Pseudodissertació etèria

Un relat de: RFS1984

"Què els arbres no ens amaguen el bosc!"

Talment com -posem-nos maximalistes- un anarquista foll no podria escapolir-se de les lleis naturals (nàixer, créixer i finir; la gravetat, els terratrèmols o les glaciacions) per més que es proclamés infinitament lliure i lluitador aferrissat contra tot tipus d'ordre, d'igual manera, l'ésser humà és incapaç de llevar-se el llast d'animalitat malgrat fingisca ser diferent fins al punt de distingir als homes de la resta dels animals.

Sóc de l'opinió que, en el procés de desanimalització que hem dut a terme - inventant els utensilis (coberts, gots, ferramentes,etc.), les normes que regixen les relacions socials públiques (l'anomenat protocol), el temps cronològic, les ciències i un etcètera tan gran que seria de tot punt impossible el fer-ne l'inventari- a banda de guanyar en comoditat i avançar ens espentava un afany d'emancipació, de superar la línia dels instints i anar més enllà, donant una passa de gegant en la cursa -atzarosa, d'altra banda- de l'evolució. Fet i fet: hem volgut deixar de ser "animals" per esdevindre "persones".


I en eixe procés farcit de trets positius (allargament inaudit de l'esperança de vida, creació de societats cada vegada més àmplies i avui ja globalment connectades, impuls de la creativitat artística i de la raó,etc.) també hem trobem, de dolents (separació progressiva home-medi i ulterior atac a la natura amb tales, contaminació,etc.; aixecaments violents de tot tipus (guerres, genocidis, violència de gènere...) que han causat autèntics banys de sang; simplificació de la vida -les noves tecnologies ens ho donen tot fet-,etc.).


Feta la introducció la present cabòria arriba al seu eix temàtic clau, al nucli, al gra. Anem per feina!

El motiu que m'ha mogut a escriure estes línies és la sensació -creixent per instants- que un dels invents que ha bastit la humanitat amb la finalitat de justificar un instint animal (l'aparellament sexual per tal de reproduir-se) cobrint-lo amb el vernís del sentimentalisme per donar-li una aparença tolerable, és l'estima extrema. Estic referint-me a això que se sol anomenar amor. Realment existix aquest sentiment suprem pel qual hom perd el cap, se sent el més feliç de l'orbe i experimenta aquella escalfor (o pessigolles, segons la versió) cor endins, al moll de l'ànima? O era massa tètric i vulgar -massa animal, en definitiva- la realitat d'observar l'instint natural de reproduir-nos per a garantir la supervivència de la nostra espècie, tal i com fan la resta de criatures d'aquest món?

La reeixida expressió aquella que deia "Per què li diuen amor quan volen dir sexe" en seria un bon reflex. De veres hi ha quelcom màgic desig sexual enllà? No serem víctimes d'un procés cultural (l'assimilació del concepte "amor") que, de tan interioritzat com el tenim, continuem mecànica i inconscientment?

Així com els sentiments d'estima familiar (pares envers fills i a l'inrevés, germans, cosins,etc.) són, en el fons, un mecanisme afavoridor de la cohesió del grup i, per tant, de la seua supervivència -que també es dóna en la resta del regne animal-, no serà l'amistat, en últim terme, un recurs per a establir aliances d'interessos amb gent aliena al grup familiar i l'amor una excusa per mantenir unida la parella sexual el temps que la cria dels nadons exigix per a que puguen eixir endavant per si sols?

No estarem confonent el que no deixen de ser exercicis estrictament pragmàtics amb les novel·les del romanticisme decimonònic? Sabut és que, tradicionalment, els matrimonis han estat unions arranjades entre les famílies per motius fonamentalment econòmics i de posicionament en l'escala social. I, certament, aquest tipus de pràctiques i connivències seguixen sent el pa diari a molts indrets del planeta. Tem que, al darrere de l'amor , hi haja la faç de l'instint, udolant, feroç. I on queda, l'amor, en tota aquesta història? On en les relacions polígames habituals a l'Islam? És divisible?Tenen les tribus i grups clànics de l'Amazones i l'Àfrica subsahariana un concepte encaixable o anàleg al de l'amor occidental?

Si la vella història -descrita pels trobadors en provençal- de l'amor cortés (o platònic, que així també li se diu) fóra certa (la concepció escindida, quan no bifurcada, entre amor i desig carnal) estaríem davant l'esperança que l'existència de l'amor, diguem-ne, espiritual, fos vertadera i no una fal·làcia per a amagar el rerefons animal amb una façana ciutadana. Però hi ha algú que siga asexual? ( rectors i monges al marge, car són casats amb Déu).

