossible, però que jo l'estimava, i que aquell pensament podria donar-li més valor a ella mateixa.

L'aventura no podria haver acabat pitjor. Aquella dona va reaccionar de la pitjor manera que jo podia esperar.

Ara la veig sovint pel meu barri i han passat ja molts anys, però em nega sistemàtica i ostensiblement el més mínim gest que pugui assemblar-se una salutació. I tinc la sensació que em té un odi extrem.

I he entès que la psicologia no hauria sigut mai el meu fort.

M'han sortit més bé els cinc parells de guants que vaig fer per el Papa Pius XII, els sostenidors que vaig col·laborar com patronista per la casa Valisère, els milers de vestits que he fet i venut en les meves quatre botigues i els centenars de pastissos de núvia que vaig fer quan era decorador pastisser.

SANTANDREU3