Provocació controlada

Les trobades amb en Joan s'han convertit en una mena de joc. De moment hem decidit no barrejar-hi per a res les nostres vides particulars, cadascú fa la seva sense haver de donar cap mena d'explicació, però mirem de gaudir al màxim els moments en què estem junts. I ens ho passem francament bé. Per nosaltres és un joc: jugar amb els nostres cossos sense haver de pensar en res més ni donar-li cap transcendència.

També ens ho prenem com una mena de joc en què es tracta d'anar superant nous reptes. Avui, li he proposat d'anar a sopar al Port Olímpic, amb sorpresa inclosa. De fet, ni jo mateixa sé ben bé en què consistirà la sorpresa, o com a mínim en desconec el resultat. Ja sé que no és gelós, però tenia ganes de comprovar-ho.

M'ha passat a recollir a les vuit, a la placeta. Jo m'he posat una roba provocativa amb ganes, una faldilla exageradament curta que per això mateix no em poso gaire be mai, amb unes sabates de taló alt per remarcar més les cames, i un top que ensenyava més que no tapava. A sobre, m'he pintat una mica més del compte, més que res per cridar una mica l'atenció. I amb ell segur que ha funcionat, perquè quan m'ha vist ha exclamat un "guauu... on vas així, nena?", que no sé si s'hi barrejava una punt d'admiració, un altre de desig, i potser també una mica de reprovació. Li he hagut d'aclarir de seguida que la sorpresa no era aquesta, sinó el que li demanaria de fer després del sopar.

No teníem taula reservada, però hi havia lloc de sobres. He triat una taula situada a la part exterior de la terrassa. Li he dit que m'agradava veure la gent que passejava, però ell ja ha entès que més aviat volia que em veiessin a mi. Ha estat un sopar agradable, en Joan és de bona conversa i hem parlat una mica de tot, menys de la sorpresa que li tenia reservada per a les postres.

Mentre anàvem parlant, i entre queixalada i queixalada, anava estudiant les posicions que podien cridar més l'atenció. Tot i que tal com anava vestida era difícil que tingués calor, sovint sacsejava la diminuta peça de roba com si volgués ventilar-me una mica, mostrant una mica més els pits, i hi passava la mà suaument amb aire sensual. M'obria de cames de manera que els qui venien de la banda de mar podien obtenir una bones vistes del meu entrecuix, i estic seguir que era al seu abast el blanc de les calcetes. M'he fixat que més d'un i més de dos han repetit dissimuladament el recorregut per parar més atenció a l'espectacle que els oferia. Fins i tot els he somrigut per donar-los a entendre que ja me n'havia adonat. En Joan, de tant en tant, amb un to divertit i acceptant la meva actitud juganera em comentava la tria visual que anava fent de les meves preses: algunes les trobava encertades, altres no tant.

Un home gran, d'una cinquantena d'anys, s'havia assegut no pas per atzar uns metres enllà sota una palmera des d'on segurament obtenia les millors vistes; no gaire més lluny uns joves s'havien aturat, i per les mirades que em feien segur que parlaven de mi o del meu cos, que no és ben bé el mateix; mentre que un noi de mitjana edat anava amunt i avall, una mica nerviós, potser perquè no se sabia estar de fer una i altra passada, alhora que devia tenir por de ser descobert.

Va ser el moment oportú de fer la proposta a en Joan. Ell se n'havia d'anar i tornar quan li semblés oportú, per salvar-me d'un assetjament més que previsible. Va entendre de seguida el joc, i no hi va posar cap objecció. Es va aixecar, em va fer un petó carregat de passió però que jo vaig interpretar que també insinuava un "ja en parlarem", i va marxar.

Em trobava sola, amb un vestit i un posat que era tota una provocació, i una petita munió de voyeurs que va créixer per moments. No gosaven fer el pas, però ara miraven descaradament. Jo els tornava la mirada amb un somriure, m'ajustava el top més que res per a marcar la voluptuositat dels meus pits, en més d'una ocasió hi posava la mà per tal que poguessin imaginar que hi tenien la seva, movia i encreuava les cames imitant l'escena eròtica de la pel·lícula, i acabava assaborint amb delectança el sorbet de llimona que tenia al davant.

Vaig escriure damunt les tovalles de paper la meva hipòtesi: el vell faria el primer pas per acostar-se, però si no li posava molt bé no passaria d'aquí; els joves en cap cas no es mourien i marxarien tan bon punt algú s'assegués a la meva taula; havia de ser un altre perfil, el qui realment gosés traspassar la barrera inexistent, que tampoc era el de l'home de mitjana edat excessivament tímid, probablement casat, que feia estona que donava voltes per allà.