I el mateix que ocorre amb el concepte d'amor seria traslladable al d'ànima. Qui no ha sentit dir allò que "els animals no en tenen, d'ànima", per justificar les curses de bous o el maltractament animal? On és, però, l'ànima? És un ens immaterial que no s'expressa sinó en la cosmovisió religiosa (ja siga pagana o monoteista)? Un hàlit que s'enlairarà el dia del nostre traspàs? Una altra creació, ex novo, dels humans per legitimar la frontera entre persones, ací, i animals, allà?


Un batibull de preguntes m'envaixen el cap i posen setge a les neurones, fent més complex -si cap- l'embolic. Voldria creure en l'amor, l'ànima, àdhuc la vida al Més Enllà, com creia en els Reis Mags, el Pare Noel, les fades i els donyets a la infantesa. Però la evidència (material, si més no) apunta en direcció contrària. Cada dia costa més creure en aquelles coses que, temps ha, foren veritats viscudes, inamovibles, inquestionables: dogma.

I si no som més que aquell "bon salvatge" descrit pel Rousseau?

En fi, a vore si algú m'aclarix aquest desgavell que he teixit en un tres i no res. Com diem els valencians: pensat i fet!



Comentaris

  • No m'agrada gens.[Ofensiu]
    angoixauital | 30-01-2009 | Valoració: 5

    Em resulta ferragós i pesat. Ara entenc perqué comentas am 10 al amic de lOpus.

  • Extracte d'"Incerta glòria" d'en Joan Sales[Ofensiu]
    RFS1984 | 13-01-2009

    Pels qui tingau el llibre l'extracte és al final del dijous 5 d'Agost. Pels qui no vos recomane sincerament que l'adquiriu.

    Per posar-vos en situació: es tracta d'un combatent republicà (Lluís Soleràs) que arriba a un nou batalló (emplaçat al Baix Aragó) per buscar el seu amic Cruells. Al cap d'unes poques setmanes s'encamina al poble d'Olivel, on hi ha un monestir misteriós situat relativament prop on -segons li han referit- un escamot d'anarquistes obrí les tombes dels frares per fer-los escarni a les mòmies. Doncs bé el següent passatge que transcric -literalment- és una reflexió que es fa el Lluís en vore l'esperpèntica escena de les mòmies col·locades com si esigueren celebrant unes noces. Expressa ben bé el fons animal -l'instint- que ens impelix a perpetuar-nos per pura supervivència.

    "¿I aquesta idea de posar-les com si es cassessin? L'obscè i el macabre: a la mòmia que fa de nuvi li han encaixat un ciri (potser el ciri pasqual) en forma grotesca...M'agradaria conèixer un desenterrador de mòmies i fer-lo cantar; potser no en trauria res, ells mateixos deuen ignorar els simbolismes que els mouen. I nosaltres ¿què sabem dels nostres instints?. La reproducció de l'espècie...¿a qui ha interessat mai? ¿Qui és que hi pensa en aquell moment en què treballem per ella? Bah, ningú no se'n recorda; i tanmateix és ella que ens mou. El sexe i la mort, l'obscè i el macabre, dos abismes que maregen; i és com si el macabre m'hagués parat una emboscada en aquest poble: la buitrera -es referix a un clot gegantí on soterraven, a l'aire lliure, el bestiar- d'una banda, el monestir de l'altra. Davant d'aquelles mòmies tan seques em tornava a la boca aquella set indefinida que havia sentit a la buitrera.

    ¡Viure, viure d'una vegada per totes, d'una glopada, abans d'anar a parar a la immobilitat total!"

    Corprenedor...

  • Diuen que no hi ha dos, sense un tercer... així que aquí em tens, per tercer cop![Ofensiu]
    Unaquimera | 11-01-2009

    Bon diumenge i feliç aniversari!

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

    Una abraçada digna de la celebració,
    Unaquimera

  • I una mica més avall...[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-01-2009 | Valoració: 10

    Continuant amb algun altre dels temes que planteges, i deixant a banda la violència absurda de què és capaç la persona en determinades circumstàncies o emparada per conceptes injustificables, arribem al binomi amor - desig, que dóna per infinites reflexions.

    Habitualment, s'identifica Amor amb Afecte, o Estima, i Desig amb Sexe, quan arriba a la pràctica, sense la qual queda en Ànsia no satisfeta i segurament deriva en font de frustracions i/o sublimacions.

