Provocacions (4)

- Posseeixes l'art de la sensualitat, ho saps, Lucía. Però no has après encara a dominar-lo... no xata?
Se'l mira amb sorna, amb un mig somriure: que m'ha d'explicar tu, ara em vols fer psicoanàlisi, marica!
- Sí, deu ser això. Sinó què hi faria aquí, com sempre que vull refugiar-me i mimar-me... trigarà gaire a arribar el Jim?
- Suposo que no, reina. Vas molt embalada tu avui... si vols, xata, anem començant sense ell...
- Calla, marieta! Si et fotria fàstic, fotre'm les mans a sobre.
Fàstic, fàstic, ja no en sent per res, el Jonhy, Jack o Rober -com vulguis reietó, seran 50 igual...-, i menys per la Lucía, una amiga, una companya més que una clienta... per què no s'hi dedica?
- Per què no t'hi dediques, xata? La deus mamar de puta mare...
- Calla, calla marieta!
Es posa seria, ja n'està tipa. Aquell sofà vermell fa pudor, segur que hi ha lefa de mitja província.
- Avui no estic per tonteries, Jack -l'anomenava Jack només quan anava per feina, quan volia cridar-li l'atenció.- Vés a buscar el Jim. Jo us espero aquí. Només miraré, no em vingueu amb òsties.

El marieta la va deixar sola. La Lucía va fer petar-se el coll, va intentar relaxar-se; odiava aquella habitació de llums passades de moda i d'olor a vicis (sí, tots els vicis junts fan aquella olor, que és un reclam i un rebuig al mateix temps).

Jim entrà a en Jack com el pinzell gruixut entra al pot de pintura: suau, lliscant, amb precisa acoplació, amb més goig al sortir-ne que al entrar-ne. Sí, Jack havia nascut per sentir aquell membre dintre seu; sí, la Lucía ara ho veia: havia nascut per veure a Jack penetrat amb ímpetu, amb el seu repòs de muller fidel, la seva serenitat només estroncada quan el clients exigents demanaven i pagaven més. Lucía, com tanta altres cops, no pogué reprimir-se als drets que li permetien els diners i la provocació dels amants: finalment, una simple llepada de Jack amb Jim inclòs encara en ell, va ser el detonant que origina la cruenta batalla.

Va marxar cap al poble cigarret en mà i accelerador en peu, "corre, corre, que el dormilega de l'Oriol no esperarà eternament al pub la teva entrada triomfal, imbècil, porca, marrana, que sempre acabes refugiant-te als pràctics gais que fan pagar més que ningú".

La Carlota havia de treballar l'endemà, per tant l'Oriol va deixar-la a casa dels seus pares amb el cotxe. El pub era ple de fum, petit, poc il·luminat, amb la música forta, "merda poble", pensava l'Oriol, terriblement avorrit esperant-la. La impuntual arribava ara: "la imbècil segur que ha estat a casa, maquillant-se i depilant-se, morta d'excitament només pensar en que aquesta nit puc arribar a ser seu".
- Lucía, que maca que estàs. I jo mentre esperant-te avorrit.
- Tot el bo es fa esperar...-mirada de complicitats, de nits passades i superades.
- Hi ha massa soroll. Anem al meu cotxe.

Altre cop veus i guitarres del cotxe de l'Oriol. Va fer-hi una ullada: un coixí i un cinturó de la Carlota al seient de darrera recordaven la seva condició; al davant, una ampolla de whisky va anar buidant-se lentament -"com crema això, nen!"- al ritme de baixos que es clavaven endins.