I certament, va ser l'home gran el primer en aixecar-se i dirigir-se cap a mi. Em va repassar de dalt a baix, i potser més de baix que de dalt, però va passar de llarg. Probablement va tenir por que vingués el meu acompanyant, ja que ens havia vist des de feia estona. Finalment, vaig veure venir la mesa presa ideal: devia tenia un trentena d‘anys, un posat xulesc, pantalons molt ajustats i camisa també negra una mica oberta. Aviat va tenir la vista clavada en mi, i jo li vaig aguantar la mirada. A mesura que s'acostava jo feia un lleuger moviment amb el cap com si l'estigués repassant jo a ell. Em va somriure i jo m'hi vaig tornar, alhora que prenia de nou el sorbet de llimona per poder insinuar la llengua damunt els llavis.

- Estàs sola? - em va dir, plantant-se al davant, però ja disposat a agafar cadira.
- Sembla que sí, no? - vaig fer jo amb una certa ironia.

Jo mateixa li vaig oferir la cadira que tenia al costat i ell no va desaprofitar l'ocasió tot i que ell ja estava a punt de seure a la que hi havia a l'altre cantó de la taula. Encara no m'havia dit quatre paraules sobre què hi feia una noia sola com jo en un lloc com aquell i sobre la bondat del temps que feia de bon aprofitar, que ja tenia un braç damunt el respatller de la meva cadira, sense tocar-me encara, i amb l'altra mà gesticulava procurant donar-me petits copets a les cuixes com si fos accidentalment.

Jo procurava de parlar el mínim, amb respostes sempre imprecises però obertes a possibles interpretacions. Vaig fixar-me en els seus pantalons per adonar-me que l'home s'estava excitant per moments, fins al punt que va haver de fer un moviment amb els dits, per damunt la roba, suposo que per posar-se bé la polla que devia trobar-se incòmodament encaixada. Gastava una colònia potent, amb personalitat, que no vaig saber identificar, però que se'm va fer molt més perceptible quan es va acostar per dir-me a cau d'orella que "estava molt bona". Vaig notar que el braç que recolzava en el respatller de la meva cadira es deixava caure damunt l'espatlla, i la seva mà m'estrenyia per l'altre cantó. Un calfred especial va recórrer el meu cos i em va fer venir una esgarrifança que ell va aprofitar, ràpid de reflexes, per abraçar-se més fort dient-me si tenia fred. Les seves mans eren càlides, l'una sobre les espatlles i l'altre iniciant un lent recorregut per les meves cuixes, però la veritable escalfor la notava jo per dins.

- Però, què fas? - li vaig dir jo simulant un cert enuig - D'un moment a l'altre pot venir el meu xicot...

L'home va interpretar, doncs, que era més qüestió d'estar a l'aguait que de tenir prohibit continuar amb el seu manoteig.

- I t'ha deixat sola aquí? - replicar amb to desafiant, com reivindicant el seu dret a ocupar el lloc vacant.

No em va donar temps a respondre. Va agafar el meu cap amb les dues mans i em va fer una morrejada que inicialment jo vaig rebutjar cloent els llavis, però que aviat van cedir amb l'entrada delerosa de la seva llengua. Jo m'hi vaig tornar amb la mateixa moneda, alhora que posava la mà sobre el seu pit, buscant l'escletxa per endinsar-la. La seva mà va baixar de la cara cap al col i d'aquí cap a la base dels pits que va amollar sense manies.

- Som al mig del carrer! - vaig fer jo, en un moment de respir.
- Vols que anem a un altre lloc? - em va guanyar de nou la partida.

Aquesta vegada vaig ser jo qui no li va donar temps a pensar una resposta, abraonant-m'hi al damunt i enclastant els meus llavis sobre els seus. Aviat ens vam oblidar d'on érem, i vaig agrair els dits que fent-se un lloc entre les calcetes furgaven el meu interior que ja era un riu d'efluvis incontrolable. Jo no vaig gosar posar mà sobre el seu paquet i em limitava a resseguir-li el cos, des de la cuixa fins al tors, procurant un breu contacte només de passada sobre el seu sexe. M'estava encenent per dins, i més quan destrament encertava a estimular el meu clítoris amb un moviment ràpid de dits que es feia cada vegada més fort. Inconscientment vaig ser jo mateixa qui em vaig posar la mà dins l'escot generós per pessigar-me el mugrons que tesos d'excitació reclamaven ser xuclats i engolits per una boca ardent.

La visió d'en Joan assegut on abans hi havia l'home gran observant-nos em va fer despertar, i decidir que el joc s'havia acabat.

- El meu xicot! Corre...! - vaig cridar-li a l'orella tot desfent-me de la seva abraçada.

De l'ensurt va quedar paralitzat, i la que vaig córrer vaig ser jo cap a en Joan que no va poder contenir el riure, i mentre m'encerclava amb els seus braços repetia "ets ben boja, eta ben boja!". Vam córrer cap a casa meva on ens esperava una nit realment boja de sexe, desitjosa com mai de veure satisfets els meus ardors que havia encès aquell desconegut, a qui vam poder veure encara de lluny, assegut a la taula amb el cambrer al davant potser reclamant-li el compte del sopar.

Autora: Carla de http://sensualia.wordpress.com/