    La primera pensada que m'ha vingut al cap, fugint de les de insignes personalitats mortes, és la d' un amic que un cop va escriure sota pseudònim relataire:
    "Temptat estic de pensar que l'Estima és Amor amb Seny; he d'admetre, però, que crec que l'Estima és Amor sense Sexe."
    Una amiga del mateix gremi li va contestar:
    "Dic jo que l'estima és amor, però instintiu, des del cor: per exemple, els pares sans estimen d'aquesta manera els fills. No sé si tenen seny, perquè perden mitja vida, els hi costen un ronyó i després els deixen plantats per viure la seva, de vida. I ho saben ( els adults abans de començar, s'entén! ), això, però s'hi posen a fer de pares i a estimar. Té sentit?"
    Diria jo que, en aquesta direcció, quan una parella pacta lliurement la convivència i la paternitat, té altres necessitats més o menys conscients: l'ajuda mútua, econòmica, afectiva, social, de criança... o sigui, que busquen en l'altre/a ( a partir d'ara, interpreta "un" com "una" també, si et plau ) un acompanyant incondicional, un company de pis col·laborador, un soci econòmic per sortir endavant més desfogadament, un confident proper, un amant sense els inconvenients de la clandestinitat, un cangur gratuït, un suport davant els problemes a trobar, ...
    I el sexe, com queda? Evidentment, el desig pot néixer amb o sense amor paral·lel, com pot haver desig amb o sense sexe, i sexe sense desig, per causes diverses i diferents... Deixem el rotllo i anem a l'exemple? Clica damunt el DELIRI i llegeix... que jo ja callo!

    Però, abans de deixar-te, t'envio una abraçada ben afectuosa,
    Unaquimera

  • Obsequi eteri[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-01-2009 | Valoració: 10

    Un bon batibull, interessant i ple d'elements dignes d'un assaig propi i independent, amic Rafael!
    No sé si realment esperes respostes a les teves preguntes, que interpreto fins a cert punt com un recurs reflexiu, però et puc assegurar que suposen bons punts de partida per a la meditació i el posicionament.
    Per sort no ets filòsof! així, no cobreixes les teves observacions personals, espontànies encara que fruit d'una acumulació inevitable d'experiències vitals i reveladores de la teva postura personal, aportant teories d'altres i raonaments aliens.
    Gràcies a això, tinc la sensació d'haver mantingut una trobada amistosa entre tu i jo, sinó íntima, al menys personalitzada, que em deixa un sabor grat...
    Jo també he reflexionat sobre alguns dels temes que abordes i les immenses possibilitats literàries de la major part em supera, però alguna de les concrecions que proposes apareix en algun relat breu dels què són publicats en aquest espai que compartim. Et ve de gust clicar damunt les lletres en color i llegir Tarda de passió? Si ho fas, espero que descobriràs el vincle i podràs interpretar el text com una contesta.
    Si t'agrada la lectura,podem continuar la xerrada...

    Ha estat un bon regal, aquest assaig, en el dia següent a l'oficialment destinat als obsequis.... però ens podem saltar el protocol estricte, oi?

    Això si, per mantenir la tradició t'ofereixo una abraçada triple: magna, màgica i majestuosa,
    Unaquimera

  • Aclariment[Ofensiu]
    RFS1984 | 26-12-2008

    Company risto certament el text està poc elaborat. De fet el vaig construir de cop i volta. Fou "pensat i fet" i presenta l'aspecte caòtic d'un batibull d'idees vagament teixides. No sóc cap filòsof. Vaig mirar de transmetre els meus dubtes per vore si algú podia posar-me en clar quelcom. En Faithful ha dit la seua legítimament (no per divergir del seu parer el desqualificaré pel fet de ser de l'Opus, que ni ho sé, ni em va ni em vé, ni és -en tot cas- cap delicte.) Podries tu també -si t'abellix- posicionar-te.

    A Faithfull matitzar-li que jo no busque el sexe pel sexe (una opció tan respectable com qualsevol altra) sinó que no veig clar que allò de l'amor de parella siga tangible i real.

    D'altra banda és curiós com per a anomenar el mateix ens hem tret de la màniga duets de mots: cama (humà) i pota (animal), llavis (persones) i morros (bèsties), etcètera.

Valoració mitja: 8.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de RFS1984

RFS1984

17 Relats

78 Comentaris

16344 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
La Safor (antic Regne de València, futur País Valencià- República de les Lletres Catalanes)

Docent desocupat mercés les retallades.



Salut i bon rotllo!