Proximaparadejant

Un relat de: _shamandalie_

Impossible. Era impossible, de veritat, t'ho explicaven i ho deies clarament: això no és veritat, és impossible. Es veu que ells eren els que es passaven el dia tancats en una cabina treballant com esclaus mentre l'altra gent es reia de la seva entonació. Gravacions? Mentida! Vivim enganyats, gent, vivim enganyadíssims. Tot allò eren retransmissions en directe, i estava totalment prohibit desviar-se del guió: Pròxima parada, bla-bla-bla... correspondència amb línia qual, i Ferrocarrils de la Generalitat...

Primer ella, pròxima parada: Palau Reial, després ell, pròxima parada: Maria Cristina. O potser primer ell i després ella, no ho sé. Ara un, ara l'altre. Suposo que el tema estava en demostrar allò de la igualtat de sexes.

I ell l'estimava, sabia que estava a l'altra banda de la cabina però no li podia dir res, no la podia veure, no podia saber el que sentia. Durant les menjades, mentre el responsable li passava el menjar per una finestra de la porta intentava mirar de reüll, però no aconseguia veure res.
I a ella l'intrigava aquella veu greu sense boca, què s'hi pot fer, volia saber com carai era, volia conèixer-lo, estar amb ell. Durant la nit picava a la seva cabina i s'enviaven ritmes claus per a donar-se ajut moral. Pròxima parada, Plaça del Centre. Tot frustrats.

I van passar mesos així, proximaparadejant, sense sortir dels seus límits, evitant tornar-se bojos.
Fins que ell se'n va cansar, òbviament., perquè estar boig cansa, però no estar-ho també. Va preparar un pla infal·lible i el Dia Internacional del Transport Públic en comptes de repetir per milionèsima vegada les correspondències de Plaça Catalunya va deixar anar una declaració d'amor exuberant. I va esperar a la següent parada. I a Passeig de Gràcia ella li va respondre, si, és clar que li va respondre, li va explicar tot el que li havia arribat a passar pel cap dintre d'aquella maleïda cabina claustrofòbica, tot el que portava mesos i mesos callant-se. Tot el viatge parlant, la dona, allò era una bogeria, no callava, les persones no podien parlar entre elles perquè no es podien sentir, un disbarat. Un disbarat preciosíssim.

I fins a Canyelles rient i plorant i cridant i maleïnt-se mútuament, cadascun al seu torn, i la gent que no entenia res però no podia evitar somriure, perquè si, jo i vosaltres i qualsevol també hauria hagut de somriure, quin espectacle, fins a Canyelles i altre cop a l'origen, el dia sencer.

I els van despatxar en un obrir i tancar d'ulls, és clar, i es van agenciar una furgoneta, la van pintar de floretes de colors i feliçment van prometre's no comprar-se una T-10 en sa vida.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de _shamandalie_

_shamandalie_

27 Relats

129 Comentaris

42040 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
"Poder reír, reír, reír abiertamente,
reír como un vaso al derramarse,
absolutamente enloquecido sólo por sentir,
absolutamente roto por rozarme en las cosas,
herido en la boca por morder cosas,
con las uñas sangrando por agarrame a cosas,
y después dadme la celda que quérais que yo me acordaré de la vida." Pessoa..

Dos peus, dues cames i dues mans amb cinc dits (de pianista) cada una. Ungles mossegades, inevitablement. Dos ulls (molt o poc) foscos, un nas (respingon) i una mata de cabells (henna caoba) que van per on volen.

Amélie, la música, la literatura, el piano, la llibreta negra, un pilot (BIC's nooo!), els gira-sols, els clips, una volta amb monocicle, la meva gent i el meu trosset de veritat.

I.. i tot plegat, una miqueta.